Archivo de la etiqueta: doble nacionalitat

Breves apuntes sobre la doble nacionalidad en los procesos de Quebec y Escocia

Uno de los temas que más gusta de este blog es el de la teórica doble nacionalidad española y catalana para el caso de secesión, que ha recibido varios comentarios directos aquí y también en Twitter, con un número creciente de visitas. Me ha sorprendido que personas favorables a la independencia de Cataluña manifiesten su resistencia a una eventual pérdida de la nacionalidad española para el caso de producirse la independencia. Sí, me sorprende que una persona que quiere abandonar España y su ordenamiento jurídico, creando un nuevo Estado, pretenda mantener la nacionalidad española. Es incoherente, por mucho que se quiera defender lo contrario.

Como sabéis (y si no lo resumo de forma simplificada) mi tesis parte a grandes rasgos de que, en caso de producirse una hipotética secesión: 1) El teórico estado catalán otorga (u ofrece) su nacionalidad a todos los españoles que en el momento de la secesión tuvieran la vecindad administrativa en Cataluña; 2) Se otorga un derecho de opción para que escoja entre nacionalidad española o la teórica catalana; 3) Por lo tanto, después de la secesión y el proceso de opción sólo se ostenta una nacionalidad (se debe tener en consideración que, para la efectividad de una doble nacionalidad, se necesitan Tratados). [Por cierto, también admito que es posible una doble nacionalidad -siempre y cuando España lo aceptara, cosa respecto de la que no tiene ningún obligación-, pero no me parece la situación más probable y mantengo la postura de que inicialmente sólo sería posible tener una].

Como decía, un buen número de secesionistas ofrecen dura resistencia ante una hipotética pérdida de la nacionalidad española. Básicamente, consideran que habría doble nacionalidad porque sí, no nos engañemos, o porque a España le resultará de interés, aunque no se precise qué interés. También aducen que no hay jurisprudencia que determine la pérdida de nacionalidad (dejemos de lado este comentario), a pesar de que tampoco citan qué jurisprudencia internacional lo establecería, o qué legislación obligaría a conservar la nacionalidad del estado predecesor -siempre que no se cause apatrídia- en caso de sucesión de Estados. Porque hablamos de sucesión de Estados, no de derecho civil, por cierto, lo que voluntariamente se olvida.

Bien. No me molesta la crítica a mi opinión, faltaría más. Lo que me molesta es que quien discute mi opinión no acepte ni siquiera la posibilidad de la pérdida de la nacionalidad (no es el caso de todos, pero sí es muy habitual). Se trata de un recurso argumental frecuente por parte del secesionismo frente a consecuencias negativas de la separación o sus costes: no es posible quedar fuera de la Unión Europea, no es posible perder la nacionalidad y, en general, no es posible nada que no sean sus tesis.

Yo puedo mantener mi tesis y tú la tuya. Pero en la materia que tratamos, en la que no hay reglas claras e inamovibles, es inaceptable descartar totalmente una de las posibilidades, siempre y cuando tenga un cierto fundamento y sea razonable. Yo digo que me parece probable tener que elegir entre una y otra nacionalidad, aunque no se pueda descartar otra solución. Un número importante de secesionistas dan por hecha una doble nacionalidad, sin admitir la pérdida. Típico del argumentario construido para satisfacer a gente crédula o personas dudosas que confían en el mensaje transmitido que los deja tranquilos, pero sin valorar si es cierto o no. Así que hoy, como elemento de contraste, vamos a ver qué se dijo en los casos de Quebec y Escocia acerca de la doble nacionalidad.

Sigue leyendo Breves apuntes sobre la doble nacionalidad en los procesos de Quebec y Escocia

Breus apunts sobre la doble nacionalitat i una comparació internacional: el Quebec i Escòcia

Un dels temes que més agrada d’aquest bloc és el tema de la teòrica doble nacionalitat espanyola i catalana pel cas de secessió, que ha rebut uns quants comentaris directes aquí i també a Twitter. M’ha sorprès trobar que persones favorables a la secessió manifestin la seva resistència a una eventual pèrdua de la nacionalitat espanyola pel cas de produir-se la independència. Sí, em sorprèn que una persona que vol abandonar Espanya i el seu ordenament jurídic, creant un nou Estat, pretengui mantenir la nacionalitat espanyola. És incoherent, per molt que es vulgui defensar el contrari.

Com sabeu (i si no, ho resumeixo de forma simplificada) la meva tesi parteix a grans trets de que, en cas de produir-se una hipotètica secessió: 1) El teòric estat català atorga (o ofereix) la seva nacionalitat a tots els espanyols que en el moment de la secessió tinguessin el veïnatge administratiu a Catalunya; 2) S’atorga un dret d’opció per tal de que s’esculli entre nacionalitat espanyola o la teòrica catalana; 3) Per tant, després de la secessió i el procés d’opció només s’ostenta una nacionalitat (s’ha de tenir en consideració que, per a l’efectivitat d’una doble nacionalitat, calen Tractats). [Per cert, també admeto que és possible una doble nacionalitat -sempre i quan Espanya ho acceptés, cosa respecte de la que no té cap obligació-, però no em sembla la situació més probable i mantinc la postura de que inicialment només seria possible tenir-ne una]

Com deia, un bon nombre de secessionistes ofereixen dura resistència davant d’una hipotètica pèrdua de la nacionalitat espanyola. Bàsicament, consideren que hi hauria doble nacionalitat perquè sí, no ens enganyem, o perquè a Espanya li resultarà d’interès, malgrat no es precisi quin interès. També addueixen que no hi ha cap jurisprudència que ho marqui així, malgrat que tampoc no citen quina jurisprudència internacional ho establiria, o quina legislació obligaria a conservar la nacionalitat de l’estat predecessor -sempre que no es causi apatrídia- en cas de successió d’Estats. Perquè parlem de successió d’Estats, no de dret civil, per cert, cosa que voluntàriament s’oblida.

Bé. No em molesta la crítica a la meva opinió, faltaria més. El que em molesta és que qui discuteix la meva opinió no accepti ni tan sols la possibilitat de la pèrdua de la nacionalitat (no és el cas de tothom, però sí és molt habitual). Es tracta d’un recurs argumental freqüent pel secessionisme: no és possible quedar fora de la Unió Europea, no és possible perdre la nacionalitat i, en general, no és possible res que no siguin les seves tesis.

Jo puc mantenir la meva tesi i tu la teva. Però en la matèria que tractem, en la que no hi ha regles clares i inamovibles, és inacceptable descartar totalment una de les possibilitats, sempre i quan tingui un cert fonament i sigui raonable. Jo dic que em sembla probable haver d’escollir entre una i altra nacionalitat, malgrat no es pugui descartar una altra solució. Un nombre important de secessionistes donen per feta una doble nacionalitat, sense admetre la pèrdua. Típic de l’argumentari construït per satisfer a gent crèdula o persones dubtoses que confien en el missatge transmès perquè els deixa tranquils, però sense valorar si és cert o no.

Sigue leyendo Breus apunts sobre la doble nacionalitat i una comparació internacional: el Quebec i Escòcia

SECESSIÓ I NACIONALITAT: LA MITJA VERITAT DEL CATN EN L’INFORME SOBRE “EL PROCÉS CONSTITUENT”

Una de les crítiques recurrents cap als informes del CATN és l’absència de rigor i falta de realisme en molts dels temes que analitza, la qual cosa porta a donar per bons escenaris improbables o difondre una informació que pot qualificar-se, en el millor dels casos, com  a mitja veritat.

Això ja es va poder comprovar amb especial cruesa en el cas de l’informe sobre les vies d’integració a la Unió Europea (de fet, fa pocs dies que el president del CATN Carles Viver reconeixia -minut 19:10- que els escenaris d’accés automàtic o semiautomàtic a la Unió Europea eren improbables, fins a qualificar-los de «tret al peu»). Doncs bé, es reitera aquest defecte en un dels últims informes presentats, en concret el número 10, en què s’analitza un hipotètic procés constituent i, entre altres aspectes, el règim provisional de nacionalitat.

El tema de la nacionalitat ja el vaig analitzar en un extens article en què partia de la base que, en cas d’una futura secessió, era raonable pensar que tots els ciutadans espanyols que tinguessin el veïnatge civil català -o la residència a Catalunya- podrien adquirir la nacionalitat catalana. Aquesta proposta coincideix amb la del CATN (pàgina 29 de l’informe), que pren com a referència l’article 7 de l’Estatut d’Autonomia, pel qual són ciutadans catalans els espanyols amb veïnatge administratiu en un municipi de Catalunya. Per tant, el fonament essencial de la previsió inicial de regulació i atribució de la nacionalitat, ni que sigui amb caràcter provisional, és idèntic en ambdós casos. Malgrat això, les similituds s’acaben quan es tracta d’abordar amb realisme aquesta qüestió.

Sigue leyendo SECESSIÓ I NACIONALITAT: LA MITJA VERITAT DEL CATN EN L’INFORME SOBRE “EL PROCÉS CONSTITUENT”

Secesión, nacionalidad catalana y doble nacionalidad: ¿otro mito?

NOTA: El descomunal interés generado por este trabajo a raíz de la entrevista al Presidente Mariano Rajoy me hace recomendar el larguísimo artículo publicado hoy en el Blog: “La secesión de Cataluña y la nacionalidad española: ¿Se podría perder la nacionalidad española?“. Se trata de una ampliación, corrección y matización de este artículo que ahora te dispones a leer.

I. Introducción

La nacionalidad es una cualidad jurídica de la persona que se conecta con la existencia misma del Estado, puesto que define el elemento personal que lo integra. Es la forma de denominar al vínculo que determina la pertenencia de un individuo a la población constitutiva de un Estado, como se señala en la sinopsis del artículo 11 de la Constitución, en la página web del Congreso de los Diputados.

Entre sus argumentos, el movimiento separatista se refiere a la doble nacionalidad para el supuesto de independencia de Cataluña, de modo que quien lo desee pueda mantener sin dificultad alguna la nacionalidad española compartida con la catalana. Para esta cuestión, se cita la misma Constitución (artículo 11.2) y se sostiene por algunos que, pese a la independencia, todos los catalanes conservaremos la nacionalidad española y tendremos automáticamente la doble nacionalidad, ya que la Constitución así lo garantizaría.

Aunque de entrada puede sonar muy bien, la realidad es que en la práctica esto difícilmente puede ser así: ¿le parece a usted lógico que en un país de nueva creación su población siga teniendo la nacionalidad del país del que se ha separado ? La respuesta, obvia, a esta pregunta debe hacer dudar a cualquiera de la supuesta facilidad de una doble nacionalidad o de que, una vez alcanzada la independencia, se conservaría la nacionalidad española sin dificultad.

[Nota de 16/09/2015: La doble nacionalidad automática no ha sucedido nunca. Remito a la lectura de la comparecencia de Gregorio Garzón Clariana en la Comissió del Dret a Decidir del Parlamento de Cataluña, referenciada en este artículo

Nota de 22/09/2015: El alud de visitas provocado por la ignorancia del Presidente Rajoy obliga a añadir algún contenido, como el siguiente, que es una captura de lo que dijo el sr.Gregorio Garzón Clariana, Catedrático de Derecho Internacional Público y, en consecuencia, alguien con mayores conocimientos que el Presidente:

gregoriogarzonnacionalitat

Nota 2 de 16/09/2015: Esta entrada ha sido reelaborada y publicada en formato digital. Más información en esta otra entrada. No obstante, recomiendo que en primer lugar, si tienes interés, leas este artículo completo]

Sigue leyendo Secesión, nacionalidad catalana y doble nacionalidad: ¿otro mito?

Secessió, nacionalitat catalana i doble nacionalitat: un altre mite?

I. Introducció

La nacionalitat és una qualitat jurídica de la persona que es connecta amb l’existència mateixa de l’Estat, ja que defineix l’element personal que l’integra. És la forma de denominar el vincle que determina la pertinença d’un individu a la població constitutiva d’un Estat, com s’assenyala en la sinopsi de l’article 11 de la Constitució, a la pàgina web del Congrés dels Diputats.

Dintre dels seus arguments, el moviment separatista es refereix a la doble nacionalitat pel cas d’independència de Catalunya, de manera que qui ho desitgi pugui mantenir sense cap mena de dificultat la nacionalitat espanyola compartida amb la catalana. Per a aquesta qüestió, es cita la mateixa Constitució (article 11.2) i es ve a sostenir per alguns que, malgrat la independència, tots els catalans tindrem automàticament la doble nacionalitat i conservarem l’espanyola, ja que la Constitució així ho garantiria.

Tot i que d’entrada pot sonar molt bé, la realitat és que a la pràctica això difícilment pot ser d’aquesta manera: li sembla a vostè lògic que en un país de nova creació la seva població continuï tenint la nacionalitat del país del que s’ha separat?  La resposta, òbvia, a aquesta pregunta ha de fer dubtar a qualsevol de la suposada facilitat d’una doble nacionalitat o de que, un cop assolida la independència, es conservaria la nacionalitat espanyola sense cap tipus de dificultat.

Com succeeix en altres ocasions en relació a situacions que pot generar la secessió, una regulació exacta no la trobarem, però en aquest article exposaré tota una sèrie d’arguments -legals i d’experiència internacional, encara que les circumstàncies i fonaments sempre són diferents i, per tant, no serveixen de molt- per concloure que, en la major part dels casos, la solució que es podria esperar és la següent: aquells qui adquirissin la nacionalitat catalana perdrien l’espanyola, i els qui conservessin l’espanyola no adquiririen la catalana, per tant quedarien amb status d’estranger. La doble nacionalitat estaria reservada per a casos puntuals, encara que puguin ser relativament nombrosos (p.ex: fills de pare espanyol i mare catalana). Aquesta hipòtesi general admet matisacions i variants, com s’indicarà, però aquesta seria al meu entendre la solució general.

La doble nacionalitat? Sí, seria possible, però no automàtica ni obligada. Cal recordar que la situació de doble nacionalitat dóna lloc a situacions jurídicament complexes, com es pot observar en aquest article de Mariano Aguilar Benítez de Lugo citat per Sonia Sierra.

Sigue leyendo Secessió, nacionalitat catalana i doble nacionalitat: un altre mite?