Un dels temes que més agrada d’aquest bloc és el tema de la teòrica doble nacionalitat espanyola i catalana pel cas de secessió, que ha rebut uns quants comentaris directes aquí i també a Twitter. M’ha sorprès trobar que persones favorables a la secessió manifestin la seva resistència a una eventual pèrdua de la nacionalitat espanyola pel cas de produir-se la independència. Sí, em sorprèn que una persona que vol abandonar Espanya i el seu ordenament jurídic, creant un nou Estat, pretengui mantenir la nacionalitat espanyola. És incoherent, per molt que es vulgui defensar el contrari.

Com sabeu (i si no, ho resumeixo de forma simplificada) la meva tesi parteix a grans trets de que, en cas de produir-se una hipotètica secessió: 1) El teòric estat català atorga (o ofereix) la seva nacionalitat a tots els espanyols que en el moment de la secessió tinguessin el veïnatge administratiu a Catalunya; 2) S’atorga un dret d’opció per tal de que s’esculli entre nacionalitat espanyola o la teòrica catalana; 3) Per tant, després de la secessió i el procés d’opció només s’ostenta una nacionalitat (s’ha de tenir en consideració que, per a l’efectivitat d’una doble nacionalitat, calen Tractats). [Per cert, també admeto que és possible una doble nacionalitat -sempre i quan Espanya ho acceptés, cosa respecte de la que no té cap obligació-, però no em sembla la situació més probable i mantinc la postura de que inicialment només seria possible tenir-ne una]

Com deia, un bon nombre de secessionistes ofereixen dura resistència davant d’una hipotètica pèrdua de la nacionalitat espanyola. Bàsicament, consideren que hi hauria doble nacionalitat perquè sí, no ens enganyem, o perquè a Espanya li resultarà d’interès, malgrat no es precisi quin interès. També addueixen que no hi ha cap jurisprudència que ho marqui així, malgrat que tampoc no citen quina jurisprudència internacional ho establiria, o quina legislació obligaria a conservar la nacionalitat de l’estat predecessor -sempre que no es causi apatrídia- en cas de successió d’Estats. Perquè parlem de successió d’Estats, no de dret civil, per cert, cosa que voluntàriament s’oblida.

Bé. No em molesta la crítica a la meva opinió, faltaria més. El que em molesta és que qui discuteix la meva opinió no accepti ni tan sols la possibilitat de la pèrdua de la nacionalitat (no és el cas de tothom, però sí és molt habitual). Es tracta d’un recurs argumental freqüent pel secessionisme: no és possible quedar fora de la Unió Europea, no és possible perdre la nacionalitat i, en general, no és possible res que no siguin les seves tesis.

Jo puc mantenir la meva tesi i tu la teva. Però en la matèria que tractem, en la que no hi ha regles clares i inamovibles, és inacceptable descartar totalment una de les possibilitats, sempre i quan tingui un cert fonament i sigui raonable. Jo dic que em sembla probable haver d’escollir entre una i altra nacionalitat, malgrat no es pugui descartar una altra solució. Un nombre important de secessionistes donen per feta una doble nacionalitat, sense admetre la pèrdua. Típic de l’argumentari construït per satisfer a gent crèdula o persones dubtoses que confien en el missatge transmès perquè els deixa tranquils, però sense valorar si és cert o no.

No m’agrada gaire citar el cas del Quebec o d’Escòcia, perquè crec que cadascú s’ha de construir el seu propi fonament jurídic i teòric de la secessió, cosa que el separatisme català no ha fet correctament i ha hagut de recórrer a arguments totalment contraris a l’Estat de Dret, però això és un altre tema. Però avui veurem un parell de documents al voltant de la teòrica independència d’aquells territoris que es plantegen el que jo dic i apunten en la mateixa línia des de la vessant jurídica. O sigui, que no vaig tan errat.

 A. QUEBEC. L’estudi elaborat per Claude C. Emanuelli i la seva actualització l’any 2001 sobre la nacionalitat per a la «Commission d’étude des questions afférentes à l’accession du Québec à la souveraineté» fa sentir vergonya davant de la manca de profunditat, rigor, honestedat i qualitat de l’informe nº10 del CATN. Es tracta d’un completíssim estudi que avalua diverses opcions i no estalvia referències a altres processos internacionals, dels que conclou que serveixen poc pel cas quebequès (i jo afegeixo que servirien poc pel cas que ens ocupa).

Si algú té interès, que se’l llegeixi, que jo ja ho he fet, però em quedo amb vàries frases d’aquest estudi (i qui no entengui el francès, que ho intenti amb un traductor online):

«En effet, dans l’hypothèse de l’accession du Québec à la souveraineté, le Canada serait libre de déterminer quels sont les individus qui perdent la citoyenneté canadienne et le Québec de dire quels sont ceux qui obtiennent la nationalité québécoise». Quina sorpresa, no? Els mateixos quebequesos accepten en els seus informes la possibilitat de pèrdua de la nacionalitat canadenca en cas d’accedir a la independència, ja que el Canadà seria lliure de determinar qui perd la nacionalitat (l’equivalent en aquest cas a la citoyenneté).

El sr.Emanuelli va actualitzar l’estudi original, i després d’una minuciosa relació dels processos de creació de nous estats als anys 90 del segle XX i les conseqüències per a la nacionalitat, manté que les conclusions inicials continuen essent vàlides. De fet, en l’estudi es fa especial esment del dret d’opció al qual jo em refereixo en els meus articles i que, com dic, el secessionisme nega. Doncs sàpiguen que els quebequesos s’ho plantejaven en els seus estudis per a la «Commission d’étude des questions afférentes à l’accession du Québec à la souveraineté», en termes d’aquest estil:

«Les citoyens canadiens auxquels la nationalité québécoise est attribuée perdent la citoyenneté canadienne. Cette règle est susceptible d’être nuancée par la reconnaissance d’un droit d’option que les intéressés peuvent exercer dans certains délais. Selon une autre hypothèse, un accord de dévolution, conclu entre le Canada et le Québec avant l’indépendance, pourrait autoriser les citoyens canadiens auxquels la nationalité québécoise est attribuée lors de l’indépendance du Québec à conserver ou à répudier leur citoyenneté canadienne. En pratique, cette solution pourrait s’avérer difficilement conciliable avec la formation d’un nouvel État québécois souverain.»

És molt interessant observar que l’autor de l’estudi es planteja exactament el que mantinc en els meus articles: en primer lloc, la regla general que acaba plantejant és la del dret d’opció entre una nacionalitat i altra; en segon lloc, també diu que la possibilitat de la doble nacionalitat de forma general és difícilment conciliable amb la formació d’un nou Estat sobirà. Efectivament, i encara que a molts els resulti atractiva la doble nacionalitat automàtica, ja vaig dir que un hipotètic Estat català corria un sever perill intern si, en cas de secessió, resultava que tenia set milions (o sis, o fins i tot cinc) de ciutadans espanyols. Això mateix, expressat amb diferents paraules, és el que diu el sr.Emanueli: és absurd crear un nou estat en el que hi tens gairebé més ciutadans de l’Estat del que t’has separat que del propi.

Pel que fa al dret d’opció, fixeu-vos amb quina precisió el defineix el sr.Emanueli i amb quina claredat expositiva: «55. Le droit d’option permet aux individus qui sont affectés par une succession d’États de choisir leur nationalité. Dans le cas d’une succession partielle, les individus qui acquièrent de plein droit la nationalité de l’État successeur peuvent ainsi renoncer à celle-ci, en faveur de celle de l’État prédécesseur. En cas de succession totale, les individus qui acquièrent automatiquement la nationalité de l’un des États successeurs peuvent renoncer à celle-ci, en faveur de celle d’un autre État successeur».

No és gaire difícil d’entendre: secessió i dret a escollir la nacionalitat amb la que et vols quedar.

Bé, per suposat que aquesta postura no és obligada, però resulta que un dels exemples habituals del secessionisme, el Quebec, fa un esment bastant notable, seriós i coherent al voltant de l’adquisició de la nacionalitat i un eventual dret d’opció. També admeto que els fonaments jurídics i socials del Quebec són forçosament diferents dels nostres, però després no em poseu mai més d’exemple el Canadà.

La qüestió, però, no està en aquest cas en quina és la solució legal correcta, sinó en el fet de que amb rigor jurídic es pot arribar a solucions raonables i semblants a les que jo em plantejo com a hipòtesi més plausible. Que a tu no et sembli plausible -i ho és- no significa que no sigui possible.

I el que critico no és una possibilitat o altra, sinó que s’amagui o que es negui, com si no tingués fonament.

B. ESCÒCIA. És ben sabut que el Govern escocès ha promès que tots els qui visquin a Escòcia en el moment de la independència, cas de guanyar el SÍ podran accedir a la nacionalitat escocesa (el terme nacionalitat, en el seu cas, es correspon amb citizenship) i que no posarien problemes a la doble nacionalitat. O sigui, més o menys com es manté pel CATN. Però ja sabem que la doble nacionalitat no depèn d’un, sinó de dos, perquè cal un Tractat perquè això sigui efectiu. I què diu el Govern de Sa Majestat? Mirem el document «Scotland analysis: Borders and citizenship», que tot i no ser tan exhaustiu -però tot i així, continua essent molt superior a l’informe nº10 del CATN- com el que hem vist abans, també ofereix material prou interessant.

Un sol epígraf, el 4.4, és suficient per veure l’honesta postura jurídica, que passa per dir que malgrat és possible la doble nacionalitat, no es pot garantir. No es decanta explícitament per la postura afirmativa o la negativa:

«Although it may be possible to be a dual British-Scottish national in the event of Scottish independence, this cannot be guaranteed. The government of the continuing UK would need to consider whether all British citizens living in Scotland could retain their British citizenship upon independence. This could be dependent on any residence requirements or proof of affinity to the continuing UK. It is not possible to predict now what the decision of a future government of the continuing UK might be in this area. Likewise an independent Scottish state would need to consider whether its citizenship would be based on any residency requirements or proof of affinity to Scotland. Therefore it cannot be guaranteed that dual nationality would be available to everyone who was a British citizen before independence, and who then became a Scottish citizen.»

En aquest informe no es fa tanta insistència en el dret d’opció o la pèrdua de la nacionalitat britànica, però també apunta determinats problemes derivats de les profundes conseqüències que pot comportar en les persones individualment:

«4.70. If Scotland became an independent state its government would have to decide who could become, or would be required to become, a Scottish citizen. They would have to determine whether individuals living in Scotland, born in Scotland or who had a connection to Scotland would be able to apply for Scottish citizenship, whether there would be a requirement to become a Scottish citizen and whether citizenship of an independent Scottish state would be imposed in order to ensure a functioning democracy. This would be a difficult decision with profound implications for individuals and their families; not only those alive at the time of independence but also future generations. There are no clear precedents to guide an independent Scottish state in this area.»

Novament, i encara que es vulgui amagar, una secessió comporta unes conseqüències molt importants de les que no s’ha informat. Si vostè és separatista, em sembla molt bé, a Espanya es permet l’ideari separatista sempre que compleixi les regles del joc. El que no em sembla bé, a més de no respectar les regles del joc, és que es neguin obvietats com la que diu l’informe: no es pot garantir la doble nacionalitat perquè en última instància depèn del Govern del Regne Unit. Per tant, si bé reconeix la possibilitat d’una doble nacionalitat, també reconeix la postura contrària, aspecte que, reitero, molts secessionistes, més dels que podria esperar, neguen.

CONCLUSIÓ. Els documents quebequesos advoquen clarament pel dret d’opció. Els documents britànics afirmen que no es pot assegurar la doble nacionalitat. Llegeixin els informes i valorin. Però no diguin que no és possible que, en cas de secessió, s’hagi d’optar entre conservar la nacionalitat espanyola i la hipotètica catalana.