Un dels temes que més agrada d’aquest bloc és el tema de la teòrica doble nacionalitat espanyola i catalana pel cas de secessió, que ha rebut uns quants comentaris directes aquí i també a Twitter. M’ha sorprès trobar que persones favorables a la secessió manifestin la seva resistència a una eventual pèrdua de la nacionalitat espanyola pel cas de produir-se la independència. Sí, em sorprèn que una persona que vol abandonar Espanya i el seu ordenament jurídic, creant un nou Estat, pretengui mantenir la nacionalitat espanyola. És incoherent, per molt que es vulgui defensar el contrari.
Com sabeu (i si no, ho resumeixo de forma simplificada) la meva tesi parteix a grans trets de que, en cas de produir-se una hipotètica secessió: 1) El teòric estat català atorga (o ofereix) la seva nacionalitat a tots els espanyols que en el moment de la secessió tinguessin el veïnatge administratiu a Catalunya; 2) S’atorga un dret d’opció per tal de que s’esculli entre nacionalitat espanyola o la teòrica catalana; 3) Per tant, després de la secessió i el procés d’opció només s’ostenta una nacionalitat (s’ha de tenir en consideració que, per a l’efectivitat d’una doble nacionalitat, calen Tractats). [Per cert, també admeto que és possible una doble nacionalitat -sempre i quan Espanya ho acceptés, cosa respecte de la que no té cap obligació-, però no em sembla la situació més probable i mantinc la postura de que inicialment només seria possible tenir-ne una]
Com deia, un bon nombre de secessionistes ofereixen dura resistència davant d’una hipotètica pèrdua de la nacionalitat espanyola. Bàsicament, consideren que hi hauria doble nacionalitat perquè sí, no ens enganyem, o perquè a Espanya li resultarà d’interès, malgrat no es precisi quin interès. També addueixen que no hi ha cap jurisprudència que ho marqui així, malgrat que tampoc no citen quina jurisprudència internacional ho establiria, o quina legislació obligaria a conservar la nacionalitat de l’estat predecessor -sempre que no es causi apatrídia- en cas de successió d’Estats. Perquè parlem de successió d’Estats, no de dret civil, per cert, cosa que voluntàriament s’oblida.
Bé. No em molesta la crítica a la meva opinió, faltaria més. El que em molesta és que qui discuteix la meva opinió no accepti ni tan sols la possibilitat de la pèrdua de la nacionalitat (no és el cas de tothom, però sí és molt habitual). Es tracta d’un recurs argumental freqüent pel secessionisme: no és possible quedar fora de la Unió Europea, no és possible perdre la nacionalitat i, en general, no és possible res que no siguin les seves tesis.
Jo puc mantenir la meva tesi i tu la teva. Però en la matèria que tractem, en la que no hi ha regles clares i inamovibles, és inacceptable descartar totalment una de les possibilitats, sempre i quan tingui un cert fonament i sigui raonable. Jo dic que em sembla probable haver d’escollir entre una i altra nacionalitat, malgrat no es pugui descartar una altra solució. Un nombre important de secessionistes donen per feta una doble nacionalitat, sense admetre la pèrdua. Típic de l’argumentari construït per satisfer a gent crèdula o persones dubtoses que confien en el missatge transmès perquè els deixa tranquils, però sense valorar si és cert o no.