Secessió, nacionalitat catalana i doble nacionalitat: un altre mite?

I. Introducció

La nacionalitat és una qualitat jurídica de la persona que es connecta amb l’existència mateixa de l’Estat, ja que defineix l’element personal que l’integra. És la forma de denominar el vincle que determina la pertinença d’un individu a la població constitutiva d’un Estat, com s’assenyala en la sinopsi de l’article 11 de la Constitució, a la pàgina web del Congrés dels Diputats.

Dintre dels seus arguments, el moviment separatista es refereix a la doble nacionalitat pel cas d’independència de Catalunya, de manera que qui ho desitgi pugui mantenir sense cap mena de dificultat la nacionalitat espanyola compartida amb la catalana. Per a aquesta qüestió, es cita la mateixa Constitució (article 11.2) i es ve a sostenir per alguns que, malgrat la independència, tots els catalans tindrem automàticament la doble nacionalitat i conservarem l’espanyola, ja que la Constitució així ho garantiria.

Tot i que d’entrada pot sonar molt bé, la realitat és que a la pràctica això difícilment pot ser d’aquesta manera: li sembla a vostè lògic que en un país de nova creació la seva població continuï tenint la nacionalitat del país del que s’ha separat?  La resposta, òbvia, a aquesta pregunta ha de fer dubtar a qualsevol de la suposada facilitat d’una doble nacionalitat o de que, un cop assolida la independència, es conservaria la nacionalitat espanyola sense cap tipus de dificultat.

Com succeeix en altres ocasions en relació a situacions que pot generar la secessió, una regulació exacta no la trobarem, però en aquest article exposaré tota una sèrie d’arguments -legals i d’experiència internacional, encara que les circumstàncies i fonaments sempre són diferents i, per tant, no serveixen de molt- per concloure que, en la major part dels casos, la solució que es podria esperar és la següent: aquells qui adquirissin la nacionalitat catalana perdrien l’espanyola, i els qui conservessin l’espanyola no adquiririen la catalana, per tant quedarien amb status d’estranger. La doble nacionalitat estaria reservada per a casos puntuals, encara que puguin ser relativament nombrosos (p.ex: fills de pare espanyol i mare catalana). Aquesta hipòtesi general admet matisacions i variants, com s’indicarà, però aquesta seria al meu entendre la solució general.

La doble nacionalitat? Sí, seria possible, però no automàtica ni obligada. Cal recordar que la situació de doble nacionalitat dóna lloc a situacions jurídicament complexes, com es pot observar en aquest article de Mariano Aguilar Benítez de Lugo citat per Sonia Sierra.

Així doncs, analitzo la situació conforme a la qual es podria donar que algú favorable a la independència acabés essent estranger a Catalunya, en el cas d’haver d’optar per una de les dues nacionalitats i tingués preferència per l’espanyola. O que una persona que potser no s’havia plantejat seriosament aquesta qüestió es veiés empesa per les circumstàncies a optar per la nacionalitat catalana, quan no havia previst que hauria d’optar, aspecte al voltant del qual no s’incideix en absolut des de les tesis separatistes, probablement per no obrir un front debilitador, per les incerteses que pot generar.

I és que cal informar de la manera més completa possible -sense necessitat de ser exhaustius, però sí rigorosos-, per tal d’evitar les ambigüitats amb les que es juga en determinats documents proclius a la independència, que donen a entendre una gran facilitat per a la doble nacionalitat. No existeix un desenvolupament clar -des de la postura separatista- de la qüestió de l’adquisició de la nacionalitat, l’opció a prendre i les conseqüències d’aquesta opció -en una vessant de conseqüències polítiques pràctiques és molt interessant aquest article que trobem a El Bloc de notas del Emperador-, a més de les eventuals dificultats que poden sorgir en relació a la doble nacionalitat.

Cal tenir present que aquest assumpte, d’extraordinària importància, en cas de secessió quedaria postergat en la seva definició al procés constituent (la redacció i aprovació de la Constitució) i el posterior desenvolupament legislatiu, per la qual cosa resulta fonamental saber clar quines conseqüències podria comportar la separació d’Espanya, donat que fins i tot les hipòtesis de les que parteixo en aquest document podrien variar substancialment. No és estrany trobar plantejaments en els que tot és molt fàcil i bonic, però la complexitat és enorme i aquí analitzaré un d’aquests temes difícils, tant per la seva vessant estrictament jurídica com de l’aplicació pràctica en la vida personal.

D’inici, dic i admeto que pot resultar extraordinàriament complicat i que no existeix una solució única, però això no significa que no se n’hagi de parlar. Al contrari.

Abans d’iniciar l’anàlisi, i encara que no resulta en absolut definitiu val la pena citar què va dir Javier Solana en el seu Twitter: “la secesión obliga a decidir quiénes son los conciudadanos que se conservan y a los que se quiere convertir en extranjeros“.

Com que algú podria titllar aquesta afirmació d’interessada, també podem recordar què deia el separatista Hèctor López Bofill en una entrevista del 27 de setembre de 2010: “(…) Fins i tot es podria donar el cas de gent que pogués mantenir la nacionalitat espanyola, però aquests ja no participarien en el sistema polític català -de la mateixa manera que els ciutadans alemanys residents a la Costa Brava estan exclosos del sistema polític espanyol actual.“.

II. La regulació legal de la nacionalitat a Espanya

L’article 11 de la Constitució assenyala que la nacionalitat espanyola s’adquireix i perd conforme a la Llei, sense que cap espanyol d’origen en pugui ser privat. A la vegada, es preveu la possibilitat de signar tractats de doble nacionalitat amb països iberoamericans o aquells amb els que es tingui o hagi tingut especial vinculació.

Article 11 Constitució:

1. La nacionalitat espanyola s’adquireix, es conserva i es perd d’acord amb el que la Llei estableix.
2. Cap espanyol d’origen no podrà ser privat de la seva nacionalitat.
3. L’Estat podrà concertar tractats de doble nacionalitat amb els països iberoamericans o amb aquells que hagin tingut o tinguin una vinculació particular amb Espanya. En aquests països, encara que no reconeguin als seus ciutadans un dret recíproc, els espanyols podran naturalitzar-s’hi sense perdre la nacionalitat d’origen.”

Trobem, doncs, la primera base legal que s’utilitza en els documents favorables a la separació: cap espanyol d’origen no pot ser privat de la nacionalitat. Per tant, es conclou, en cas d’independència, es mantindrà la nacionalitat espanyola. Abans de continuar amb l’anàlisi, novament una altra pregunta que ens hem de fer: independència d’Espanya per mantenir la nacionalitat d’Espanya? Grinyola una mica, no?

Ara bé, com es llegeix al mateix article 11.1 CE, la nacionalitat es perd conforme a Llei. Així doncs, no hem de confondre la privació de la nacionalitat -entesa com a retirada, fruit d’una sanció o un acte arbitrari- de la pèrdua. La nacionalitat es pot perdre: no te’n poden privar, no te la poden treure, però sí que la pots perdre sempre i quan es donin determinats requisits legals (i tot i perdre-la, un espanyol d’origen la pot recuperar, però anem massa lluny i aquest article es convertiria en un tractat).

Aleshores, si la Constitució diu que es perd conforme a la Llei, hem d’anar al Codi Civil, que a l’article 24 diu que els espanyols emancipats -aquest article és d’aplicació als espanyols d’origen- perden la nacionalitat si resideixen a l’estranger i adquireixen voluntàriament una altra nacionalitat, transcorreguts tres anys des de l’adquisició; ara bé, la pèrdua es pot evitar si es declara a l’encarregat del Registre Civil la voluntat de conservar la nacionalitat espanyola. També es pot perdre si es renuncia expressament.

Article 24 del Codi Civil:

1. Perden la nacionalitat espanyola els emancipats que, residint habitualment a l’estranger, adquireixin voluntàriament una altra nacionalitat o utilitzin exclusivament la nacionalitat estrangera que tenien atribuïda abans de l’emancipació. La pèrdua es produeix una vegada  transcorrin tres anys, a comptar, respectivament, des de l’adquisició de la nacionalitat  estrangera o des de l’emancipació. Amb tot, els interessats en poden evitar la pèrdua si dins  del termini indicat declaren la seva voluntat de conservar la nacionalitat espanyola a  l’encarregat del Registre Civil.
L’adquisició de la nacionalitat de països iberoamericans, Andorra, les Filipines, Guinea Equatorial o Portugal no és suficient per produir, d’acord amb aquest apartat, la pèrdua de la  nacionalitat espanyola d’origen.

2. En tot cas, perden la nacionalitat espanyola els espanyols emancipats que hi renunciïn expressament, si tenen una altra nacionalitat i resideixen habitualment a l’estranger.

Segons les tesis separatistes, amb aquest fonament es justificaria no només la doble nacionalitat sinó, també, que en el cas d’independència es mantindria la nacionalitat espanyola, ja que amb una simple declaració de que es vol conservar la nacionalitat, ja estaria solucionat.

El plantejament, però, parteix d’un error de base com és el de considerar que és possible una separació d’Espanya “a la carta (el que m’interessa, sí que val; el que no m’interessa, no val) i que no existeix cap orientació jurídica de Dret Internacional aplicable, ni cap experiència prèvia d’independència -amb totes les reserves que em causen les “experiències prèvies”, com les dels països bàltics i els seus criteris discriminatoris i excloents- que es pugui examinar. Es prescindeix, també, d’un mínim rigor, com assenyalava abans: és incoherent desitjar la independència d’Espanya  -més encara quan l’argumentari inclou expressions com opressió, colonialisme, espoli, odi, etc- i, a la vegada, voler mantenir la seva nacionalitat. Com també és incoherent voler crear un estat nou i que la pràctica totalitat de la seva població conservi l’anterior status nacional.

Tornant a la qüestió primordial: la Constitució protegeix tots els ciutadans espanyols per tal que ningú sigui privat arbitràriament de la seva nacionalitat (evitant, entre d’altres coses, la indesitjable apatrídia), però això no significa que no es pugui perdre, equívoc amb el que de forma malintencionada es juga, obviant també que en un procés de secessió va molt més enllà de la mera regulació legal. Com ja s’ha vist, la nacionalitat espanyola es pot perdre -i és concepte molt diferent de la privació-. És cert que existeixen mecanismes per tal de conservar-la (i, fins i tot, recuperar-la), però si es donessin situacions que desbordessin la regulació i previsió legal (com la secessió), la nacionalitat i la seva regulació també se’n veurien afectades. La situació, doncs, és molt més complexa del que se’ns vol fer creure: una secessió afectaria greument tot l’ordre constitucional espanyol, quin marc canviaria radicalment i la consideració de la nacionalitat. Com veurem en l’apartat internacional, els canvis no són necessàriament arbitraris.

[* Faré trampes, abans de continuar: posem per cas que ningú pot perdre de manera definitiva la nacionalitat, malgrat la secessió. Si la voluntat majoritària del poble espanyol fos la de privar els independitzats de la nacionalitat, per sobre de la Constitució, no hi hauria cap inconvenient per fer-ho, no?. Us recorda alguna cosa aquest argument trampós?]

Pel que fa a la doble nacionalitat, i sense perjudici de la necessitat de tractats de reconeixement mutu, veiem que es diu que l’adquisició de la nacionalitat de països iberoamericans, Andorra, les Filipines, Guinea Equatorial o Portugal no és suficient per perdre la nacionalitat espanyola. Alguns volen veure-hi aquí el fonament de la doble nacionalitat, però està clar que, de moment, Catalunya no hi és.

I el mateix podem dir de l’article 11.3 CE, que menciona els països que tinguin o hagin tingut vinculació amb Espanya: apart de que, com és indiscutible, a dia d’avui Catalunya no hi entraria -caldria com a mínim el desenvolupament legal que inclogués el reconeixement de la vinculació (com el de l’article 24 del Codi Civil que menciona Andorra, les Filipines, Guinea Equatorial o Portugal)-, la Constitució menciona que es podran concertar tractats de doble nacionalitat. Per tant, d’inici caldria aquest tipus de tractat o el reconeixement legal de la vinculació, per la qual cosa no es pot sostenir que automàticament Catalunya quedaria inclosa dintre de l’article 11.3 CE. Però continuem l’estudi.

III. La (possible) regulació de la nacionalitat i doble nacionalitat en una Catalunya independent

Encara que és indiscutible que no se sap com quedaria regulada l’adquisició de la nacionalitat catalana en el cas d’independència-el que de per si també hauria de suscitar moltes preguntes, jo parteixo d’una hipòtesi que em sembla raonable i creïble, però no té per què ser d’aquesta manera-, farem un repàs per diversa documentació que hi ha a la xarxa, sense aturar-nos excessivament en problemes concrets derivats de la indefinició d’algunes propostes:

Elclauer. Es tracta de la web d’Òmnium Cultural, en la que es diu en relació a l’adquisició de la nacionalitat catalana: “Els processos d’independència més recents atorguen la nacionalitat de l’Estat nou a tots els ciutadans de l’Estat originari residents al territori que s’independitza. Així doncs, serien catalans tots els ciutadans que el dia de la independència fossin espanyols i tinguessin veïnatge administratiu a Catalunya…“. Per tant, els més de set milions d’habitants de Catalunya que avui hi resideixen (més aquells amb darrer veïnatge a Catalunya) adquiririen, en principi, automàticament la nacionalitat. Amb text idèntic es manifesta aquesta web de CDC. Efectivament, aquest és el principi general.

Sobre la doble nacionalitat, no es manifesta de manera molt clara més enllà de referir-se a la legalitat vigent, i diu: “El Codi Civil vigent deixa clar que els ciutadans, un cop assolida la nacionalitat catalana, només haurien d’anar al Registre Civil per conservar la nacionalitat espanyola d’origen i així evitar qualsevol mena de barrera per mantenir el contacte amb familiars que visquessin al que seria el nou estat espanyol sense Catalunya. En aquest sentit, cal recordar que són les legislacions de cada país les que fixen quines nacionalitats són compatibles amb la seva. El fet de facilitar l’obtenció de la nacionalitat catalana als espanyols que volguessin instal·lar-se a Catalunya també sembla una opció raonable, perquè podria frenar la por que s’aixequin murs entre familiars.“. Com veurem més endavant, aquesta opció legal que s’esmenta resultaria variada per una secessió. Pel que es refereix a les facilitats que un Estat català independent pogués donar per a l’obtenció de la nacionalitat, es tracta d’una absoluta incògnita, en què hi tenen lloc totes les opcions, de les més restrictives a les més flexibles. Però ni això és objecte d’anàlisi ni tampoc hi ha una explicació i posició taxativa des del secessionisme. I, encara que existís, el desenvolupament del procés constituent i legislatiu (en una hipòtesi futura) pot tenir un desenllaç de tot tipus.

– En el document Estatuir Catalunya, de Salvador Cardús i Ramon Folch, es diu: “En un marc d’independència, l’accés a la nacionalitat catalana pot generar situacions personals de doble pertinença i de relacions amb altres estats (doble nacionalitat, etc.), incloent-hi la situació dels qui vulguin mantenir la ciutadania espanyola a Catalunya. En qualsevol cas, Catalunya no ha de posar traves a l’obtenció d’una doble nacionalitat i ha d’especificar les condicions per fer ús de la nacionalitat catalana (passaport, dret de vot, etc.).“. No es fa una proposta concreta per a l’accés a la nacionalitat.

– Per la seva part, el criteri d’Assemblea.cat a la web sobre “el nou estat català” ja assenyala que en el cas d’independència es podria escollir nacionalitat: “És a dir, que ciutadans de l’estat espanyol que fossin residents a Catalunya en el moment de la independència podrien escollir en quin dels dos estats es queden. (…) Les condicions amb que un estat admet un nou nacional és una qüestió interna de cada estat i no hi ha homogeneïtat al respecte. Bàsicament les normes i condicions d’adquisició de la nova nacionalitat catalana les posaria el nou estat de la manera que li semblés“. Tot i les reflexions que es fan a l’article, sembla clar que s’indica el camí cap a una sola nacionalitat i no una dualitat, com apunta quan diu: “A efectes pràctics, en un nou estat català nascut en el si de la UE, les conseqüències pels ciutadans que mantinguessin la nacionalitat espanyola serien ben poques. Aquests ciutadans només podrien votar a les eleccions municipals, però no a les constitutives de govern de l’estat.

– Per últim, molt conegudes i comentades van ser les declaracions d’Oriol Junqueras proposant la doble nacionalitat.

D’aquesta manera, ens movem en un terreny en el que s’afirma, aproximadament:

  • Que amb la independència tots els residents amb veïnatge civil català podrien adquirir la nacionalitat catalana. Això és substancialment cert.  Malgrat la indefinició dels partits polítics i de les propostes sobre aquesta qüestió, em sembla raonable pensar que totes les persones que tinguessin el veïnatge civil català -o domiciliades a Catalunya- podrien adquirir la nacionalitat catalana. No només perquè sigui l’orientació internacional en aquesta línia, sinó perquè fixar un criteri diferent, amb discriminacions no gaire justificades, podria dificultar l’entrada de Catalunya a la Unió Europea. Cal recordar que, per exemple, diverses reformes legals de la nacionalitat a països com Estònia van ser suggerides per les institucions europees (pàg.206) i, tot i així, en aquest país queda la problemàtica dels no ciutadans. No em pararé a descriure aquest indesitjable fenomen, que explica Sonia Sierra en l’article abans citat i el precedent que va redactar, i entenc suficient que es recordi un dels molts problemes que es poden generar.
  • La hipòtesi de la que parteixo, oferiment o atribució de la nacionalitat catalana a tothom que tingui el veïnatge civil català -o la residència-, pot ser discutible o discutida, però entenc que és raonable un criteri d’aquestes característiques. Malgrat això, la regulació de la nacionalitat és una qüestió de dret intern i, per tant, cada Estat pot tenir la seva particular legislació: la meva hipòtesi, per raonable que sembli, pot ser regulada de forma diferent en el cas de secessió.
  • En el document d’Assemblea.cat es menciona un detall prou important i que queda silenciat en d’altres en relació a l’adquisició de nacionalitat: s’hauria d’optar entre la nacionalitat espanyola i la catalana. Aquest aspecte, fonamental, s’analitza en el següent apartat.
  • Els qui conservin la nacionalitat espanyola ja no podran participar en el govern estatal (de Catalunya) -com indicava la cita de l’entrevista a Hèctor López Bofill- ja que en principi es passa a tenir status d’estranger. Dit d’una altra forma: no es podria votar en unes eleccions generals.
  • En relació a la doble nacionalitat, en ocasions es suggereix una certa facilitat per a assolir-la, només amb una declaració al Registre Civil. En altres casos no s’és tan explícit i es deixa en el clar terreny de l’ambigüitat, remetent-se a allò que en el seu dia es legisli (amb referències a la generositat amb la doble nacionalitat). Com s’ha indicat en l’apartat de la regulació espanyola, no és tan clara aquesta facilitat.
  • Un hipotètic Estat català tampoc es pot passar de “generós” a l’hora de reconèixer la doble nacionalitat, perquè això podria posar en perill la seva pròpia existència: una majoria de ciutadans espanyols? O un pes específic tan intens -i amb plena participació política- que des de dins pogués posar en perill tot el sistema polític? No hi ha dubte que aquestes possibilitats serien retallades en la fase de creació i desenvolupament del teòric nou Estat, així que és totalment legítim -i propi d’un mínim sentit crític- posar en dubte les facilitats que es venen.
  • Si un nou estat català establiria algun mecanisme de reconeixement automàtic o assimilació per equiparar, en determinades situacions jurídiques, els nacionals catalans i espanyols, literalment no se sap. Entre d’altres qüestions per a les que això afecta, podem mencionar la funció pública i els requisits a complir, entre els quals es pot trobar el de la nacionalitat. En determinats llocs de la funció pública, pot resultar un requisit indispensable ser nacional del país: per exemple, a un Mosso d’Esquadra se li podria exigir la nacionalitat catalana. Què passaria si el seu desig fos el d’optar per l’espanyola? Perdria la seva plaça? Es fixaria o no el requisit de la nacionalitat? Es veuria “obligat” a optar per la nacionalitat catalana? No és lloc aquest per entrar en debats ideològics en relació a aquestes qüestions que indubtablement es plantejarien, però sí és lloc per assenyalar-les.

Tenint en compte que el separatisme s’ha preocupat, i molt, de documentar amb major o menor pes argumental qualsevol aspecte relacionat amb la independència, sorprèn la poca definició de la nacionalitat i les seves conseqüències, quan és un assumpte que afectaria d’una manera tan directa els ciutadans, en una societat en què els vincles estan molt interrelacionats.

Si Catalunya fos independent, ¿SAP QUINES CONSEQÜÈNCIES TINDRIA DIRECTAMENT PER A VOSTÈ?

IV. Referència internacional: legislació i (possible) aplicació al cas concret

En general, podem dir que Espanya no ha signat Convenis en matèria de successió d’Estats ni legislació internacional que reguli aquestes qüestions. Per tant, no hi ha una norma a la que sigui possible remetre’s de forma obligatòria. Podem orientar-nos, que és el que pretén aquest article, posant de manifest les incoherències de la “facilitat” amb la que s’al·ludeix a la doble nacionalitat i la conservació de la nacionalitat espanyola.

La tesi dominant en la doctrina internacional és l’atorgament automàtic a la població del territori afectat de la nacionalitat de l’Estat successor en el moment de la  successió, en la línia del que s’ha explicat abans. De totes maneres, no hi ha normes clarament acceptades referents als efectes de la successió sobre el règim jurídic de la nacionalitat.

Sota aquestes premisses, observem que les normatives i documents internacionals relatius a la nacionalitat per supòsits de secessió es regeixen per diverses idees generals: evitar l’apatrídia (quedar sense nacionalitat), els residents en el territori independitzat tenen dret a adquirir la nova nacionalitat (sempre i quan tinguin la nacionalitat de l’Estat predecessor, o sigui, que es tingui la nacionalitat espanyola) i el dret d’optar entre la nacionalitat anterior o la nova.

A la resolució 55/153 de les Nacions Unides, trobem una primera proposta de regulació, que en l’apartat de separació d’una part del territori, que seria el cas aplicable per una eventual secessió catalana, diu:

Sección 4. Separación de parte o partes del territorio

Artículo 24
Atribución de la nacionalidad del Estado sucesor
Cuando una o varias partes del territorio de un Estado se separen de éste para formar uno o varios Estados sucesores mientras el Estado predecesor sigue existiendo, el Estado sucesor atribuirá su nacionalidad, salvo que se indique otra cosa mediante el ejercicio de un derecho de opción:
a) A las personas afectadas que tengan su residencia habitual en su territorio; y
b) Con sujeción a lo dispuesto en el artículo 8:
i) A las personas afectadas distintas de las comprendidas en el apartado a) que tengan un vínculo jurídico apropiado con una unidad constitutiva del Estado predecesor que haya pasado a formar parte de ese Estado sucesor;
ii) A las personas afectadas que no tengan derecho a la nacionalidad de ninguno de los Estados involucrados a tenor del apartado a) o del inciso i) del apartado b), que tengan su residencia habitual en un tercer Estado y que hayan nacido en lo que haya pasado a ser el territorio de ese Estado sucesor o que, antes de abandonar el Estado predecesor, hayan tenido su última residencia habitual en dicho territorio, o que tengan cualquier otro vínculo apropiado con ese Estado sucesor.

Artículo 25
Retiro de la nacionalidad del Estado predecesor
1. El Estado predecesor retirará su nacionalidad a las personas afectadas que reúnan las condiciones para adquirir la nacionalidad del Estado sucesor de conformidad con el artículo 24. Sin embargo, no les retirará su nacionalidad antes de que esas personas adquieran la nacionalidad del Estado sucesor.
2. No obstante, salvo que se indique otra cosa mediante el ejercicio de un derecho de opción, el Estado predecesor no retirará su nacionalidad a las personas comprendidas en el párrafo 1 que:
a) Tengan su residencia habitual en su territorio;
b) No estén comprendidas en el apartado a) y tengan un vínculo jurídico apropiado con una unidad constitutiva del Estado predecesor que siga siendo parte del Estado predecesor;
c) Tengan su residencia habitual en un tercer Estado y hayan nacido en lo que siga siendo parte del territorio del Estado predecesor o que, antes de abandonar el Estado predecesor, hayan tenido su última residencia habitual en dicha parte, o que tengan cualquier otro vínculo apropiado con ese Estado.

Artículo 26
Concesión del derecho de opción por el Estado predecesor y el Estado sucesor
El Estado predecesor y el Estado sucesor concederán un derecho de opción a todas las personas afectadas comprendidas en el artículo 24 y en el párrafo 2 del artículo 25 que reúnan las condiciones para tener la nacionalidad del Estado predecesor y del Estado
sucesor o de dos o más Estados sucesores.

Sense entrar en les qüestions més tècniques (o el cas de les persones que visquin fora del territori català i les múltiples variants a les que això donaria lloc), veiem quina és la proposta: l’Estat predecessor i el successor (entès en el sentit del nou Estat, no entraré aquí en la discussió de si aquest nou Estat podria ocupar o compartir el lloc del predecessor) concediran una opció, per tal de que es triï nacionalitat. I una vegada s’adquireix la nova nacionalitat, es retira “l’antiga”. [Recordo que no es tracta de legislació obligatòria o assumida per Espanya i que si bé la qüestió és opinable, el resultat final a d’altres països va en aquesta línia]

A grans trets, i a la vista d’aquesta Resolució, una solució aproximada en el cas de secessió seria:

1) Catalunya ofereix o atribueix la nacionalitat catalana a tots els ciutadans espanyols que en el moment de la independència -o la data que s’estableixi- tinguin fixat el seu veïnatge administratiu a Catalunya.

2) Els ciutadans, en exercici del dret d’opció que se’ls ha d’atorgar, s’acullen o no a aquesta nova nacionalitat catalana. Per tant, opten entre la nacionalitat espanyola i la nacionalitat catalana.

3) Finalitzat el periode d’opció, Espanya retira -donant-la per perduda- la nacionalitat espanyola a aquells que hagin optat per la nacionalitat catalana.

4) A Catalunya, resten dos grups nacionals principals: els catalans, amb plena participació política, i els espanyols, que no podran participar en les decisions polítiques de govern de l’Estat (i d’altres que no s’han concretat); per tant, amb la consideració -a aquests efectes- d’estrangers.

És raonable pensar que, en cas de portar-se a terme aquest procés d’opció, seria nombrós el grup de ciutadans residents a Catalunya que desitjaria mantenir la nacionalitat espanyola i, per tant, es donaria lloc a una situació distorsionant en qualsevol estat, com el fet de que un percentatge elevat sigui “estranger“, com encertadament explica en aquest article Francisco Rubio Llorente.

En aquest moment, arriba el punt jurídic més conflictiu, a la vista de la regulació actual de la nacionalitat a Espanya, quan dic: “3) Finalitzat el periode d’opció, Espanya retira la nacionalitat espanyola a aquells que hagin optat per la catalana.

És cert, com hem vist abans, que Espanya no pot privar ningú de la nacionalitat. Però també hem vist que la nacionalitat es pot perdre, bàsicament quan se n’adquireix una de nova. A la vegada, les propostes de Dret Internacional preveuen l’exercici del dret d’opció per a aquells que puguin adquirir la nova nacionalitat, amb pèrdua de l’anterior. Per tant, ja fos per la via d’un acord Espanya – Catalunya (via Tractat), o simplement una reforma legal en què la pèrdua es produís automàticament per l’adquisició de la nova nacionalitat, l’opció per la nacionalitat catalana -sense incórrer, doncs, en apatrídia- implicaria la pèrdua de la nacionalitat espanyola.

En aquest punt també convé insistir en una cosa que ja s’ha apuntat abans: una secessió suposa una modificació essencial en les bases de l’ordre constitucional. Pensar o mantenir que una secessió no comportaria alteracions en la Constitució Espanyola i el seu sistema és poc realista. Si una part significativa del territori i de la població se situa fora de l’àmbit d’aplicació de la Constitució, això sens dubte quedarà reflectit legalment, sense que necessàriament tingui la condició de sanció o “càstig”, com se sosté en l’article abans esmentat “Europa, Europa”.

Si el lector considera que aquesta opinió és arbitrària, recomano llegir la Convenció Europea sobre Nacionalitat del Consell d’Europa (no ratificada per Espanya), que en l’article 7, relatiu a la pèrdua de la nacionalitat per llei o a iniciativa d’un Estat:

Un Estat part no pot establir en la seva legislació interna la pèrdua de la seva nacionalitat ex lege o per la seva iniciativa, excepte en els següents casos: 

a. adquisició voluntària d’una altra nacionalitat;

I l’article 10.1 de la Resolució 55/153 de Nacions Unides, abans citada:

1. El Estado predecesor podrá establecer que las personas afectadas que, en relación con la sucesión de Estados, adquieran voluntariamente la nacionalidad de un Estado sucesor perderán la nacionalidad del Estado predecesor.

Per tant, la doble nacionalitat no és un requisit obligatori ni una situació automàtica, sinó que precisaria sempre d’acord previ. Això deriva del fet de que la regulació de la nacionalitat és una qüestió de dret intern de cada país i, per tant, la legislació pot variar i exigir requisits diferents.

Com no em canso de repetir, la qüestió serà opinable, però és indiscutiblement lògica: resulta absurd mantenir que es crea un nou estat, separat de l’anterior, i que es conservarà la seva nacionalitat malgrat te’n vas. D’això se’n diusecessió a la carta“, insostenible moralment i jurídica, portant a engany a persones que, de bona fe, potser creuen que podran conservar sense cap problema la nacionalitat espanyola i adquirir, a la vegada, la catalana.

Hi haurà qui tindrà la temptació d’acusar Espanya d’arbitrarietat si decidís establir la pèrdua de la nacionalitat espanyola sempre que no provoqui l’apatrídia. De fet, en algunes converses informals això ja surt, amb arguments del tipus “…dependrà d’Espanya“, però com dic té un fort component lògic i un sòlid suport orientatiu jurídic, que compliria els requisits per a la validació internacional. No hi ha argument que obligui a conservar la nacionalitat espanyola a favor dels qui que decidissin voluntàriament abandonar l’Estat d’origen per passar a formar part integrant d’un altre de nova creació. Si per tal de donar forma a aquesta pèrdua definitiva de la nacionalitat cal una reforma legal o, fins i tot constitucional -alguns pateixen amnèsia selectiva i semblen oblidar que la secessió suposa un canvi radical de les bases del sistema constitucional-, ja seria una qüestió a resoldre pel Govern i el Legislador, però no es pot sostenir que sigui una solució arbitrària.

V. Conclusió

Amb aquest breu repàs a la legislació existent i la referència a projectes i normatives internacionals (no ratificats per Espanya), es pot arribar a les següents conclusions:

1. La nacionalitat espanyola es pot perdre, per causes legals. Fins i tot la poden perdre els espanyols d’origen. No s’ha de confondre pèrdua i privació.

2. En cas de secessió, el procediment en relació a la nacionalitat, aproximadament  podria ser:

  • Catalunya oferiria o atribuiria la seva nacionalitat a tots els residents (de nacionalitat espanyola) en el territori i aquells amb darrer veïnatge a Catalunya (i, sense voler-me perdre en variants, en general als nascuts a Catalunya amb vincle).
  • S’hauria d’optar entre la nacionalitat espanyola i la catalana.
  • Una vegada finalitzat el periode d ‘opció, Espanya retira o dóna per perduda la nacionalitat espanyola a tothom qui hagi optat per la catalana.
  • Els residents a Catalunya -anteriorment, tots espanyols- ostenten la nacionalitat espanyola en exclusiva o la nacionalitat catalana en exclusiva, com a conseqüència de l’opció.
  • Els residents espanyols -entès el concepte pels qui han optat per conservar la nacionalitat espanyola- queden exclosos dels drets polítics, com votar a les eleccions generals.
  • Els residents espanyols tenen status d’estrangers.

3. Es desconeix les conseqüències generals per a situacions relacionades amb la nacionalitat, com l’exercici de la funció pública.  Es poden veure exclosos de determinats llocs de la funció pública persones que exercien fins al moment d’exercici de l’opció.

4. Es desconeix quins requisits s’haurien de complir per tal d’accedir a la nacionalitat catalana de forma derivada per part dels qui optin per l’espanyola, i si això seria possible.

5. La doble nacionalitat no és automàtica, ni obligatòria. En principi, caldria un tractat per tal de reconèixer plenament la doble nacionalitat o el reconeixement legal de la vinculació amb Espanya.

6. Les referències a la generositat per a la doble nacionalitat en un hipotètic estat català, a part d’imprecises, obren interrogants molt clars, fins al punt que un criteri molt ampli podria posar en perill aquest nou estat, ja que el pes polític dels qui optessin per la nacionalitat espanyola i alhora accedissin a la catalana podria condicionar la pròpia existència de l’estat. Seria lògic esperar certa rigidesa per evitar situacions qualificables fins i tot d’absurdes, com que el cinquanta per cent de la població (o més) d’un “nou estat català” tingués la nacionalitat espanyola.

No nego que aquest esquema pot presentar múltiples variants, algunes d’elles molt raonables, però a grans trets és innegable que la solució més clara, lògica i coherent és aquesta o alguna de semblant, i sota el principi general de que s’ostentaria la nacionalitat espanyola o la catalana.

Estic convençut de que molts dels qui donen suport teòric a la secessió i es plantegen les preguntes, conseqüències i solucions derivades d’uan separació d’Espanya són conscients, en mejor o menor mesura, de tot el que s’ha exposat en aquest article i les seves conclusions. Però s’ho callen, com acredita el fet de que cap document es manifesta de forma clara i completa -fins i tot de manera ambigua- sobre aquest tema. I es tracta d’un assumpte molt important.

Així doncs, la doble nacionalitat que de forma tan senzilla es ven per alguns, o, sobre tot, l’afirmació de que es mantindrà automàticament la nacionalitat espanyola han de ser contemplats de manera molt crítica, ja que les conseqüències generals que es podrien esperar en cas de secessió apunten a tot el contrari. No es podria exigir a Espanya la conservació de la nacionalitat espanyola per a qui optés per la catalana, ni el reconeixement automàtic de la doble nacionalitat.

En resum: es tracta d’una matèria complicada, amb unes implicacions d’enorme importància que no s’han afrontat pel separatisme i que no s’expliquen ni s’han explicat de forma clara i directa.


Nota del 07/04/2014: Donat l’interès generat per aquesta entrada, recomano com a complement -en especial pels qui no estiguin convençuts de la previsible impossibilitat de la doble nacionalitat automàtica– llegir l’entrada dedicada a la compareixença del sr.Gregorio Garzón davant de la Comissió del Dret a Decidir.


BIBLIOGRAFIA, TEXTOS i Articles.

1. El Derecho de la Sucesión de Estados (Horacio Andaluz), 2007

2. Anuario de la Comision de Derecho Internacional de 1995 

 3. Sucesión de estados y cambio de nacionalidad. Las transformaciones territoriales en Europa en los años noventa, Antonio Marín López  

4. Doble Nacionalidad, Mariano Aguilar Benítez de Lugo. 

5. Europa Oriental: en la encrucijada entre la Unión Europea y la Federación Rusa, Antoni Blanc Altemir (ed.)

6. Ciudadanos de Catalunya, de Francisco Rubio Llorente a La Vanguardia. 

7. ¿ De dónde soy?, de Sonia Sierra a Crónica Global.

8. Resolució 55/153 de l’Assemblea General de Nacions Unides.

9. Convenció Europea sobre Nacionalitat del Consell d’Europa

10. Europa, Europa; Col·lectiu Wilson.

11. Mutación de la “demos”; El Bloc de Notas del Emperador

9 comentarios en “Secessió, nacionalitat catalana i doble nacionalitat: un altre mite?

    1. Caram! El teu també està molt bé! Conceptes molt concentrats, però molt ben sintetitzats i absolutament certs. La matèria és tan complexa que dóna per a molts aspectes per analitzar.

  1. Molt interessant l’article. Et deixo un parell de reflexions.

    (1) Entenc que l’accés a la nacionalitat (i, per tant, el dret a vot) quedaria regulat en la Constitució catalana, que seria redactada pel Parlament que sorgís d’unes eleccions constituents. Però qui decidiria qui pot votar en aquestes eleccions? Si es fes servir un cens similar al de la Consulta, el Parlament constituent tindria una nodrida representació de partits anti-independència, que òbviament farien servir el seu pes parlamentari perquè la Constitució catalana fos molt generosa amb les qüestions que toquessin la comunitat castellanoparlant.

    (2) El nacionalisme moderat a Catalunya (i subratllo “moderat”) sempre ha tingut molta cura d’evitar dividir el país entre “els d’aquí” i “els d’allà”. En aquesta línia, la meva impressió és que l’hipotètic Govern de la Catalunya independent tindria com a prioritat evitar que els catalans d’origen espanyol se sentissin marginats o menystinguts, i que faria molts gestos per demostrar el seu tarannà integrador (com la cooficialitat del castellà o no obstaculitzar la doble nacionalitat).

    1. Hola, molt interessants reflexions. Com dic a l’article (de fet, qualsevol que faci un article d’aquest tipus ho ha d’admetre) les variants són possibles i les matisacions inevitables.
      La primera pregunta: terriblement complexa i, malgrat ja tinc la resposta rumiada, crec que serà massa llarga com per incloure-la aquí. A més, és un interrogant tan ben pensat que crec que val la pena treballar-lo. Efectivament, una possibilitat seria la que planteges. Però crec que en unes constituents hauria de participar qui opti per la nacionalitat catalana. I com s’articula tot això? Gran pregunta, difícil de resoldre, perquè amb els meus raonaments només seria possible després del procés d’opció. Per a desenvolupar-la bé es requereix força espai…
      Pel que fa a la segona: puc estar d’acord amb el que dius, que hi ha una part important que no s’oposaria a la cooficialitat del castellà o no obstaculitzaria la doble nacionalitat. Però que un hipotètic Estat neixi, posem per cas, amb set milions de persones amb la nacionalitat del país del que s’independitza no em sembla gaire coherent. Una altra cosa és que, per exemple, s’hagués d’optar entre una nacionalitat o altra, i l’hipotètic Estat català donés facilitats a qui opti per la nacionalitat espanyola per adquirir la catalana. Uff… també dóna per a molta argumentació que miraré de plantejar en una altra entrada.
      Moltes gràcies pels teus comentaris, molt aguts (i complicats, però tot és complicat, encara que alguns es resisteixin a creure-ho).
      Salutacions.

  2. Gràcies a tu pel teu temps. I m’alegro d’haver-te fet pensar.

    Respecte al que dius de la doble nacionalitat, sí que podia resultar xocant que la majoria dels ciutadans d’un país escollissin tenir també la nacionalitat d’un altre. Però les enquestes diuen que és la opció preferida pels catalans i ja saps… nosaltres decidim, la voluntat d’un poble i aquestes coses.

    A més, jo crec que seria molt més desestabilitzador per a un país tenir proporció molt alta de ciutadans que han perdut drets polítics. A Lituània crec que són el 15%; aquí potser serien un 30% o un 40%, o més. Seria un cas únic al món de “comunitat silenciada”, i democràticament seria extraordinàriament difícil de justificar, a més de ser una font contínua de tensions internes. No crec que a cap hipotètic Govern català li sortís a compte.

  3. Mmmm… Continuo pensant que hauria d’escriure una entrada una mica més elaborada, però contesto el teu darrer comentari, ja que no sé quan tindré temps suficient 😦

    1) Pel que fa a la doble nacionalitat estic en desacord de que es pugui sostenir un criteri de doble nacionalitat diguem-ne “automàtica”. Que una major part dels catalans prefereixin aquesta opció és indiferent, perquè no depèn del que vulguin els catalans o el Govern de la Generalitat, sinó que és una decisió de legislació interna d’Espanya, que pot decidir que en cas d’eventual secessió qui adquireixi una altra nacionalitat la perdi, sense possibilitat de recuperar-la -excepte d’aquells països amb els que hi ha conveni-. Si això requeriria un canvi constitucional o, simplement, una modificació legal de la legislació civil (jo crec que seria suficient una modificació legal).
    En qualsevol cas, es tracta d’una decisió que no estaria en mans de Catalunya, sinó d’Espanya. I, com dic a l’article, ningú pot censurar l’Estat del que et separes perquè no et mantingui la seva nacionalitat en cas de que optis per la de l’Estat nou. [ Agafant el desafortunat exemple que de vegades es posa del divorci: vull perdre el vincle matrimonial, però vull mantenir tots els avantatges que pot comportar estar casat. Si et divorcies, et pot comportar algun tipus de conseqüència negativa en el terreny econòmic, de drets dels que gaudies, etc. Òbviament, això no treu que et convingui divorciar-te, però és un exemple i comparació molt infantil pel nivell del tema que comentem.]
    Sí que és cert que es pot prendre la decisió de que es mantingui la nacionalitat espanyola malgrat la secessió, però no em sembla realista.

    2) Estic d’acord en què un 30-40% de ciutadans estrangers és una distorsió brutal, amb alts costos de tota mena: personals, polítics i fins i tot burocràtics (l’aparell administratiu per gestionar un nombre tan alt d’estrangers seria impressionant). No em sembla cap disbarat, com deia a l’anterior comentari, que es facilités l’adquisició de la nacionalitat catalana a qui hagi optat per l’espanyola. Però els efectes reals i complets d’això només es podrien valorar en funció del plantejament de la legislació espanyola.
    Però aquí entrem en un terreny una mica enfangat: es concedeix la nacionalitat catalana per “callar” els qui no estan conformes amb la secessió que han passat a ser estrangers? De fet, els dones l’oportunitat de participar plenament i que no tinguin consideració d’estrangers, però d’aquesta manera potser també s’obre un focus d’inestabilitat interna (i aquí crec que he de parar perquè ja es tracta de meres elucubracions…)

    Com dic, necessitaria més temps….

    En resum:

    a. En un procés constituent només hauria de votar (com a mínim, en teoria) qui tingués la nacionalitat catalana. L’articulació d’això admet diverses posicions.

    b. Possibilitats i variants n’hi ha moltes, però fixa’t -i en això estarem d’acord- que ningú no ho explica. I quan dic ningú, em refereixo a instàncies oficials. A menys de cinc mesos d’una suposada consulta (de la que no hi ha convocatòria, ni cens, ni criteri de qui vota, ni criteri de recompte, ni res de res) qüestions com les que comentem estan en plena foscor informativa dels qui tenen responsabilitats. El meu article estarà millor o pitjor -més discutible en alguns punts, menys en d’altres- però crec que és del més complet que es pot trobar. I crec que no hauria de ser així si de veritat la secessió estigués plantejada seriosament. [Ens escapem del que comentem, però si has llegit algunes entrades del bloc, ja hauràs vist que el simple “volem votar”, sense regles de joc preestablertes ni explicacions clares, no em serveix]

    c. Continuo pensant que encara que des de Catalunya es vulgui potenciar la doble nacionalitat, és un efecte que no estaria sota el seu control.

    Prou, vaig a treballar una mica. Salutacions de nou.

  4. Una persona nascuda a la India amb NIE espanyol, podra tenir la nacionalitat dual Catalana i India?

    1. El NIE no dóna la la nacionalitat.
      Si és natural de l’Índia, als efectes del que comento és una persona estrangera i, per tant, continuaria mantenint la seva nacionalitat, sense que se li hagués de donar la catalana.
      Si per algun motiu se li vol donar la nacionalitat catalana, seria per una qüestió de política interna i no com a efecte derivat de la secessió.
      Per plantejar-se la possibilitat de la doble nacionalitat (o no) parlo en tot cas de qui tingui nacionalitat espanyola.

Los comentarios están cerrados.