SECESSIÓ I NACIONALITAT: LA MITJA VERITAT DEL CATN EN L’INFORME SOBRE “EL PROCÉS CONSTITUENT”

Una de les crítiques recurrents cap als informes del CATN és l’absència de rigor i falta de realisme en molts dels temes que analitza, la qual cosa porta a donar per bons escenaris improbables o difondre una informació que pot qualificar-se, en el millor dels casos, com  a mitja veritat.

Això ja es va poder comprovar amb especial cruesa en el cas de l’informe sobre les vies d’integració a la Unió Europea (de fet, fa pocs dies que el president del CATN Carles Viver reconeixia -minut 19:10- que els escenaris d’accés automàtic o semiautomàtic a la Unió Europea eren improbables, fins a qualificar-los de «tret al peu»). Doncs bé, es reitera aquest defecte en un dels últims informes presentats, en concret el número 10, en què s’analitza un hipotètic procés constituent i, entre altres aspectes, el règim provisional de nacionalitat.

El tema de la nacionalitat ja el vaig analitzar en un extens article en què partia de la base que, en cas d’una futura secessió, era raonable pensar que tots els ciutadans espanyols que tinguessin el veïnatge civil català -o la residència a Catalunya- podrien adquirir la nacionalitat catalana. Aquesta proposta coincideix amb la del CATN (pàgina 29 de l’informe), que pren com a referència l’article 7 de l’Estatut d’Autonomia, pel qual són ciutadans catalans els espanyols amb veïnatge administratiu en un municipi de Catalunya. Per tant, el fonament essencial de la previsió inicial de regulació i atribució de la nacionalitat, ni que sigui amb caràcter provisional, és idèntic en ambdós casos. Malgrat això, les similituds s’acaben quan es tracta d’abordar amb realisme aquesta qüestió.

Sorprèn que el CATN, habitualment prolix en presentar diverses opcions en qüestions complexes (com en l’informe número 1 i les vies per a la «consulta», o en l’informe número 6 i l’accés a la Unió Europea) no ho faci aquí, en una matèria tan sensible i per molt que es tracti d’una regulació provisional que afecta una qüestió cabdal com és un procés constituent. Al contrari, ofereix una hipòtesi única sobre la nacionalitat i s’absté de donar peu a un debat que sens dubte seria encès. La clau la llegim en el següent paràgraf de la pàgina 30 de l’informe:

«Seria convenient que el legislador català regulés aquesta matèria a partir del criteri que l’adquisició de la nacionalitat catalana no estigués condicionada a la renúncia a la nacionalitat espanyola, ni tampoc a qualsevol altra. Es podria esperar que l’Estat espanyol actués amb reciprocitat, de manera que l’adquisició de la nova nacionalitat catalana no comportés la pèrdua de l’espanyola.»

El CATN suggereix que en el cas de secessió no s’obstaculitzi, des de l’hipotètic Estat català, la conservació de la nacionalitat espanyola per a qui adquirís la nacionalitat catalana. Aquesta és una forma lògica, per part d’un nou Estat, de pretendre assegurar l’adhesió ciutadana, en la mesura que, aparentment, això suposaria una absència d’efectes pràctics en matèria de nacionalitat i de vincles amb Espanya per a una part important de la població, que suposadament veuria que amb una facilitat sorprenent s’adquireix de forma automàtica la nacionalitat catalana i es conserva l’espanyola.

No obstant això, el parany es troba fàcilment si ens adonem que en el paràgraf reproduït s’expressa un desig, el que evidencia una total absència de seguretat i, per tant, que la tesi de la conservació de la nacionalitat és susceptible de serioses objeccions: es diu que «es podria esperar» que Espanya actuï amb reciprocitat, la qual cosa implica que no es pot garantir una doble nacionalitat automàtica.

Una possibilitat, en la hipòtesi de la separació, seria que Espanya decidís que l’adquisició de la nacionalitat catalana no suposés la pèrdua de l’espanyola. Passa, però, que el CATN és conscient que, en cas de produir-se la secessió, Espanya podria oposar-se al reconeixement automàtic de la doble nacionalitat, la qual cosa comportaria haver d’exercir el dret d’opció entre l’adquisició de la nacionalitat catalana o la conservació de l’espanyola, aspecte sobre el que guarda un escandalós silenci. Els motius d’aquesta omissió són clars i necessiten poca explicació: amagar explicacions a persones de bona fe que poden pensar que compatibilitzar la nacionalitat espanyola i una teòrica nacionalitat catalana és possible de forma automàtica. Com recordaran, fins fa poc també era automàtic l’ingrés a la Unió Europea i ara, ja veuen, fins i tot el president del CATN reconeix que no.

Malgrat que el CATN no ho diu, i encara que la seva hipòtesi efectivament és factible, en realitat una de les solucions més plausibles en cas d’una secessió -tot i que no sigui l’única en aquest exercici de ficció que constitueix avui dia el procés- és aquella que contempla que si bé l’eventual nou Estat ofereix la seva nacionalitat a tots els residents nacionals de l’Estat del qual se separa, l’adopció de la nova nacionalitat (la teòrica catalana) comporta la pèrdua de l’anterior (l’espanyola). Per què és la més plausible? Entre altres coses, perquè com va dir Don Gregorio Garzón davant la Comissió del Parlament de Catalunya d’Estudi del Dret a Decidir respecte de la possibilitat de conservació de la nacionalitat espanyola en cas de secessió i la seva compatibilitat automàtica amb l’adquisició de la catalana: «Això és d’una ingenuïtat que mata, perquè no ha passat mai, en la pràctica internacional, això. Això no depèn del dret civil, depèn del fet mateix de la secessió». Com va explicar aquest Catedràtic de Dret Internacional Públic i exjurisconsult del Parlament Europeu, la hipòtesi de la doble nacionalitat més o menys automàtica a què al·ludeix el CATN, de forma no molt taxativa però prou ambigua com perquè es consideri admissible, no ha passat mai en la pràctica internacional.

Ja tenim la mitja veritat del CATN: és cert que un hipotètic Estat català podria facilitar l’adquisició de la nacionalitat catalana, de forma compatible amb l’espanyola; però també és cert que per a l’efectivitat plena d’aquesta possibilitat es requeriria que Espanya acceptés la conservació de la seva nacionalitat per a qui optés per adquirir la nova nacionalitat del futur Estat -en l’informe no passa d’una esperança en condicional-, cosa que no té cap obligació de fer. Sobre tot això el CATN calla, la qual cosa és una forma partidista, parcial i tendenciosa de presentar els efectes de la independència. Què passaria si Espanya no exerceix la reciprocitat? Què passaria si Espanya decideix que qui adquirís l’eventual nacionalitat catalana perdés l’espanyola? El CATN no ho explica.

Tampoc explica que la Convenció Internacional de la Nacionalitat -que, efectivament, no és aplicable de forma directa- admet que la legislació interna d’un país estableixi la pèrdua de la seva nacionalitat (article 7) en cas que s’adquireixi la d’un altre país, pel que és perfectament possible, si apliquem els principis a què s’al·ludeix en l’informe, establir la pèrdua de la nacionalitat espanyola en el cas de secessió, sempre que, per descomptat, no es causi apatrídia.

En aquest sentit, i ja que el CATN cita un text legal internacional no aplicable, però els principis del qual és raonable tenir en compte, també podria haver citat -a efectes d’il·lustració del lector, perquè valori amb coneixement de causa- un altre text inaplicable com és la proposta de regulació del dret d’opció -que inclou un procediment per al seu exercici-, i quins principis també sembla raonable tenir en compte, que conté la Resolució 55/153 de les Nacions Unides, que en l’article 10.1 diu ni més ni menys:

«1. L’Estat predecessor pot establir que les persones afectades que, en relació amb la successió d’Estats, adquireixin voluntàriament la nacionalitat d’un Estat successor perdran la nacionalitat de l’Estat predecessor. “

Així les coses, és inqüestionable que l’escenari dibuixat pel CATN (adquisició de la nacionalitat catalana per tots els espanyols amb veïnatge administratiu a Catalunya i doble nacionalitat juntament amb l’espanyola) és possible. Però no per ser possible és el més probable ni el més realista. Si el CATN vol que se li reconegui algun tipus de rigor o qualitat al seu treball-fins ara més aviat escàs-, el primer que ha de fer és explicar als nostres conciutadans les conseqüències de les hipòtesis més previsibles i no ometre tot allò que pugui resultar incòmode per a la causa secessionista, com evidentment és reconèixer la possibilitat d’haver d’optar entre nacionalitats, de manera que si s’optés per conservar l’espanyola es podria arribar a tenir la consideració d’estranger a casa o, si s’optés per la teòrica catalana, es podria perdre l’espanyola.

Així que ja sap, vagi amb compte: si vostè diu que se sent espanyol i vol la independència, potser en un futur, en una hipotètica secessió, no pugui conservar la nacionalitat espanyola. O potser sí. O potser, sense necessitat d’un sentiment concret, vostè creu que podria conservar la nacionalitat espanyola perquè ho ha sentit dir. Doncs que algú li ho expliqui abans. El CATN no ho fa, es queda en la mitja veritat i escamoteja la resta, no fos cas que algú cregui que la secessió té inconvenients o conseqüències de les que no li han informat.