Després de la victòria del NO a Escòcia, es van fer moltes lloances des dels sectors secessionistes al procés emprat i la civilitat de tot, fent contraposició del que succeeix aquí. La dimissió de Salmond afegia una dignitat encara superior i, en principi, i només en principi, semblava quedar tancat l’assumpte durant un temps important, com a mínim durant una generació, sigui quin sigui aquest període de temps. Aquest conjunt semblava, i només semblava, afegir raons a la causa separatista.

El problema ha vingut a continuació, quan unes declaracions de Salmond, que després ha matisat a la vista de l’enrenou, destaquen que l’aspiració secessionista continua viva i que seria possible una declaració unilateral d’independència pel Parlament escocès, sense necessitat de referèndum, en un futur molt pròxim. Amb això es posa en evidència un dels poderosos arguments principals de qui s’oposa, fins i tot, a la celebració d’un referèndum: el secessionisme no en té mai prou, i qualsevol concessió és un pas més endavant fins aconseguir la ruptura definitiva, en un procés que no acaba mai.

La posició de Salmond dóna raó els qui exigeixen que si s’ha de celebrar un referèndum (opció que, sigui de pas, ha confirmat que no és precisament òptima) resulten imprescindibles regles i requisits previs. Fins i tot, també dóna raons als qui s’oposen a la celebració de cap referèndum, adduint que la secessió sempre es voldrà utilitzar com a amenaça per a obtenir concessions. Si no hi ha regles, la tensió secessionista es pot manifestar un dia sí i un altre també, sense pausa, instaurant una dinàmica divisiva que només acaba amb la ruptura o per pur esgotament, sempre amb un cost social altíssim.

Penso que aquesta situació és inadmissible i impròpia d’una democràcia liberal, que després de sotmetre’s a un referèndum de secessió i de ruptura de l’Estat ha de comptar amb mecanismes que limitin l’exercici d’aquestes opcions separatistes. Com es demostra, en realitat no s’accepta el resultat de les urnes i ja es planteja en l’horitzó la possibilitat d’assolir la independència. Es tracta d’una deslleialtat absoluta cap a la Gran Bretanya, que veu com després de situar-se davant del risc d’una desmembració i evitar-ho amb la votació no li serveix d’absolutament res, ja que a continuació s’amenaça amb la independència per via d’una declaració unilateral. L’ús de mecanismes democràtics i legals (amb totes les imperfeccions que s’han destapat en el cas escocès) no pot ser utilitzat per aprofitar-se’n de tot el que et dóna avantatges i, en canvi, quan el resultat és advers no et sents compromès pel resultat. Es tracta d’un parany: el secessionista no té res a perdre i només pot guanyar.

Bona part d’aquest problema deriva de l’absència d’una regulació expressa de la secessió, qüestió enormement complexa i discutible, que dóna per desenvolupar un llibre i no un breu article d’un bloc. Crec que ja ho he escrit en una altra ocasió i, si no és el cas, aprofito per recordar-ho: als promotors de la secessió no els interessa en absolut una regulació perquè els obligaria a seguir unes regles prèvies i complir uns requisits que molesten al seu objectiu, davant de la possibilitat d’un NO. Una derrota, sense regles prèvies, no els impedeix tornar a iniciar el procés l’endemà mateix. En canvi, una normativa reguladora fixaria uns requisits que, potser, els impediria tornar a començar amb tanta facilitat. És a dir, que es veurien obligats a acceptar el resultat, com a mínim a curt i mig termini.

La lectura en el cas català és indiscutible, i més encara quan s’han volgut establir tants de paral·lelismes amb Escòcia: un referèndum solucionaria la qüestió? Què passaria si sortís el NO? Quant de temps s’esperarien els partidaris del SÍ a plantejar de nou la qüestió? I si sortís el SÍ, per quin motiu s’haurien de sentir definitivament obligats els partidaris del NO (malgrat, com tots sabem, un SÍ té conseqüències irreversibles, la qual cosa no és predicable del NO)? Són moltes les preguntes a respondre abans d’iniciar un procés de secessió, i les declaracions de Salmond en són una mostra més.

És curiós, també, observar com la proposta d’unes regles prèvies (amb inspiració en la Clarity Act canadenca; o amb una reforma que constitucionalitzés la secessió) o l’admissió de que en cas de que s’hagués de fer un referèndum secessionista caldria aquesta determinació, no només sol provenir de part de qui manté postures escèptiques davant de la secessió, però les entén com a mecanisme per reconduir la pressió, sinó que difícilment trobarem un secessionista disposat a admetre aquesta regulació prèvia. Feu-ne la prova (encara que amb la imminent publicació de la Llei de Consultes i signatura del Decret de convocatòria, tot això perd força sentit): o trobareu qui digui que això és molt difícil (per tant, renuncien a plantejar-ho i, per tant, volen referèndum sense regles) o trobareu qui digui que això correspon al Govern central (per tant, es tornen a treure la responsabilitat i la passen a un tercer; és a dir, novament volen un referèndum sense regles, perquè mo els interessa aquesta possibilitat).

Particularment, crec que abans de fixar una postura sobre aquest tema, resulta obligat que hi hagi un debat previ, que és inexistent. Sí que crec que aquell que reclama és qui té l’obligació de plantejar la seva proposta, i aquí el que ha succeït és que s’ha dit «volem votar» i poca cosa més, concepte d’una simplicitat que espanta. Una proposta en la línia del que dic no s’ha presentat mai, ni tampoc crec que hi hagi interès a fer-ho. I així, per molt que es vulgui atribuir l’exclusiva responsabilitat al President Rajoy, és impossible avançar.