Archivo de la etiqueta: separatisme

Pensament separatista i entrevistes d’estiu

Aquest estiu, a Vilaweb (també EL PUNT) han fet una sèrie d’entrevistes a tot aquest magma que viu del procés™ o n’aspira a viure, on s’hi poden llegir algunes consideracions i reflexions que fins i tot causarien enveja a les ments conferenciants a la Universitat Catalana d’Estiu («temple acadèmic» del separatisme, segons els articles de Quico Sallés; ho diu ell, no jo) o els Koiné.

El pensament separatista ja s’ha vist prou vegades en aquest blog: consisteix a utilitzar un llenguatge infantil (n’hi ha gairebé tots els dies, com la «Carta als 115.000» de Romeva ), l’ús d’amenaces i atacs més o menys fantasiosos (no hi ha entrevista en la que no s’esmentin els tancs) i una aparença de democràcia i somriures que en tenen poc, de democràcia, i menys de somriures. Òbviament, sempre hi ha excepcions, que en aquest cas, ja ho sabeu, no reben el nom de separatisme, sinó de secessionisme, com aquesta entrevista a Josep M. Fonalleras.

De les entrevistes separatistes que esmentava, m’ha agradat molt la d’Isona Passola, la directora de «L’endemà», algú tan sectari i carregat de prejudicis que va dir en el seu dia: «He buscat desesperadament gent que expliqui bé el no a la independència i no n’he trobat«.

A l’entrevista, la Isona Passola s’explica molt bé, no es guarda res i se li entén tot el pensament separatista, excel·lentment retratat pel nostre articulista de «províncies», l’Albert Soler, de Diari de Girona, en articles com «Llei i poble«.

Bé, anem amb l’entrevista a Passola. Gràcies a les seves magistrals explicacions a les preguntes del periodista, he pogut identificar alguns dels principis conceptuals del separatisme dominant:

Seguir leyendo Pensament separatista i entrevistes d’estiu

Sobre Salmond, la democràcia liberal i la regulació de la secessió

Després de la victòria del NO a Escòcia, es van fer moltes lloances des dels sectors secessionistes al procés emprat i la civilitat de tot, fent contraposició del que succeeix aquí. La dimissió de Salmond afegia una dignitat encara superior i, en principi, i només en principi, semblava quedar tancat l’assumpte durant un temps important, com a mínim durant una generació, sigui quin sigui aquest període de temps. Aquest conjunt semblava, i només semblava, afegir raons a la causa separatista.

El problema ha vingut a continuació, quan unes declaracions de Salmond, que després ha matisat a la vista de l’enrenou, destaquen que l’aspiració secessionista continua viva i que seria possible una declaració unilateral d’independència pel Parlament escocès, sense necessitat de referèndum, en un futur molt pròxim. Amb això es posa en evidència un dels poderosos arguments principals de qui s’oposa, fins i tot, a la celebració d’un referèndum: el secessionisme no en té mai prou, i qualsevol concessió és un pas més endavant fins aconseguir la ruptura definitiva, en un procés que no acaba mai.

La posició de Salmond dóna raó els qui exigeixen que si s’ha de celebrar un referèndum (opció que, sigui de pas, ha confirmat que no és precisament òptima) resulten imprescindibles regles i requisits previs. Fins i tot, també dóna raons als qui s’oposen a la celebració de cap referèndum, adduint que la secessió sempre es voldrà utilitzar com a amenaça per a obtenir concessions. Si no hi ha regles, la tensió secessionista es pot manifestar un dia sí i un altre també, sense pausa, instaurant una dinàmica divisiva que només acaba amb la ruptura o per pur esgotament, sempre amb un cost social altíssim.

Penso que aquesta situació és inadmissible i impròpia d’una democràcia liberal, que després de sotmetre’s a un referèndum de secessió i de ruptura de l’Estat ha de comptar amb mecanismes que limitin l’exercici d’aquestes opcions separatistes. Com es demostra, en realitat no s’accepta el resultat de les urnes i ja es planteja en l’horitzó la possibilitat d’assolir la independència. Es tracta d’una deslleialtat absoluta cap a la Gran Bretanya, que veu com després de situar-se davant del risc d’una desmembració i evitar-ho amb la votació no li serveix d’absolutament res, ja que a continuació s’amenaça amb la independència per via d’una declaració unilateral. L’ús de mecanismes democràtics i legals (amb totes les imperfeccions que s’han destapat en el cas escocès) no pot ser utilitzat per aprofitar-se’n de tot el que et dóna avantatges i, en canvi, quan el resultat és advers no et sents compromès pel resultat. Es tracta d’un parany: el secessionista no té res a perdre i només pot guanyar.

Bona part d’aquest problema deriva de l’absència d’una regulació expressa de la secessió, qüestió enormement complexa i discutible, que dóna per desenvolupar un llibre i no un breu article d’un bloc. Crec que ja ho he escrit en una altra ocasió i, si no és el cas, aprofito per recordar-ho: als promotors de la secessió no els interessa en absolut una regulació perquè els obligaria a seguir unes regles prèvies i complir uns requisits que molesten al seu objectiu, davant de la possibilitat d’un NO. Una derrota, sense regles prèvies, no els impedeix tornar a iniciar el procés l’endemà mateix. En canvi, una normativa reguladora fixaria uns requisits que, potser, els impediria tornar a començar amb tanta facilitat. És a dir, que es veurien obligats a acceptar el resultat, com a mínim a curt i mig termini.

La lectura en el cas català és indiscutible, i més encara quan s’han volgut establir tants de paral·lelismes amb Escòcia: un referèndum solucionaria la qüestió? Què passaria si sortís el NO? Quant de temps s’esperarien els partidaris del SÍ a plantejar de nou la qüestió? I si sortís el SÍ, per quin motiu s’haurien de sentir definitivament obligats els partidaris del NO (malgrat, com tots sabem, un SÍ té conseqüències irreversibles, la qual cosa no és predicable del NO)? Són moltes les preguntes a respondre abans d’iniciar un procés de secessió, i les declaracions de Salmond en són una mostra més.

És curiós, també, observar com la proposta d’unes regles prèvies (amb inspiració en la Clarity Act canadenca; o amb una reforma que constitucionalitzés la secessió) o l’admissió de que en cas de que s’hagués de fer un referèndum secessionista caldria aquesta determinació, no només sol provenir de part de qui manté postures escèptiques davant de la secessió, però les entén com a mecanisme per reconduir la pressió, sinó que difícilment trobarem un secessionista disposat a admetre aquesta regulació prèvia. Feu-ne la prova (encara que amb la imminent publicació de la Llei de Consultes i signatura del Decret de convocatòria, tot això perd força sentit): o trobareu qui digui que això és molt difícil (per tant, renuncien a plantejar-ho i, per tant, volen referèndum sense regles) o trobareu qui digui que això correspon al Govern central (per tant, es tornen a treure la responsabilitat i la passen a un tercer; és a dir, novament volen un referèndum sense regles, perquè mo els interessa aquesta possibilitat).

Particularment, crec que abans de fixar una postura sobre aquest tema, resulta obligat que hi hagi un debat previ, que és inexistent. Sí que crec que aquell que reclama és qui té l’obligació de plantejar la seva proposta, i aquí el que ha succeït és que s’ha dit «volem votar» i poca cosa més, concepte d’una simplicitat que espanta. Una proposta en la línia del que dic no s’ha presentat mai, ni tampoc crec que hi hagi interès a fer-ho. I així, per molt que es vulgui atribuir l’exclusiva responsabilitat al President Rajoy, és impossible avançar.

Una raó més per no votar

Ara mateix, quan començo a escriure aquesta nova entrada, són les 00:36 del dia 21 de setembre de 2014. Porto gairebé 30 hores esperant per veure una edició especial del DOGC publicant la Llei de Consultes i el Decret de convocatòria per la consulta del 9-N. Res. Miro amb molta freqüència la pàgina del DOGC i estic pendent de les portades dels diaris i del Twitter, per tal d’assabentar-me el més aviat possible del que pugui passar. Res.

O sigui, que a falta de només quaranta-nou dies pel dia 9 de novembre (aquest inclòs) encara no s’ha convocat la consulta. Jo, si fos independentista, estaria força empipat, perquè no entendria el motiu de que encara no s’hagi produït la publicació de la Llei ni s’hagi convocat la consulta. Com que no sóc independentista, el que penso és que allò de que el moviment secessionista és bottom-up  (terme molt cool, malgrat és més entenedor dir que parteix de la societat cap als dirigents, que s’hi veuen arrosegats) és mentida. Si fos veritat això del bottom-up, hi hauria mobilitzacions exigint la convocatòria. Doncs no n’hi ha: ni al carrer, ni als mitjans de comunicació i ni tan sols al Twitter, mitjà d’agitació per excel·lència.

En realitat, tot indica que aquesta manca de publicació i convocatòria es deu a algun tipus d’estratègia que no tinc cap gana d’analitzar ni pensar (que si el President Rajoy viatja a la Xina i es vol aprofitar aquest buit, o qualsevol altra fotesa), perquè el que vull destacar és la manca de convocatòria i com tot el sector separatista està ben callat, malgrat el «mandat popular» (Marta Rovira dixit), que evidentment no s’està complint.

Però afegim-hi un altre argument, una raó per no votar, i és la baixa qualitat democràtica que s’està demostrant amb la demora. Justament, aquesta baixa qualitat és una atribució freqüent a la democràcia a Espanya com un dels arguments que inspiren la secessió. Aquesta adjectivació també és predicable del referèndum secessionista que es diu voler convocar. M’explico.

Seguir leyendo Una raó més per no votar

Mentides que es tornen veritat

Des de fa unes setmanes, per Internet podem trobar una suposada cita a una suposada Sentència del Tribunal Internacional de Justícia de 22 de juliol de 2010 (o Cort Internacional de Justícia, segons es vulgui traduir), que diria el següent:

«Declarem que no existeix en Dret Internacional cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència. Declarem que quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona, i declarem que en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la Llei la que determina la voluntat del ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica quan sigui necessari, la legalitat vigent«

La Sentència no és tal, sinó una Opinió Consultiva (Advisory Opinion) del Tribunal Internacional de Justícia en relació a Kosovo.

Però és que, a més, si aprofundim en l’estudi del dictamen, no trobarem aquest pàrraf. Convido al lector a trobar l’anterior pàrraf en l’enllaç que deixo al text complet, als seus originals en anglès i francès.

Com convindrà qualsevol lector, el públic separatista s’empassa qualsevol cita sense contrastar. Si la independència es basa en cites falses, ens hem de preguntar quin tipus d’estat es vol crear. A dia d’avui, gent com Pilar Rahola o Ramon Tremosa fan cita d’aquest pàrraf i, per tant, escampen aquestes «declaracions» com si fossin certes, quan no ho són.

Excepte que es diu que una declaració unilateral no és prohibida, la resta simplement no existeix. I en qualsevol cas, res de declaracions solemnes en una Sentència.