Aquest estiu, a Vilaweb (també EL PUNT) han fet una sèrie d’entrevistes a tot aquest magma que viu del procés™ o n’aspira a viure, on s’hi poden llegir algunes consideracions i reflexions que fins i tot causarien enveja a les ments conferenciants a la Universitat Catalana d’Estiu («temple acadèmic» del separatisme, segons els articles de Quico Sallés; ho diu ell, no jo) o els Koiné.

El pensament separatista ja s’ha vist prou vegades en aquest blog: consisteix a utilitzar un llenguatge infantil (n’hi ha gairebé tots els dies, com la «Carta als 115.000» de Romeva ), l’ús d’amenaces i atacs més o menys fantasiosos (no hi ha entrevista en la que no s’esmentin els tancs) i una aparença de democràcia i somriures que en tenen poc, de democràcia, i menys de somriures. Òbviament, sempre hi ha excepcions, que en aquest cas, ja ho sabeu, no reben el nom de separatisme, sinó de secessionisme, com aquesta entrevista a Josep M. Fonalleras.

De les entrevistes separatistes que esmentava, m’ha agradat molt la d’Isona Passola, la directora de «L’endemà», algú tan sectari i carregat de prejudicis que va dir en el seu dia: «He buscat desesperadament gent que expliqui bé el no a la independència i no n’he trobat«.

A l’entrevista, la Isona Passola s’explica molt bé, no es guarda res i se li entén tot el pensament separatista, excel·lentment retratat pel nostre articulista de «províncies», l’Albert Soler, de Diari de Girona, en articles com «Llei i poble«.

Bé, anem amb l’entrevista a Passola. Gràcies a les seves magistrals explicacions a les preguntes del periodista, he pogut identificar alguns dels principis conceptuals del separatisme dominant:

PRINCIPI NÚMERO 1. Qui afirma quelcom de negatiu en relació al procés™ només pot ser un enemic del procés™. [També val: Com goses criticar el nostre estimat procés™? ]

«PREGUNTA: —Creieu que la gent està cansada de mobilitzar-se?
RESPOSTA: —Això és absurd i ridícul, i no ho diuen sinó els qui volen enfonsar el procés més democràtic, més festiu i més generós que hi ha hagut a Europa des de fa cinquanta anys…»

PRINCIPI NÚMERO 2. Direm que farem el que farem, però no direm el que farem a ningú.  [També val: tu creu els nostres estimats líders, confia-hi. Ells saben el que es fan i ho tenen tot previst. Per Sant Jordi de 2014 serem independents.]

«—RUI sí o RUI no?
—(Riu) Com toqui, no ho direm pas tot tan clar. No hem d’ensenyar les cartes. «

PRINCIPI NÚMERO 3. Els conceptes els manipularem fins que s’adaptin als nostres interessos. [També val: la democràcia és democràtica si la fem nosaltres; si no la fem nosaltres, no és democràcia, és «ordeno y mando«]

«—Però què us agradaria?
—És que em sembla tan absurd. Qualsevol procés democràtic és unilateral, perquè és per majoria. Sigui RUI, sigui DUI o sigui què sigui, els resultats de la democràcia sempre són unilaterals.«

PRINCIPI NÚMERO 4. Estem amenaçats per l’ús de la força i l’exèrcit; a la vegada que diem que no passarà, tenim dolços somnis de tancs. 

«—Com creieu que hi pot reaccionar l’estat espanyol?
—L’estat espanyol històricament hi ha reaccionat de la pitjor manera. Passa que aquesta pitjor manera, les armes, avui dia no les pot fer servir perquè l’exèrcit no és seu –és supeditat a l’OTAN–«

PRINCIPI NÚMERO 5. Els separatistes som gent intel·ligent i educada. La resta, ni intel·ligents ni educats.

«—Per guanyar el RUI cal eixamplar més la base independentista?
—Tan sols hi ha una manera d’eixamplar la base independentista: fer la independència i fent-ho bé. Però pel camí, les coses que fem les hem de fer bé. Manifestacions cíviques i pacífiques, vots democràtics… Si continuem per aquest camí, la gent mínimament educada i intel·ligent, llevat que tingui una animadversió preconcebuda, s’hi apuntarà.«

Un moment de reflexió. O un minut de silenci. Aquest és el pensament separatista que la Passola explica sense embuts, cosa que és d’agrair: si ets mínimament educat i intel·ligent t’apuntaràs al separatisme, excepte que estiguis carregat de prejudicis. Bé, no cal que discuteixi qui està carregat de prejudicis.

PRINCIPI NÚMERO 6. La democràcia significa ser independentista separatista. Si no ho ets, no ets demòcrata.

«—I la tercera?
—Quan una població durant els segles, en les circumstàncies més difícils, de totes les maneres possibles ha demanat institucions pròpies i llibertat col·lectiva en circumstàncies molt adverses, no hi ha cap demòcrata que es pugui oposar a allò que desitgi la majoria dels catalans. Per democràcia s’ha de ser independentista si la majoria vol la independència.«

La democràcia militant de la Isona Passola: si la majoria vol la independència, converteix-te al separatisme o no seràs demòcrata. El separatisme, doncs, aspira a ser imposat, amb el condicionant de que només es troba a l’abast d’intel·ligències superiors. No faig cap interpretació esbiaixada: és fruit dels punts 5 i 6.

Conclusió. La conclusió és que he de felicitar el periodista, que en una entrevista tan curta és capaç d’extreure amb precisió el pensament de la Isona Passola i del separatisme.

Afegeixo. Podríeu pensar que he agafat l’entrevista de Passola i he extret aquests principis per fer una mica de riota, perquè és una excepció. Doncs no.

Si llegiu l’entrevista a Salvador Cardús (més assenyada, és cert) confirma el principi número 1: «(…) També un exemple més, l’invent del ‘processisme’, qui s’ho va inventar ho va fer per debilitar el govern del país. Què vol dir ‘processisme’? És evident que fem un procés d’independència, però no és ‘processisme’.»

Al principi de l’article, jo deia que el llenguatge separatista és infantil. El mateix Cardús posa un exemple per a nens de cinc o sis tres o quatre anys, ja que, al contrari que Passola, es veu que no confia en la capacitat d’abstracció del seu públic:

«—Creieu que la gent està cansada?
—No, la gent no està cansada, la gent està impacient. Ningú no ha de confondre la impaciència amb el cansament. Quan s’acosta la festa dels Reis, la canalla està impacient. A ningú no se li acudiria dir que estan cansats, passa exactament això. Parlar de cansament em sembla una molt mala diagnosi, estem impacients. Potser el cansament pot servir per a definir l’estat d’ànim d’alguns dirigents però no de la ciutadania.»

En Cardús, que és un senyor molt intel·ligent, i suposo que educat (per tant, inevitablement separatista), ens posa d’exemple la canalla impacient. Si un dia us poso d’exemple els Reis Mags d’Orient, si us plau, aviseu-me de que el separatisme ha pres el control del blog.