Seguimos para bingo con el RUI

Normalmente, la entrevista a Elisenda Paluzié en Vilaweb sería enlazada en los comentarios y allí se iniciaría algún debate sobre lo que dice. Como últimamente hay muchos, abro esta entrada.

El titular reitera el nuevo (no es tan nuevo) artefacto, el RUI:  ‘Un referèndum unilateral es podria fer la primavera del 2017’.  Quizás es más exacto llamarlo nuevo juguete, porque se trata de darle al secesionismo algo con lo que jugar y fantasear porque ahora es la alternativa refinitiva, la buena de verdad. Y cuando digo que no es nuevo, lo digo porque ya Ramon Tremosa en Vilaweb, en el mes de diciembre de 2015, escribió el artículo “Convergim amb Escòcia cap al referèndum unilateral d’independència (RUI)?“. En su momento no le hicieron ni caso -supongo que por tratarse de más castillos en el aire (comparad algunas de las cosas que dice Tremosa y la realidad)- y ahora se “acuerdan” a ver si cuela.

Por cierto, cuando digo/decimos que para un hipotético referéndum “así, no”, Paluzié corrobora las razones por las que “así, no”. Le preguntan si no puede ser que haya pasado la efervescencia del 9N (o sea, las emociones) y Paluzié contesta: “El 13 d’octubre del 2014, quan es va renunciar a una consulta seriosa, va ser per mi el dia en què es va cometre l’error més gran en aquest procés. El 2013 i el 2014 el sí estava il·lusionat; només cal pensar en els milions d’euros que la campanya ‘Ara és l’hora’ va recollir en donatius. El no encara estava distret, desorganitzat i les forces del sí-no, completament somortes“.

Confirmando lo que he mantenido en el blog y muchos de vosotros habéis expresado en multitud de comentarios: se ha querido ir deprisa para aprovechar el momento emocional, la efervescencia y, a la vez, silenciar a quien estuviera en contra de la secesión. No parece muy democrático organizar una consulta para aprovechar que el no estaba “distraído, desorganizado” o el sí-no aletargado o “mortecino”. Y Paluzié quería celebrar así un referéndum o consulta. Vaya, vaya, vaya.

11 comentarios en “Seguimos para bingo con el RUI

  1. Menos de doce horas en faltar a mi promesa y leer el vilaweb. La apariencia de democracia ya no engaña, como dices, lo explicita directamente y sin vergüenza. Dejando fuera que hay partes que parecen un trabalenguas y la referencia al derecho de autodeterminación, hay una cosa en todas estas propuestas que me indica la insinceridad que hay detrás: nadie habla de qué ocurre si gana el «no». Hay unos cientos de libros de ruta y ninguno lo hace. ¿Pelillos a la mar? ¿No se puede inculpar a nadie por poner las urnas y vuelta a empezar?

  2. Y ya que he leído el vilaweb, ¿es normal que como el Gobierno no puede aprobar los presupuestos, el presidente y el vicepresidente se reúnan con una asociación cultural, una asociación pro independencia y la asociación de municipios por la independencia? ¿Y el Parlament? ¿ Y los partidos no independentistas? ¿Y los votantes?

    1. Jojojo. Una mañana trabajando sin prestar demasiada atención a las noticias, me voy a comer, una siestecita (si es que soy un irredento) y me despierto con una crisis desatada monumental.
      A Viure Lliure no se lo ponen fácil, no. XD
      A ver, a ver: ¿el Gobierno de Cataluña se tiene que reunir con tres asociaciones para resolver los presupuestos? ¿De verdad he leído eso? ¿Son depositarios de la voluntad popular? ¿Un Parlamento para-lelo? ¿Un Gobierno en la sombra? Lo que pasa aquí no es normal.

      1. Una de las cosas a las que hacen más daño es a la posibilidad de independencia. Mañana, con una cara de hormigón armado, dirán que es un proyecto inclusivo. Y encima reunión en el Palau. Gobernando para todos.

      2. No m’ho fiquen fàcil però vosaltres no ajudeu, eh? Que no he pogut ni comentar l’entrada i ja m’esteu traient el tema dels pressupostos!

        A veure, per començar un petit matís: entenc l’acidesa del debat, però agrairia no unificar i monopolitzar “el procés”. Això hi ha gent que ho viu de maneres diferents i la veu d’aquesta senyora no és la de tots.

        De l’entrevista m’ha captat especialment l’atenció el que diu les bones pràctiques de Venecia. He estat cercant, esperant trobar una nova “cita falsa”, però no… diu així:

        “7. Percentatge de participació ( Quorum )
        És recomanable no estipular:
        a. un quòrum de participació mínima (llindar de representació, percentatge mínim), perquè s’assembla als votants que s’abstenen a aquells que voten en contra de la proposta.
        b. un quòrum d’aprovació (aprovació per un mínim percentatge del registre electoral), ja que corre el risc de provocar una situació política complexa, si el projecte és recolzat per una majoria simple menor al llindar de representació necessària.”

        http://www.venice.coe.int/webforms/documents/default.aspx?pdffile=CDL-AD(2007)008rev-spa

        A mi que es es plantegin aquestes coses em sembla correcte. No el que es proposa en aquest cas concret, però sí que es debatin escenaris. Entre els qui recolzen la DUI i aquells que desitgen veure entrar els tancs per la diagonal hem de trobar una sortida. Jo, un RcUI (amb la c de consultiu) crec que serviria per sortir d’aquest aztucac d’immobilismes en que estem immersos, que només serveix per donar una base comuna als grans partits espanyols i per tenir-nos aquí ballant com pollastres sense cap, vinga moure’ns per no arribar enlloc.
        Problema d’això: si no és pactat, no tens manera humana d’evitar que es converteixi en un 9N 2-0, i de desgastar, MÉS encara, els independentistes. Pq dir que no tindràs en compte el quorum quan una part no es presenta a votar és d’il·lusos.

        Ja comentaré més endavant el tema dels pressupostos, que no estic del tot informat, però… el manifest reclamant els vot dels independentistes per “en comú podem” firmat per gent d’ICV i la seva esfera, gairebé exclusivament?

        Quin país, de veritat. Així no hi ha manera.

        1. No sé per quin motiu, WordPress t’havia posat a la carpeta Spam i no ho he vist fins ara 😦
          Ja miraré d’esbrinar-ho, perquè quan un ha fet ja un primer comentari i ha quedat aprovat, en general ja està aprovat de manera indefinida.
          A la resta, ho deixo per contestar demà

        2. M’ha tocat tant la moral veure el comentari a SPAM que et contesto ara. Tindria càrrec de conciència i no podria dormir… (Ha!ha!ha!)
          Pel que fa a la velocitat dels comentaris… Si em passa a mi que els comentaris vagin més de pressa del que puc contestar, queda tot dit. De fet, últimament ja no puc ni contestar-los tots, cosa que abans feia de manera sistemàtica. Clar que tampoc hi ha tant de volum com per no poder rescatar alguna qüestió que hagi quedat una mica endarrerida.

          Pel que fa a les recomanacions de la Comissió, són certes. I tampoc tinc res en contra de que es plantegin aquests criteris. Ara bé: es tracta de criteris aplicables a un referèndum per a la secessió (consultiu o no; a la pràctica, crec que el consultiu seria vinculant o gairebé)? S’haurien de buscar uns criteris diferents? Quins?
          Formulo les preguntes a l’aire, però tinc respostes (les meves). Abans de contestar-les, efectivament estic d’acord amb el que dius: si no és pactat, ja es pot dir tant com es vulgui que qui no voti “assumirà les conseqüències”. Aquest classe de discurs (com la DUI) ha tingut èxit en l’opinió publicada -que no ha de coincidir necessàriament amb l’opinió raonable majoritària-, quan és un error clamorós: la unilateralitat no porta enlloc.
          En relació a hipotètics referèndums, en altres ocasions s’ha comentat per aquí que, per exemple, si no vols estar discutint quin quòrum de participació és necessari, hi ha un criteri que elimina aquesta incertesa: la secessió es produirà (simplifico, eh?) si obté el suport de la majoria absoluta del cens electoral.
          O sigui, d’un cens de 5.000.001, obtens 2.500.001. Majoria absoluta del cens electoral. És igual si no participa ningú en contra. Per descomptat, hi hauria el problema de què passa si en contra vota 2.500.000. Ha guanyat la secessió i la meitat del cos electoral està en contra. Ufff, difícil de gestionar. Ara, també és cert que si la majoria absoluta del cens electoral votés a favor, com a criteri, en la teoria, tindria raons sòlides.
          Digue’m malpensat, però quan llegeixo opinions des de punts de vista independentistes que són poc exigents amb la majoria per assolir la secessió, no me’n fio de la bondat de l’opinió. Aquesta idea es troba per varis dels meus articles i ho resumeixo: quan tot això agafa embranzida a partir del 2012, es parlava de que existia una (gran) majoria social a favor de la secessió. Aquesta expressió grandiloqüent, que suggereix, com a mínim per a mi, una clara majoria absoluta de la població, ha anat desapareixent. La raó, evident: si no és gens clar que hi hagi una majoria a favor de la independència, encara menys que sigui d’una majoria abassagadora.
          Per tant, quan es deixa anar la idea de que no cal un quòrum mínim de participació, ni establir una majoria determinada, en realitat crec que es fa pensant en un escenari circumstancial que permetés la secessió. Posem per cas les “plebiscitàries” (ho dic per posar un exemple) i el famós 48% que representava un 35-36% del cens electoral. Sincerament, crec que és un suport molt escàs per tant de soroll. Difícilment podria acceptar que una mini-majoria pugui acordar la separació i, a la vegada, la creació d’un nou Estat.
          En definitiva, crec que planteja escenaris molt poc exigents. I amb el perfil de Paluzié i el que diu a l’entrevista, no m’estranya.
          Tot això no treu, per descomptat, que se’n pugui parlar, debatre i que cadascú exposi el seu parer, amb els pros i contres.
          De majories n’he parlat en diversos articles. De l’evolució del discurs independentista hi escrivia el desembre de 2014, en un article que vaig rescatar l’agost de l’any passat: Mayorías de plastilina para una secesión
          Renoi, me n’adono que he arribat a escriure -amb raó i sense ella- com per aturar un parell de trens…

  3. Cada vez que veo entrevistas de este tipo, tengo la impresión de que esta gente se divierte mucho jugando al Monopoly de la Independencia

  4. No es una cita falsa a medias. European Comission for Democracy Through Law, 2014. Opinion on the Compatibility of the Existing Legislation in Montenegro concerning the organisation of referendums with applicable international standards. Página 7 y siguientes. https://www.google.es/url?sa=t&source=web&rct=j&url=http://www.venice.coe.int/webforms/documents/default.aspx%3Fpdffile%3DCDL-AD(2005)041-e&ved=0ahUKEwiDoa7Mto_NAhWLXBQKHZRzAwoQFgghMAE&usg=AFQjCNGiQLCPxieM7vRwMYvgEtbunsAiLw&sig2=S92jESF877UQnH_ktjBADA

Los comentarios están cerrados.