La frase que encapçala aquest article, «El referèndum que no ens han deixat fer«, es repeteix tot sovint pels partidaris de la secessió. S’ha convertit en una frase feta, i qui la pronuncia no està disposat a examinar les raons d’aquest «no ens han deixat fer«. La veritat absoluta els acompanya i, de tant repetir-la, es converteix en dogma de fe.

Des de la meva perspectiva, no és ni tan sols que no s’hagi deixat fer, sinó que ni tan sols s’ha plantejat mai de debò un referèndum. Curiosament, aquesta és una línia que alguns estan exposant clarament en els darrers dies, com Manuel Cruz o Josep M. Colomer. Joaquín Tornos també deia quelcom similar en el seu article del llibre «¿Existe el derecho a decidir?«. Modèstia apart, en alguna ocasió ja ho he mantingut. Molts secessionistes, en llegir això, suposo que s’escandalitzaran, però hi ha tota una sèrie de raons que ho fonamenten, encara que sigui per repetir arguments ja explicats en aquest bloc, i és bo tornar-les a recordar:

1. Primera premissa. Prescindeixo de la meva opinió de que no és possible un referèndum amb el redactat actual de la Constitució. Per tant, examinaré el «referèndum que no s’ha deixat fer».

2. La primera via de «referèndum»: la delegació de la competència. Com tots sabem, Joan Herrera, Marta Rovira i Jordi Turull van anar a Madrid a defensar una Proposició de Llei Orgànica de delegació en la Generalitat de Catalunya la competència per a autoritzar, convocar i celebrar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya. Sabem que aquesta via va ser denegada. I partidaris de la secessió podran dir: «Ho veus? No ens l’han deixat fer». Qualsevol que es miri la qüestió amb una certa objectivitat, reconeixerà que «l’acord» al que tantes vegades s’al·ludeix és inviable. Per exemple, acceptaria el secessionisme com a condició del referèndum l’exigència d’una majoria absoluta del cens electoral? El plantejament actual de les eleccions, en què un grup està dient que en faran prou amb la majoria de diputats, ho desmenteix.

En realitat, aquesta via era completament inadequada, com assenyalà Francisco Rubio Llorente en el seu article «Decimonoveno informe, Rubio Llorente«, de manera bastant dura, per cert, atesa la manipulació que s’havia fet de les seves opinions. No ho dic jo, ho diu un reputadíssim expert que considera possible un referèndum, però seguint sempre unes passes prèvies que no s’han fet de cap manera.

3. La iniciativa de reforma constitucional o, en el seu cas, la iniciativa de reformes legals. No és només que el Parlament de Catalunya no hagi iniciat els tràmits de proposta de reforma constitucional, és que tampoc s’ha intentat, de cap manera, iniciar la via que molts constitucionalistes (jo diria que una majoria) han assenyalat en repetides ocasions: reforma de la Llei Orgànica de referèndums o una nova Llei del mateix rang. Que això no s’ha fet és evident. I el motiu també l’he dit en alguna altra ocasió: obligaria a destapar quina classe de referèndum es vol i com. I això, probablement, faria més mal que bé al secessionisme.

4. La llei de referèndum catalana 4/2010. Tothom se n’ha oblidat, i ni tan sols s’ha fet cap intent d’utilitzar-la, però la llei catalana de referèndums 4/2010 està completament vigent, a l’espera de Sentència del Tribunal Constitucional. Ni el propi Govern de la Generalitat, o el Parlament, fa l’intent d’utilitzar-la.

5. Referèndum, quin referèndum? Deixem de banda, fins i tot, qüestions de procediment. De quin referèndum em parlen? Aquest referèndum que diuen que no els han deixat fer jo no l’he vist per escrit. La convocatòria del 9N no ho era. Potser fóra bo que abans de dir que no s’ha deixat fer quelcom em detallin de què parlen en concret.

I, si us plau, encara que es pugui tenir una opinió a favor de la secessió, no repeteixi mecànicament frases com «el referèndum que no ens han deixat fer».  I menys quan, per les pròpies declaracions dels partidaris del «full de ruta», és evident que volen prescindir d’aquest referèndum.