Una consulta poc democràtica

Oblidem per un moment els múltiples motius pels quals no es pot celebrar la consulta, el primer d’ells perquè es tracta d’un referèndum encobert. Oblidem també els múltiples subterfugis amb què se li pretén donar cobertura i cenyim-nos al contingut material del Decret de convocatòria de la consulta. Malgrat que els promotors de la consulta no fan més que repetir la paraula democràcia, una breu anàlisi demostrarà que democràtica no és la paraula que millor lliga amb consulta:

1. Què és un Estat no independent? Aquesta interrogació ha estat recurrent des del mateix moment en què es va anunciar per Artur Mas la doble pregunta. Els més entregats a la causa repetien que, tot i que pogués ser cert que pecava d’indefinició, això quedaria resolt en el Decret de convocatòria. Per descomptat, brilla per la seva absència l’explicació del significat d’Estat no independent, la qual cosa suposa una crida a votar quelcom d’inconcret. El Decret de convocatòria i els seus annexos són la «Llei» de la consulta, de manera que el concepte no pot quedar al lliure arbitri de tercers, que és el que aquí succeeix. En cas de victòria del SI-NO, ningú podria interpretar amb exactitud el que significa, sinó que cadascú tindria la seva pròpia versió, ja que no es donen orientacions del tipus d’implementació que tindria aquesta opció. Poc democràtic.

2. Qui guanya la votació? Tots recordem també que una altra de les qüestions a resoldre era la manera en què es formularia el còmput de vots. Com es concreta l’opció guanyadora queda en el complet oblit: sí que es determina que en la publicació de resultats s’indicarà el nombre de vots obtingut per cada opció, inclòs el vot en blanc, i el nombre de vots vàlids i nuls, però no s’indica en la convocatòria com s’arriba a la conclusió sobre quina és l’opció guanyadora i, per tant, el tipus de mandat (no ens enganyem, no es demana l’opinió, i això de consultiu és poc menys que una entelèquia en aquest cas) que s’ha expressat en la votació. Poc democràtic.
L’article 8 de la Llei de Consultes diu que els poders públics que l’han convocat s’han de pronunciar sobre la incidència del resultat en l’actuació pública sotmesa a consulta en el termini de dos mesos a partir de la seva celebració. És a dir, que el Govern de la Generalitat pot fer el que prefereixi: si l’opció més votada té un quaranta per cent de suport, pot considerar que s’ha d’actuar en funció d’aquest resultat, encara que ni tan sols compti amb majoria absoluta. En qualsevol cas, la convocatòria no ho aclareix. De manera més completa, l’absència de sistema electoral ja ha estat analitzada per José Fernández-Albertos.

3. Els estrangers també decideixen el futur polític de Catalunya? Seguim aquí el raonament principal en què es fonamenta la consulta: es demana l’opinió (encara que tots sabem que en realitat es tracta d’una participació política encoberta) per implementar un resultat polític, la independència, en el cas que aquesta fos l’opció guanyadora. Crida l’atenció que, per decidir sobre qüestions de sobirania, s’atorgui dret a vot a qui no tindria -almenys, a priori- dret a la nacionalitat catalana en el moment de crear-se un hipotètic nou Estat. A més, els estrangers no poden votar en eleccions generals ni autonòmiques -sí a les municipals en cas de ciutadans comunitaris o si hi Acord de reciprocitat-, pel que és sorprenent que se li atorgui l’oportunitat de votar sobre el futur polític de Catalunya – encara que s’ hagi de sol·licitar específicament- a qui no té dret a fer-ho per les vies legals: ni més ni menys que se li atorga vot per iniciar una reforma constitucional d’Espanya a qui amb tota probabilitat en el cas d’una secessió de Catalunya no podria votar la seva Constitució. En aquest cas, no és que sigui poc democràtic, és que es tracta d’una altra de les vestidures del frau en què consisteix la consulta. Per cert, en el substancial, aquesta qüestió va ser comentada per persones tan poc sospitoses d’oposar-se a la consulta com Vicent Partal o Carles Boix.

4. Una campanya de quaranta-dos dies per decidir la independència? Si la campanya s’inicia el diumenge 28 setembre i finalitza (això és pura teoria) a les zero hores del nou de novembre, la campanya informativa es desenvoluparia en tan sols quaranta-dos dies. La Llei de Consultes diu que la votació s’ha de celebrar entre els trenta i els seixanta dies naturals a partir de l’endemà de la publicació del decret de convocatòria. Una qüestió tan important com decidir el futur polític de Catalunya, un creu que almenys hauria de merèixer el termini màxim, però segons sembla deu ser que el resultat és ja molt clar i la fase d’informació, innecessària. Amb això queda clara la baixa qualitat de la democràcia deliberativa i participativa a la qual s’apel·la, doncs ni tan sols es molesten a aparentar un interès en què hi hagi discussió argumental entre les diverses posicions que caben en el marc teòric de la consulta. Poc democràtic.

De manera breu, s’han esbossat diverses de les objeccions que se li poden oposar a la convocatòria del referèndum encobert, al marge fins i tot de les qüestions constitucionals i legals que impedeixen la seva celebració. Seria bo que els que s’arroguen l’exclusivitat de la legitimitat democràtica fossin capaços de donar una resposta honrada, encara que potser no és possible, a quatre interrogants per a aquesta consulta plantejada de manera tan poc democràtica.