Contrastant.cat és una pàgina web que miro de tant en tant, normalment coincidint amb algun enllaç perdut que veig al meu timeline de Twitter. Es tracta d’una web amb biaix independentista que pretén analitzar amb objectivitat notícies, comunicats, escrits o idees expressades per persones o grups que no comparteixen l’ideal secessionista, analitzant la «consistència dels arguments». Com és obvi, i per molt que ho intentin, l’objectivitat s’enfonsa quan es tracta d’analitzar idees, que per si mateixes sempre són subjectives. A tots ens passa. Per tant, més que anàlisi objectiva, el que fan és crítica subjectiva. Si ja és difícil ser objectiu davant de fets que han succeït, com no ho serà davant d’idees que sovint admeten diversos punts de vista, encara que nosaltres en tinguem un d’exclusiu.

En un dels seus darrers articles analitzaven la presència de les postures que es defensen en relació a la secessió en varis mitjans de comunicació, intentant desmentir que no hi hagi veus no independentistes. L’objecte del meu article no és el contingut d’aquella entrada, sinó que em va cridar l’atenció que en una de les notes a peu, i comentant un passatge d’Antoni Puigverd en què es feia servir el mot «separatista», es diu:

«[6] Fixem-nos com Puigverd assumeix els discurs unionista hegemònic usant el gens moderat terme separatista, de ressonàncies franquistes.»

Es veu que a Contrastant.cat els molesta l’ús de la paraula separatista, segons ells per les seves ressonàncies franquistes.

Crec que no cal agafar cap diccionari per saber que l’antònim d’unir és separar -segur que seria la primera paraula que es citaria en una majoria aclaparadora de casos- i, per tant, que fent servir aquest criteri «objectiu» que normalment diuen emprar a Contrastant, l’antònim lògic d’unionista és separatista.

Els ressons franquistes potser els tenen a Contrastant per edat, però jo diria que mencionar el dictador Franco envers qui no està d’acord amb la secessió (cosa que succeeix amb freqüència, així com dir-li falangista i alguna altra floreta més) hauria de ser tractat com la Llei de Godwin, de manera  que suggerir l’analogia desqualifiqui de forma gairebé automàtica l’emissor, en especial quan això no aporta res al fil argumental que es discuteix.

Succeeix que l’ús de la paraula separatista molesta. Per descomptat. Jo també l’utilitzo. Les «ressonàncies franquistes» ni me les havia plantejades, sinó que l’uso perquè es tracta d’un terme que es contraposa a unionista, etiqueta espantosa que el secessionisme ha imposat per tal d’identificar un sol contrari, la diferència entre ells i nosaltres; i, a més, efectivament té una sonoritat molt pitjor que sobiranista -etiqueta força recent- o independentista -la clàssica de tota la vida, encara que sempre té un punt radical-. Les ressonàncies del terme unionisme no són gaire positives, si hem d’agafar la línia argumental de Contrastant, ja que clarament evoca els conflictes irlandesos, no gaire agradables, per cert.

De fet, entre aquells que no som partidaris de la secessió existeix una pluralitat de postures i opinions prou diverses que fan difícil encabir a tothom dintre d’una sola etiqueta (això també és aplicable als favorables a la secessió, per suposat), i menys si té aquesta inacceptable intenció separadora entre «bàndols». Però, clar, tota acció té una reacció: l’ús de la paraula unionista té com a reacció l’ús de la paraula separatista. Si a Contrastant consideren que separatista té connotacions negatives (proposen que utilitzem, perquè els agrada més, les paraules sobiranista o independentista) potser que s’apliquin el mateix criteri. O sigui: no m’ofenguis dient-me separatista -quina poca resistència a l’ús de termes crítics!-, que jo et continuaré dient unionista.

En l’article abans citat de Contrastant, la paraula unionisme, o de la seva família, s’utilitza en 6 ocasions. La paraula independència, independentisme o derivades, fins a 33 ocasions. Secessió, només una vegada. I separatisme, només la cita de Puigverd. Està clar que a Contrastant s’etiqueten com a independentistes (em sembla molt bé), la paraula secessió no els agrada (s’evita visualitzar la realitat utilitzant les paraules més suaus possibles), separatisme els molesta, i que per etiquetar els qui no estan d’acord amb ells prefereixen el gens moderat terme unionista. [D’altra banda, només s’ha de fer alguna ràpida recerca per Google i es pot comprovar que el terme separatista o separatisme és d’ús freqüent en mitjans internacionals, juntament amb el terme independència. Suposo que el New York Times o el Financial Times no poden ser acusats de franquistes].

Aquesta línia d’ús de la paraula unionista, oposant-li l’etiqueta independentista, es repeteix en un recent article que han penjat contestant varis arguments del sr.Joan López Alegre. Trobem unionisme i derivats en 8 ocasions, i independentisme i derivats en 31 ocasions. Cap vegada secessió ni, per descomptat, separatisme o separació.

Una reflexió addicional a l’ús de la paraula unionista. Igual que jo sé que «separatista» pot molestar, a Contrastant -i els mitjans que l’usen- també saben que l’etiqueta «unionista» molesta, encara que fins i tot hagi aconseguit imposar-se en l’ús quotidià dels mitjans de comunicació, com ja van detectar fa mesos a Dolça Catalunya, de forma similar a la que he comentat.  Es pretén, doncs, que fem seguidisme del seu vocabulari, que lògicament és el més afavoridor pels seus postulats: potent contra el qui s’hi oposa, complaent amb el propi.

Si a Contrastant volen que es deixi d’usar l’expressió separatista, potser haurien de començar a abandonar en primer lloc la d’unionista. I si a més abandonen el vici de citar Franco o el franquisme, com si fos el fonament o aspiració dels qui ens oposem a la secessió, també contribuirien al desús de la paraula. Respecte del vici de citar Franco, llegim per exemple en aquest article:

«El que Amat no diu és que aquest país que, com Vargas Llosa i Alícia Sànchez Camcho, enyora tant és la Catalunya del tardofranquisme i el primer postfranquisme, un país en el qual la llengua i la cultura hegemòniques eren les espanyoles. A mesura que la llengua catalana i la cultura en català han anat ocupant àmbits que fins llavors havien estat ocupats de forma l’exclusiva per la llengua i la cultura espanyoles, alguns intel·lectuals s’han convertit en nostàlgics de l’antic règim«

Pura Llei de Godwin, que sol donar força rèdits, però que desvirtua la legítima crítica que empara la llibertat d’expressió de Contrastant. Llàstima que els seus arguments solen ser bastant recurrents i no s’apliquen el propi criteri.

Conclusió. A Contrastant realitzen una feina crítica amb la que es pot estar d’acord o no. El que ja no resulta acceptable és que es queixin de determinats usos lingüístics i siguin els primers a fer servir paraules amb connotacions negatives. D’altra banda, l´ús de la cita o l’analogia franquista indica, sense gaire més explicacions, que la Llei de Godwin els resulta plenament aplicable, ja que no es tracta d’un ús puntual o, fins i tot, pertinent de la cita del franquisme, sinó que es tracta de vincular opinions contràries a la secessió amb un règim dictatorial. La consistència dels seus arguments, doncs, és prou feble si, precisament, la tasca que volen realitzar és la d’analitzar la consistència dels altres.

I no m’etiquetin d’unionista. Jo no els etiquetaré de separatistes.