Tics del separatismo (I)

Dijo Neus Munté hace unos días que el prusés™ no va de levantar fronteras, que no va contra nadie y consiste en el “respeto para las diferentes opiniones, en escucharlas todas”, a la vez que reclamaba “el derecho a ser respetados y escuchados”. Bellísimas palabras que suscribiría… si fueran verdad.

Un comentario escrito por Alex (¡gracias!), que tomo y adapto (con lo que la cita que más abajo hago no es literal; y antes de que entréis con los matices: lo importante es la idea esencial que refleja), expresaba con gran acierto algunas de las razones más poderosas para no creerse a Munté y, por extensión, al separatismo (de nuevo, y no me canso, reitero en mi distinción entre separatismo y secesionismo: el primero es radical; el segundo es diverso):

La primera contradicción -y quizás la más fuerte- que me suscita el nacionalismo catalán es que trate de exorcizar sus demonios aplicando el mismo paradigma, aunque sustituyendo naturalmente la matriz castellana por la catalana.

En este sentido, llama poderosamente la atención en el giro identitario que define el separatismo: 1) Que la respuesta a la negación por parte del nacionalismo español de una identidad catalana propia sea la negación de una identidad española (que vendría a ser simplemente una mentira implantada por derecho de conquista) por parte de la catalana, y 2) que la crítica al Estado español se deba en gran medida a su falta de respeto por la diversidad y su tendencia a la homogenización mientras de puertas para adentro se persigue una renacionalización tan exclusiva como la que estamos viviendo en Cataluña. Quejarse de la incapacidad de España para articularse como ‘Nación de naciones’ mientras se predica la propia en torno a un pueblo y una lengua es para mí algo extrañísimo…

Y ahora el caso práctico con el que en Cita Falsa se suelen ilustrar las entradas.

Si lo que dijo Munté fuera verdad, la alcaldessa de Girona se habría ahorrado mandar a limpiar la bandera española con ocasión de la Diada y decir que “La mayoría de gerundenses no nos sentimos en absoluto representados por esta bandera y la Diada es el momento ideal para llevarla a limpiar”. Por mí, como si en el Ayuntamiento despliegan una bandera Pokémon, pero si la alcaldesa es de verdad alcaldesa y, ¿cómo era eso?, el prusés™ no va de levantar fronteras y de “respeto”, se hubiera ahorrado el gesto despectivo hacia aquellos conciudadanos que tienen un aprecio por la bandera -mayor o menor, eso va a gustos personales- o, simplemente, el disgusto o contrariedad provocado a quienes guardan respeto a ese símbolo como en general se lo guardan a cualquier otro, propio o ajeno, conocido o desconocido, se sientan vinculados o no.

Aparte de que -como agudamente señala el periodista de Diari de Girona, Albert Soler– la alcaldesa ni siquiera tuvo valor para decir que la quitó porque le dio la gana (no sea cosa que se juegue el sueldo por un quítame esa bandera), es harto inquietante que la alcaldesa excluya con esa frialdad y altivez a tantos conciudadanos, a los que probablemente no considera como tales; la extranjerización “en vida”, que digo yo. Y a nadie se le escapan los motivos de la alcaldesa. Justo de lo que se queja el separatismo y formulaba Alex en su comentario.

¡Oh, sí! A veces me encuentro con exégetas que le dan una justificación del tipo: “…es que el Estado  (o los españoles, o XXX) también“. ¿También? ¿Me dices que también? Gracias por darle la razón a Alex.

Conclusión. Si el gesto despectivo de alguien que vive a setecientos o mil kilómetros de mi casa me preocupa, imaginaos lo que me alarma esa actitud en la alcaldesa, que es alguien a quien de vez en cuando me cruzo. La próxima vez, por si acaso, cambiaré de acera.

71 comentarios en “Tics del separatismo (I)

  1. En aquests temes sempre caurem en el mateix problema: la generalització. Una acció individual (o d’un ajuntament) és un tret comú de l’independentisme? És genuí o una resposta a la guerra de banderes que arrossega unes quantes denúncies per penjar estelades en llocs públics?
    A mi aquestes coses no m’agraden i crec que són perjudicats, tant per l’independentisme com pel procés, pq al final extremen posicions i allunyen als indecisos, però no trobo que es puguin com exemple de res. Ho comento per si la propera entrada que escrius és del tipus: tic 2, o com durant la diada es cremen banderes d’Espanya i d’Europa. Ja m’entens, oi? 🙂

    1. Bon dia, Lliure. Com he escrit en un comentari a l’entrada anterior, et felicito per la teva persistència i serenor en un espai que no és còmode per a un independentista. Tot un luxe.

      Jo sí crec que les declaracions de l’alcaldessa d’una de les quatre capitals de província del Principat (no és un simple “ajuntament”) sí que són significatives, sobretot perquè no és pas la única institució on l’autoritat ha despenjat la bandera espanyola. Hi ha molts ajuntaments on s’ha fet, sempre de manera transitòria i com qui no vol la cosa, per si de cas, no ens fiquéssim en problemes. D’altra banda, la crema de banderes d’Espanya i Europa no la promou una autoritat pública en un espai públic, sinó un petit grup de particulars al carrer.

      1. Hola! Gràcies altre cop! Aprofito per respondre aquí també al nostre amfitrió: el tema de les banderes el trobo molt interessant pq al final no deixa de reflexar la situació que viu el país. Hi ha un grapat d’ajuntaments que estan adherits a la AMI i on és normal veure estades arreu del poble (per Lleida i Girona, sobretot) i on passen aquests “incidents” amb la bandera espanyola.
        No és legal? No, per això hi ha desenes de denúncies de els subdelegacions i del partits locals de PP i C’s d’aquests indrets, però és el que hi ha.
        I torno a dir que actuacions con la de l’alcaldessa no les trobo (estic temptat de dir productives) encertades, però és important situar-ho tot en el seu context.
        És com la batalla del Boadella i la seva dona per treure l’estelada del campanar del seu poble… La imposició de l’individu sobre la pràctica totalitat del poble “por sus cojones”. Després passen les coses que passen.

        1. Desde mi punto de vista, en esos pueblos de los que hablas, los que gobiernan y quienes los han votado, partiendo del principio del 50%+1 de los votos, han concluido que el pueblo es suyo y que pueden usar los espacios públicos como quieran, sin límites. Por eso, Boadella y otros hacen muy bien reivindicando su derecho a un espacio público neutro. Nadie se mete con las esteladas en balcones particulares.

          1. Que és la neutralitat en un poble on un 80 o fins i tot 90% està d’acord?

          2. 80% o 90% o lo que sea. Cuanto más, más importante es la neutralidad institucional.

            1. Precisament quan lo establert no s’ajusta o fins i tot va em contra del col·lectiu majoritari és quan hi ha el problema en que ens trobem.

          3. No, eso sería un problema, otro distinto y de distinta naturaleza es cuando ese colectivo cree tener “derecho a” sólo por el hecho de ser tal colectivo.

            1. No, no, disculpa… Ningú es creu en dret a res per ser d’un col·lectiu determinat. L’exemple del Boadella el ficava pq el veig a molts pobles i és un cas que imagino tots coneixeu. Potser la solució passa per deixar el tema de simbologia a l’espai públic a nivell municipal i s’acabaria el problema, però deixa’m obrir una mica el foco: immersió lingüística. La pràctica totalitat del Parlament d’acord. Que fa C’s davant la impossibilitat d’obtenir suport suficient a Catalunya per tirar-ho endavant? Ho inclou dins el pacte d’investidura de Rajoy. Que el que passi a les escoles catalanes, amb una realitat cultural, sociològica i lingüística diferent a la resta del país, és decideixi a Madrid. Bravo.
              Reprenc l’argument: ningú es creu amb dret a res per se. No és un tema de col·lectiu, sinó de números i de representació.

              La realitat és que tenim exemples a diferents nivells en que la realitat legal i política xoca frontalment amb el sentir general de certa població, i hi ha una minoria que força la imposició de la seva voluntat. I això té un nom…

          4. Suerte que de puertas para adentro Cataluña sí es homogénea en su composición socio lingüística y no existe ese problema.

    2. A veure:
      1) Crec que m’esforço bastant a distingir separatisme, entès com la facció més radical i fonamentalista -que domina el discurs-, del secessionisme o independentisme o com se li vulgui dir, on hi ha absolutament de tot. Tampoc m’estaré a cada entrada definint la distinció, però tot sovint -com avui- ho reitero. L’alcaldessa de Girona està a la branca separatisme, no independentisme.
      2) un dels principis fonamentals del separatisme (no secessionisme, independentisme, etc.etc.etc.) consisteix a dir: oh! som els campions de la tolerància i el respecte, no com Espanya-els espanyols, que són rancis, caducs, intolerants, opressors, etc.
      3) A les primeres de canvi, l’alcaldessa de Girona demostra que de respecte, no gaire. També m’esforço a destacar personalitats de relleu i l’alcaldessa de Girona ho és. Vaja, que no es tracta d’un tuitaire de 19 anys que el més exòtic que ha vist a la seva vida és “El Foraster”.
      4) Els casos aïllats en són tants!!! Ah! I l’ús d’espais públics per a accions partidistes i símbols partidistes (com l’estelada), aquí ha adquirit notes de normalitat. Però no ho és.
      5) El tic 2. No, la CUP i els qui estan pràcticament fora del sistema no m’ocupen gaire temps ni atenció, ni els crec representatius de res. Els qui ocupen càrrecs, com l’alcaldessa, sí que són representatius.

    3. Lliure, creo que en este caso te intentas salir por la tangente y la reducción al absurdo que críticas a veces la prácticas tú. El nacionalismo es estructural en el prusés, no un detalle aislado ni una iniciativa individual. Date una vuelta por el Born. Chequea los simposios España contra Cataluña. Léete el Ara, el Punt o Vilaweb y mira a qué conceptos esta vinculada indefectiblemente la palabra español. Revisa el contenido propagandístico de la ANC… Hay independentismo no-nacionalista, pero el marco, el eje de coordenadas es claramente nacionalista. Lo siento.

      1. Bydway Lliure, no te fíes de todas estas muestras de cariño que te estamos dedicando estos días. El objetivo final es asimilarte. Ya sabes, no hay nada que guste tanto a un unionista (y lo mismo vale para un independentista…) como un converso. 😉

        1. Pero, ¡cuidadín con los conversos! Alex, que luego son los más fundamentalistas.

        2. Uf… Convers?
          Puc renegar del procés (no paro de repetir que cada cop em queda menys paciència) però acceptar un model centralitzat o autonomista d’Espanya? Complicat! 🙂

      2. El born és el que és. El simposi (en singular) només en conec el títol, però no he trobat cap anàlisi del seu contingut ni valoració. I sobre els mitjans i agrupacions, crítiques cap al govern espanyol totes i més, però cap a la població espanyola? De veritat? Prego em remeteu a exemples.
        L’independentisme té un fort contingut nacionalista en tant que un del seus motius de ser és la defensa de la llengua i la cultura catalana, que hi ha un partit amb clares ganes de minimitzar-les a la mínima expressió i un altre que es recentralitza a sobre.

        1. Jeje, vamos, que me das la razón, aunque sea en singular. El Born es el que es, la prensa es la que es, la ANC es la que es, Forcadell es como es, y el prusés es lo que es: es decir, un movimiento fuertemente marcado por el nacionalismo…

          Por cierto, para mi seguir escudándose en esa imagen acuñada durante el franquismo del nacionalismo catalán como un nacionalismo a contrapelo, que únicamente se expresa en forma de orgullo y defensa irreprochable contra un otro nacionalismo, este sí: intrínsecamente malevolo (lo que creo que explica, de rebote, esa manía por mantener a Franco en espiritu), no le hace menos nacionalista.

          Sinceramente, al igual que en el País Vasco, para mi ese ticket expiró hace ya mucho tiempo, y el catalanismo tiene que empezar a hacerse adulto y responsable de su propia desviación nacionalista, con todos sus peligros y miserias… más aún cuando en este trocito de tierra últimamente cunde tanto.

          1. La veritat és que pretenia tot el contrari… La próxima vegada ja m’explicaré millor. Insisteixo en la petició que feia abans: si tens algun exemple que recolzi aquests atac contra lo “espanyol” agrairia que me’ls mostressis.
            Contra el govern no em calen, que els tinc molt identificats i venen a recolzar la meva teoria de que el conflicte és essencialment polític.

        2. Viure, demanes un exemple d’atac a lo espanyol, i no pas al govern d’Espanya. Cerca, sisplau, l’article “Som millors”, de Jordi Cabré Trias, intel·lectual del nacionalisme i exDirector General de Promoció i Cooperació Cultural a la Generalitat de Catalunya, on hi llegim coses com aquesta:

          Nosaltres no fem espanyofòbia per Twitter si moren passatgers madrilenys en un accident d’avió, o si passa cap desgràcia com pot ser l’atemptat d’Atocha. Ni se’ns passaria pel cap.

          Això és un atac als espanyols com un tot, atribuint-los (a tots ells) la catalanofòbia quan moren passatgers catalans en un accident d’avió.

          També diu:

          Es parla castellà al nostre Parlament i som els primers a legislar sobre el matrimoni homosexual, la mort digna o els toros.

          Al Parlament d’Espanya es parla català (concretament al senat), i els primers a legislar sobre els toros van ser els canaris, però el Cabré ho presenta com un tret progressista català davant dels retrògrads espanyols.

          A tot l’article es donen exemples de com els espanyols són primitius i els catalans són avançats i, doncs, millors, com ja ho estableix el títol. Com ara:

          Som la gent que fem diades com la de Sant Jordi. Nosaltres. Ells no. Ells passegen una cabra amb militars durant la diada nacional. Tenim una densitat de genis per metre quadrat infinitament superior, històricament i en l’actualitat.

          Després cerca el tuit de Salvador Cardús, intel·lectual estel·lar del separatisme, on afirma: “La corrupció a Catalunya és una conseqüència de l’espanyolització del país les últimes dècades”. Sí; Cardús hi està afirmant que Espanya és intrínsecament corrupta i Catalunya no; i que si hi ha corrupció a Catalunya és per culpa d’Espanya (no pas dels governs d’Espanya).

          Després cerca l’article “Amigo español”, de Roger Vinton, on s’afirma:

          “Ah, y cuando empieces a viajar comprobarás que no, que con el “español” no se va a todas partes aunque lo hablen más de 400 millones de personas. Fíjate qué mala suerte, que la mayoría de esos 400 millones están concentrados en algunos de los países más inestables, inseguros o pobres del planeta.”

          És a dir que associa el castellà amb trets negatius. I després afirma:

          “Seguramente no sepas que en las otras lenguas, las “extranjeras”, hay sonidos que nunca sabrás pronunciar, porque nadie te ha enseñado que además de las cinco vocales castellanas existen también las vocales abiertas, cerradas o neutras, así como las eses sordas y sonoras.”

          Considera, doncs, que tots els espanyols són endarrerits mentals que no tenen ni puta idea de llengües estrangeres. I hi afegeix:

          “Es muy posible que este sea el motivo de la proverbial torpeza de los castellanos monolingües a la hora de aprender idiomas foráneos.”

          Racisme en estat pur contra els espanyols. Roger Vinton és el pseudònim d’un col·laborador anònim, però l’article va ser publicat al prestigiosíssim periòdic intel·lectual Núvol.

          Espero haver satisfet la teva inquietud.

          1. Gran aportació! Hi aprofundiré 🙂 El problema és que l’Àlex ho tractava com un fet general i jo no tinc aquesta percepció, si bé és cert que no acostumo a visitar aquests mitjans, en contra del que podria semblar.
            Com dic, m’ho miraré. Crec que el tema és molt interessant i intentaré tornar-te’n una respota elaborada. Salut i gràcies.

          2. ¡Bona nit! Gràcies per l’aportació i benvingut al blog.
            Els articles que cites són uns ‘clàssics del separatisme’, que diria jo. Aquesta classe de perles les podem llegir, o sentir, a l’ARA, Vilaweb, Nació Digital, Elmon, RAC1 o Catalunya Ràdio, sense oblidar TV3 (ELPUNT TV no la cito perquè sembla ser que no la mira ningú) o la recent aportació d’Elnacional, a més que de tant en tant -tot i que més difícil- en publicacions com la que assenyales.
            Amb aquesta densitat de perles per metre quadrat, l’ambient és el que és (repeteixo, jo ho focalitzo principalment en les elits i els més ideològicament compromesos amb el nacionalisme).
            En qualsevol cas, gràcies i t’animo a participar sempre que ho consideris oportú.
            Salutacions!

  2. Una vez leí un comentario de alguien del PSC que decía algo así: “Cada vez que veo TV3 me siento agredido”. Pues eso mismo me pasa a mi. Insultan mi lengua, mi nación (y eso que no soy nacionalista), los lugares de nacimiento de mis antepasados, a mis compatriotas, etc, etc. Desde luego estos políticos no sólo no me representan y niegan mi identidad, sino que además me agreden. Constantemente.

    1. Veus? Per això cal obrir un debat i veure si cal modificar el model de país.
      El que a tu et passa ens passa a molts catalans amb el govern espanyol, jo entre ells.

  3. Por cierto Javier, te felicitaría por la entrada pero, como tan amablemente me mencionas, quedaría poco elegante.

    1. Mientras no os unáis para exigirme contrapartidas, yo tranquilo 🙂
      Llevaba unos días cavilando con una entrada similar y tu comentario se amoldaba prácticamente ¡a la perfección!

  4. Siempre lo he expresado muy prudentemente pero continúo pensando que el nacionalismo lleva dentro de sí el germen de la exclusión y el totalitarismo (entendido como ideología que pretende ocupar el todo social). Mucho más porque no admite contrapoderes. Excluir la diferencia. Hablo como ideología, no del pensamiento de cada individuo que puede estar contenido por un buen número de frenos de diverso tipo. Por eso hablo de problema moral. Por ejemplo, nos hemos acostumbrado a oírlo pero que un gobierno diga que “hay que ensanchar la base social” (entre otras muchas cosas) es completa y totalmente escandaloso. Creo que eso se ha llamado toda la vida adoctrinar y es propio de regímenes totalitarios.

    1. Aún más escandaloso, en mi opinión, es que se permitan decir explícitamente, repetir, públicamente desde el gobierno y la televisión autonómicas, que quieren aumentar el apoyo popular a su opción política. No solo eso, que es la función primera de su acción política. Yo, que soy medio holandés, pero de la del norte, todavía me sorprendo y entristezco cuando hacen y dicen esto.

    2. Muy certera y bien matizada tu opinión, Juanmari.
      A la exclusión y el totalitarismo, yo añadiría que va muy ligado el supremacismo, al menos en “germen” también.
      Ya lo comenté hace tiempo y alguien, muy acertadamente, lo matizó. Debería haber aclarado que no me refería al Supremacismo con mayúscula o “stricto sensu”; para entendernos, al típico de la superioridad de una raza.
      Pero sí al supremacismo “blando” contenido en el complejo de superioridad omnipresente en el separatismo: la idea de que somos más eficientes, más modernos y mejores; y, sobre todo, en las continuas calificaciones despectivas hacia el resto de España: mesetarios, casposos, vagos, improductivos, cerriles, inflexibles…. Y no son cosas anecdóticas o irrelevantes, sino muy presentes y defendidas y escritas por líderes, faros y guías, del separatismo que llegan a tocar la xenofobia y el racismo, como las expresiones despectivas hacia los andaluces del viejo Pujol, o las disquisiciones sobre el ADN de Junqueras, para no remontarnos a los ideólogos fundadores que, ciertamente, pertenecían a otras épocas y a otros parámetros mentales.

      1. Sin que sea mi intención hacer un análisis psicológico simplón, tengo la sensación que debajo del complejo de superioridad subyace la envidia. Ningún nobel de origen catalan , una lengua que, a diferencia de la castellana, nunca ha conseguido expandirse, una cultura que nunca ha traspasado fronteras ni tenido mucha influencia, etc. La envidia se nota a veces, en algunos comentarios. El sr cucurull es un ejemplo de ello. El desprecio a lo español es una forma de mostrarla. Los envidiosos con frecuencia desprecian al objeto o sujeto que provoca ese sentimiento.

        1. Algo de eso sí que hay, Marc, aunque yo diría que sea general. Más que nada, síntomas.
          Por ejemplo, es curioso, ya que habla de Cucurull, que todo lo que considera negativo en la Historia de España, cuanto se lo atribuye a Cataluña…. automáticamente pasa a ser glorioso: la colonización en América, etc. etc.
          Y Cururull es más que una anécdota desquiciada. Es, o era, alto directivo de la ANC; y nadie, NADIE del secesionismo ha dicho una palabra para desmarcarse de sus teorías. Todo lo contrario, en más de una ocasión le citan como respaldo a sus afirmaciones históricas.

    3. Flipo. Flipo molt. La independència és un projecte polític, i hi ha molts aspectes legals, culturals, fiscals, etc. per defensar-lo. Quin problema hi ha en intentar fer arribar aquests posicionaments a la gent? No és l’objectiu de tot projecte i partit polític convèncer a la ciutadania de que les seves propostes poden ser les més adients per millorar la seva vida? Això és adoctrinar?
      A vegades no entenc res, de veritat.

      1. Tratar de convencer a la gente respecto a una opción política es totalmente legítimo. El voto se basa en eso, en la forja de un opinión a partir de los argumentos que te han mostrado.

        El problema viene cuando ese papel no lo desempeñan solo los partidos políticos, sino también la administración, los medios públicos y subvencionados, y cargos públicos que deberían representar a toda la población. Los Testigos de Jehová quieren ensanchar su base social. No hay problema en ello, siempre que el Presidente del Gobierno y la televisión pública no declaren públicamente que su misión es ensanchar la base social de los Testigos de Jehová.

        1. D’acord, aclarim conceptes: el tema dels mitjans de comunicació no el tocaré massa, per no fer-nos mal. Hem limitaré a dir que hi ha coses que em provoquen vergonya aliena (em ve al cap aquell telenotícies obrint amb la firma de convocatòria d’eleccions) i d’altres per les que em sento orgullós (la pluralitat de TV3 o rac1 està a anys llum dels mitjans homònims espanyols). De mitjans subvencionats que provoquen vergonya aliena en trobem a ambdues bandes.
          Sobre l’administració i els càrrecs públics: quan un partit es consolida en administració, ha de tirar endavant el seu projecte. I resulta que aquest projecte és la creació d’un nou estat, i resulta difícil tirar-ho endavant sense fer les coses que s’estan fent, com el departament d’exteriors, la hisenda, etc. Que quan el president va a la manifestació representa tots els catalans? Estic d’acord. Tampoc em representa a mi el govern espanyol quan utilitza les seves institucions per boicotejar actes culturals a altres països, manipula comunicats oficials de la Unió europea o el seu ministre d’Interior passa informació falsa a mitjans amics que li afina la fiscalia.
          Si voleu joc net i objectivitat administrativa, la situació ha de canviar molt. De moment, i excepte casos concrets, no considero que l’administració s’estigui extralimitant en les seves funcions TENINT EN COMPTE L’ENCÀRREC POLÍTIC QUE TÉ.

          1. Dius tampoc em representa a mi el govern espanyol quan utilitza les seves institucions per boicotejar actes culturals a altres països, però no estàs parlant d’actituds sistemàtiques, sinó de casos anecdòtics en què, a més, el govern espanyol va desautoritzar el funcionari involucrat i va oferir de realitzar l’acte en una altra data.

            En canvi, el govern català boicoteja no ja un acte cultural, sinó la cultura sencera que es produeix en castellà a Catalunya. Mentre van existir, els Premis Nacionals de Literatura es van atorgar exclusivament a autors en llengua catalana, a pesar que argumentablement alguns dels millors escriptors de Catalunya eren d’expressió castellana. Tots els concursos literaris subvencionats amb diners públics són per a obres exclusivament en català. Et pregunto: un escriptor nascut a Cornellà, i que escrigui en la llengua que genuïnament sent al seu entorn, ¿pot sentir-se representat pel govern de Catalunya?

            Comprenc que puguis ofendre’t per dos o tres greuges aïllats, magnificats a l’infinit per certa premsa i certa intel·lectualitat. Però això no és res davant del ningunejament absolut, permanent i aclaparador del castellà per part de les institucions públiques de Catalunya.

            1. Home, és que per definició els premis nacionals eren destinats a la llengua catalana. Concretament els que menciones de literatura eren candidats obres originals o bé traduccions, si no recordo malament.
              Aquests premis eren part d’un projecte de potenciació de la llengua.I donar que els escriptors en llengua castellana no tenen precisament problemes per optar a concursos als que presentar-se diguem-ne que ho veig un problema major. Diferent seria si en un estat independent això es mantingués igual, compte!
              Si vols podem debatre sobre si aquestes polítiques són encertades o no, però d’aquí a la conclusió que n’extreus hi ha un abisme.

              I sobre els greuges aïllats… doncs home, ves. He citat els més mediàtics darrerament, però tot el tema del català al congrés, a Europa, legislacions sobre etiquetat de productes, etc fan que aïllades, no siguin. Et remeto a l’informeCAT 2015 de plataforma per la llengua per a més informació.

              1. Viure, tienes la opción de hacer la declaración del IRPF en catalán. Por curiosidad, ¿la usas? Me pregunto cuánta gente lo aprovecha, de los que se irrita por la ausencia del catalán en la administración central. Aunque uno acaba sospechando que lo cuenta es no estar orgulloso de lo mucho que hemos conseguido, sino negarlo y coleccionar agravios.
                Si intento consultar el tiempo, en la página de la AEMET lo puedo hacer el castellano y catalán. En la de meteocat, sólo en catalán. ¿Te parece normal? ¿Cuál de las dos administraciones respeta mejor el bilingüismo?
                En la página del Senado está toda la información disponible de una manera prominente en catalán. En la del Parlament no está claro qué hay que hacer para que aparezca en castellano. ¿Te parece normal? ¿Cuál de las dos administraciones respeta mejor el bilingüismo?

                1. Home, senat i parlament no em semblen els millors exemples a parlar: el senat tindrà la web en català, però tota la documentació únicament en castellà. El parlament té la web en català, però almenys la documentació està en castellà…

          2. Els de la Plataforma per la Llengua són, precisament, un exemple dels magnificadors de greuges de què et parlava. Les lleis d’etiquetatge espanyoles obeeixen a un motiu pràctic: si les etiquetes són en castellà, tothom les entendrà. En canvi, les lleis de retolat catalanes no obeeixen a cap motiu pràctic, sinó que són genuïnament una coerció: s’imposa el català no pas perquè la gent pugui entendre els rètols (tothom a Catalunya entén indiferentment “panadería” o “forn”), sinó per marcar un punt polític (“som a Catalunya i les coses s’han d’escriure en català”).

            Pel que fa a la literatura catalana, quan els va convindre, és a dir quan Catalunya va ser convidada d’honor a la Fira del Llibre de Frànkfurt, bé que la Generalitat hi va convidar els escriptors d’expressió castellana (les regles de la Fira ho imposaven, ja que exigien una delegació pluralista i representativa de tota l’activitat literària del país homenatjat). Són uns hipòcrites!!! Els escriptors en castellà s’hi van negar, naturalment, adduint que si la Generalitat els havia ningunejat tota la vida no es podia pretendre que l’acompanyessin a Frànkfurt per fer-la quedar bé…

            Tot plegat, l’Estat espanyol, si bé no és un exemple perfecte de respecte a les minories lingüístiques, fa un esforç de pluralitat, atorgant premis nacionals de literatura a escriptors en català, euskera o gallec, ensenyant aquests idiomes a l’Instituto Cervantes a llocs com Berlín o Beijing, admetent-ne l’ús al Senat a un gran cost monetari, etc. Tot el contrari de la Generalitat de Catalunya, l’única administració del món que a cap les seves instal·lacions té un sol rètol en la llengua majoritària de la població.

            1. “si les etiquetes en català tothom les entendrà”. No t’ho prenguis malament, però sempre m’ha semblat la versió polite de “a mi me hablas en cristiano”. O com vaig llegir en un taxi (ara fa 10 o 12 anys) la genial “aquí no se habla catalán, ni vascuense (sic) ni chorradas de esas”.
              Això és un perill pq el mateix podria aplicar a les institucions, a l’escola, a l’art…

              No conec el cas aquest de Frankfurt, però no te’l poso en dubte. Si les normes ho imposaven, ben fet per la generalitat de convidar tothom, i si els escriptors es van sentir ultratjats, ben fet que van fer de declinar-la.
              Ja he comentat abans que la naturalesa dels premis Nacional em sembla correcta. El trobava un equivalent a un “premio de las letras españolas”.
              I sobre els cursos… Com si aquí no se’n fessin en castellà! I sobre el Senat, recordo unes paraules de santiago Vidal que venien a dir més o menys així: “quan vaig arribar al senat em vaig quedar sorprès de que quan parlava en català, només alguns senadors de partits nacionalistes utilitzaven el servei de traducció. Vaig pensar, caram! Anem molt bé, si tanta gent de fora de Catalunya entén el català! Però vaig veure que la cosa no anava per aquí. Una vegada, en un discurs vaig parar en sec i adreçant-me al president vaig preguntar-li si és que m’entenien o directament no els interessava el que deia. Quan van veure que succeïa quelcom anormal, tots van córrer a ficar-se l’aparell.”
              Aquest és el respecte de la majoria: parla, parla, que o t’escolto.

          3. És un fet objectiu que si en una etiqueta tu hi poses “queso” tots els ciutadans espanyols l’entendran; en canvi si hi poses “formatge” no tothom ho entendrà. Per tant l’Estat fa ben fet d’exigir que en els productes que es venen a tot Espanya les etiquetes estiguin com a mínim en castellà; cosa que, és clar, no impedeix que també estiguin en català, euskera o gallec, ni tampoc impedeix que estiguin només en català si el producte es distribuirà només a Catalunya. A mi em sembla molt sorprenent que aquesta qüestió de sentit comú sigui presa com un greuge per Plataforma per la Llengua.

            Contrario sensu, si en una botiga de Catalunya tu hi poses un rètol que diu “panadería”, tothom entendrà que es tracta d’un forn. En aquest cas, la llei que exigeix que el rètol estigui com a mínim en català sí que té un caire repressiu, per tal com no hi ha cap motiu pràctic que ho requereixi.

      2. Desde el gobierno y con dinero público claro que es adoctrinar. Si no, no entiendo muy bien porqué hubo follón por “hay que españolizar a los niños catalanes” o porque el gobierno del PP recentralice lo que le parezca.

      3. No, la independencia no es un proyecto político. La creación del demos es siempre prepolítico, la política nace con el demos porque es uno de los sistemas de organización de la vida en la polis. En concreto, es el sistema que se ocupa de problemas irresolubles por su propia naturaleza. Los proyectos políticos son reversibles, la independencia no lo es en la práctica. Una victoria es para siempre, no eso no puede ser un proyecto político.

        1. Dir que la independència no és reversible és com dir que les fronteres són inalterables. És un argument que cau pel seu propi pes. L’independentisme actual, el que més força te, naix del fracàs polític d’un estat incapaç de gestionar les seves comunitats. Si no s’haguessin “cepillado y pasado la pulidora” a l’Estatut, no seríem on som. No sé com definir tot això si no és com un problema polític.
          Tot el tema cultural, o nacionalista si preferiu dir-ne així, ve després, quan comencen els atacs a la immersió lingüística, etc. I fins i tot això és un tema polític. Extremadament mal gestionar pel govern central, pq a nivell autonòmic mai ha suposat un problema.
          O sigui que… De prepolitic res, crec jo.

          1. Estás creando un hombre de paja, maticé “en la práctica” por algo.
            En cuanto a los contrafácticos, siempre se puede poner el que convenga y toda la historia cambia.

            1. No ho pretenia, i per això desenvolupava una mica l’argument.
              No em cansaré de repetir que la solució més òptima que veig jo al problema és la reforma d’Espanya en un estat asimètric. Suposo que això sí ho consideres un projecte polític, oi? Llavors quin és el límit que marques per dir que si un projecte és o no polític, els límits territorials de l’estat actual?
              I vaig més enllà: l’alternativa a l’immobilisme dels grans grups polítics espanyols quina és?

    4. Esto de Rajoy está también en la línea de lo que digo. Vía La Vanguardia. “El presidente del Gobierno en funciones ha redoblado sus críticas a Sánchez, de que ha afeado su “actitud de bloqueo”, que “cada vez hace más daño a España”. Rajoy no ha ahorrado en adjetivos y ha calificado la posición de Sánchez de “obstruccionista, antipatriótica y bastante poco democrática”.” Ya no saben con qué sacudirse, todo vale para la lucha partidista. ¡Qué vergüenza! “Antipatriótica y bastante poco democrática”. No van a dejar ni un solo consenso en pie.

    1. Recuerdo cuando dijeron que el pago de impuestos iba a ser voluntario. Eso sí que era ilusionante xD

    2. Me encanta la frase “Más que pedir a la ciudadanía, lo que haremos es explicarnos muy, muy bien, y entonces sabrán qué tienen que hacer“.
      Es tanto como decirle a la gente: sois tan manipulables que haréis lo que os digamos. Porque “explicar” para que la gente “sepa” qué tiene que hacer me suena a dirigir hacia una única respuesta. Porque ¿si no se explican bien, la ciudadanía ya no sabe qué hacer?

      1. Tornem-hi. Mateix cas que en Romeva. El significat global del missatge és clar: sabem que hi ha dubtes sobre què passarà amb la recaptació, però quan arribin el moment estarà tot ben resolt i el ciutadà no tindrà problemes.
        El problema és que governi gent amb la capacitat d’expressió d’un nen de primària.

        1. No la subestiméis, nadie llega a una responsabilidad como la suya sin alguna cualidad. En este caso habla para que cada oyente entienda lo que quiere entender y para que, sea lo que sea lo que le digan que dijo, ella pueda decir que no fue eso lo que dijo. Sin mentir. Politiqués más procesistés. La parla del momento.

          1. De hecho, hoy repasaba unos cuantos artículos antiguos y lo que han dicho en estos años… y son los reyes de la ambigüedad. Todo es rotundo y no lo es. Definitivo sin serlo. Firme y suave. Incomprensible, si te lo tomas en serio.

  5. ¡TOC, TOC, TOC! Comentario general. Estáis dejando tantos comentarios que me es imposible contestar, y como bien sabéis suelo contestar a casi todos.
    Como hoy contesto según tengo oportunidad, algunas aportaciones interesantes se están quedando sin respuesta. Por experiencia propia, sé que cuando comentas algo con cierta argumentación y no te contestan, te quedas algo frustrado (que fastidia, vaya), así que os lo explico por si alguien se considera en ese supuesto.
    He dicho.

  6. Na, Lliure, paso de ir recopilando ejemplos de desprecio a ‘lo español’. No le veo el sentido. Sobretodo existiendo la ANC…

    Si te diré que el mayor desfase nacionalista, y la mayor falta de respeto, no ya contra ‘lo español’, sino contra el buen gusto en general, ha sido el intento de asimilación de la idea de ‘pueblo’ a un patrón identitario concreto y a un determinado sentimiento, con lo que ello ha implicado de, digamos, incomodidad, para los que no lo profesaban. Esto ha sido institucional, general, y machaconamente proyectado en todas las esferas de la vida pública catalana en los últimos 5 años, de una manera tan descarada que por momentos ha movido al cachondeo -los más- y por momentos al escándalo y la exageración -en particular cuando algunas gotitas se filtraban en sitios tan delicados como las escuelas. Esa politización del sentimiento si que es prepolitica… y no hay Fernández Diaz, con todo su nacionalismo español a cuestas, que lo vaya a hacer más digestivo.

    Ahora, si a ti te parece que este clima de exaltación nacional twentyfour-seven
    está en su punto exacto de cocción, que se limita a defender ‘lo catalán’ sin nutrirse de un estado de opinión sistemáticamente hostil hacia ‘lo español’, o que forma parte de un juego político natural, en el que en último caso las escasas manchas de suciedad que nos salpica, vuelven a ser responsabilidad del Estado español (y supongo que implicitamente de esos tochos incorregibles que lo sustentan mediante voto u omisión, o no? o cuando se dice Estado no se le dice nada al ciudadano español de rebote?), pues nada, lo dejamos así per no fer-nos mal…

    1. Uno de mis comentarios tristemente favoritos es un tal Ramon Folch en el documental “Adéu Espanya” o el “Hola, Europa” de TV3, cuando hablaba tan tranquilamente de la “conveniencia higiénico-sanitaria” de la independencia (dice “partir peres”, por ser preciso). Lo pusieron en TV3 sin vergüenza; además Romeva (en aquella época en Iniciativa) salía en el documental sin que le parecieran raras las cosas que allí se dicen. Por ejemplo:
      -Ferran Sáez Mateu, ” Segurament, si hi ha hagut una animadversió cap a Catalunya no ha estat tant per qüestions de caràcter econòmic sinó per una cosa que està molt profundament arrelada a l’imaginari espanyol, que és la idea d’unitat a través de l’exclusió. És a dir, un cop Espanya es queda sense jueus, l’antisemitisme es transforma en anticatalanisme”.
      -Ramon Folch, “Espanya no és un país que hagi experimentat la revolució industrial i això ens fa, en molts aspectes, incompatibles. Els bisbes, a Espanya, són una autoritat civil. A Catalunya són una autoritat religiosa amb prou feines, i això és molt significatiu”. [Que se lo expliquen a Pujol, Mas o a Puigdemont].
      A mi se me cayó el alma a los pies cuando lo vi por primera vez. Y lamento decir que ahí sigue mi impresión de la Cataluña actual, en el suelo.

      1. No sé si en Catalunya los obispos son sólo una autoridad religiosa tal como dice Ramon Folch pero el capítulo “Tinc una revelació” de la serie “Plats Bruts” se omite sistemáticamente de las reposiciones de dicha serie y no aparece en la página dedicada a la serie en la web de TV3 (http://www.ccma.cat/tv3/plats-bruts/capitols/ falta el capítulo 57) ni en el canal de YouTube de TV3 https://www.youtube.com/show/platsbruts/featured.

        Si alguien tiene curiosidad por el contenido del capítulo aquí tiene un enlace https://www.youtube.com/watch?v=l-9vFthi90o

    2. Segurament el problema amb “poble” és que tenim conceptes diferents:
      Diccionari de la llengua catalana: poble
      1 1 m. [LC] [AD] [AN] Conjunt dels habitants d’un territori, d’un país, units per vincles socials i polítics i per una identitat cultural comuna forjada històricament. El poble català. El poble francès.

      Rae:
      pueblo
      Del lat. popŭlus.
      1. m. Ciudad o villa.
      2. m. Población de menor categoría.
      3. m. Conjunto de personas de un lugar, región o país.
      4. m. Gente común y humilde de una población.
      5. m. País con gobierno independiente.

      Entenc que no fa falta més comentari.

      1. Si tenemos en cuenta otras definiciones, tal vez si que hagan falta más comentarios.

        Diccionari de la llengua catalana http://www.enciclopedia.cat/EC-GDLC-e00106045.xml
        1-El conjunt dels habitants d’un país units per vincles naturals i socials. El poble català.
        2-Conjunt d’individus d’una mateixa ètnia, cultura, religió, etc. El poble jueu.
        3-Els habitants d’una ciutat, vila, etc.
        4-Gent comuna d’una població. Gent del poble.

        Oxford dictionary https://en.oxforddictionaries.com/definition/people
        People

        1.-The citizens of a country, especially when considered in relation to those who govern them. ‘his reforms no longer have the support of the people’

        2 The members of a particular nation, community, or ethnic group.
        ‘the native peoples of Canada’

        1. Quan deia que no eren menester més comentaris ho deia pq era evident la dimensió cultural que li otorga el català al concepte poble. Tenint en compte això (un cas clar de que la llengua crea una realitat) no trobo que el que comentava l’Alex “d’apropiar-se del concepte poble” estigui tant fora de lloc.
          De fet, conceptualment, poble vindria a ser una mescla entre les catellanes “pueblo” i “etnia”.
          Del gr. ἔθνος éthnos ‘pueblo’.
          1. f. Comunidad humana definida por afinidades raciales, lingüísticas, culturales, etc.

          1. El catalán, como lengua, está bastante afectada por el nacionalismo, en el sentido de que muchas palabras tienen un significado especial únicamente porque así lo decide el nacionalismo. Esta definición de poble se parece al Volk romántico alemán, y no es casualidad que así sea.
            Otra palabra similar es “estat”. Me pregunto si el mismo diccionario recoge el significado “estat” es lo que queremos decir cuando hablamos de España pero nos da reparo o urticaria decirlo. Como en “aquella persona es estatal”. Una muestra más del ridículo efecto que el nacionalismo tiene en la lengua, no una muestra de una identidad particularmente avanzada, democrática, pactista, luterana y tolerante.

          2. No diría ” (un cas clar de que la llengua crea una realitat)”, la Hipótesis de Sapir-Whorf está desacreditada incluso en las versiones más suavizadas.

Los comentarios están cerrados.