El periodista i la crítica, rara avis de la secessió

Malgrat el desgavell que s’està vivint políticament a Catalunya, els periodistes i tertulians venuts a la secessió continuen amb el seu exercici de cinisme, sense cap mena d’autocrítica. La renúncia a la crítica, a plantejar-se la certesa de cap dels missatges del poder i les seves ramificacions, ha estat la pràctica des de la vessant de qui és partidari a la secessió. Que critiquis o formulis objeccions no vol dir que no hi estiguis a favor. Normalment implica que observes inconsistències, incoherències, punts discutibles o contradiccions que s’han d’explicar amb fonament. Hi pots estar a favor o en contra. Ara bé, un professional en principi s’ho ha de qüestionar tot, i després donar respostes. Un advocat ho té molt fàcil si vol: només li ha de dir al client el que vol sentir. Però més li val qüestionar-s’ho tot i, si cal, donar-li respostes que al client probablement no li agradaran. Doncs un periodista, el mateix. Menys a Catalunya, entre els periodistes favorables a la secessió.

Només així s’explica que aquests dies veiem que l’equip-dels-periodistes-per-la-secessió fan llistetes infantils d'”agraciats” pel NO de la CUP; que allà on van dir “digo” (“Ara bé, si no es pot fer [el referèndum], la nova majoria té el dret i el deure d’aplicar ja el seu full de ruta.“; Tian Riba 29/09/2015) ara diuen “Diego o el que sigui, és igual, que la gent s’ho empassa” (“L’independentisme va guanyar en escons per governar, però no va guanyar el plebiscit. No va arribar al 50,1%. I havia d’haver graduat el ritme per continuar eixamplant la base“; Tian Riba 05/01/2016); o es fan preguntes retòriques com “Mas s’hauria d’apartar?” (V.Partal 05/01/2016) quan abans eren afirmacions categòriques (“Mas –d’això n’estic segur– no farà mai de la seua persona un entrebanc a la consecució de l’estat independent“; Partal 29/09/2015). La llista és inacabable i no me’n puc estar de citar Antoni Bassas, que aquí parla “…d’un guió del Procés™ que ja anava just de forces…” (Ara Bassas 04/01/2016, minut 4:00). Un periodisme crític molt justet. Tan justet que, de crítica, cap.

Hi ha excepcions, com Xavier Rius, el director d’e-notícies. És un periodista que val la pena seguir a Twitter i llegir les seves columnes d’opinió. Rius ha repetit sovint que ell està a favor de la secessió. Això no és obstacle per mantenir un to crític que normalment li comporta nombrosos insults, de manera majoritària de part de tuitaires separatistes.

Rius escrivia una anàlisi titulada “On són els intel·lectuals?“, per la que desfilen alguns dels “intel·lectuals” que Jordi Amat al pròleg d'”El Llarg Procés” ja va veure a la porta del Palau de la Generalitat (Cardús o Sanchis, per exemple) el setembre de 2012, el dia que Artur Mas torna de “Madrit” després d’exigir el “pacte fiscal”, i diu: “…la complicitat amb el poder corca la distància crítica, que és, precisament, el principi a partir del qual jo crec que s’hauria de definir la qualitat de l’activitat intel·lectual en una societat de democràcia avançada com la nostra. A més compromís amb un projecte polític que exigeix col·lectivament adhesions simples -o un sí o un no- i emocionals -perquè han de ser massives-, l’anàlisi objectiva de la realitat queda sotmesa a un procés que es fonamenta en la polarització, es nodreix del conflicte i es vol intensiu i accelerat per impossibilitar el sorgiment d’alternatives transaccionals“.

Rius arriba a conclusions similars i escriu: “Per això he trobat a faltar, entre els nostres intel·lectuals i tertulians, algú que s’atrevís a fer amb el procés el mateix que va fer Jordi Basté amb un partit de futbol [El va qualificar de bunyol]. No era pas tan difícil. Només calia tenir cara i ulls, una mica d’enteniment i tocar de peus a terra en definitiva.” I no se n’està de mencionar a uns quants “intel·lectuals” dels que han desfilat per aquí en els dos anys que porto amb el bloc: els mencionats Sanchis, Cardús, Francesc-Marc Álvaro o Villatoro (“els endollats”), entre d’altres, sense estalviar una referència especial a gent com Toni Albà o Sala-i-Martín (aquest també hi ha passat pel bloc). També es queixa de la marginació a la que l’han sotmès durant aquest temps per ser el corcó, qui feia les preguntes a contracorrent. Qui portava la contrària, qüestionant-se si s’estava seguint el camí adequat. I això que està a favor de la secessió!!!

El dia 9 de novembre de 2014, va votar al butifarrèndum, i en l’eufòria màxima, va escriure: “No hi ha res guanyat. La independència, si arriba, encara és molt lluny. Però és una mica més a prop. Ara bé, tampoc no ens deixem arrossegar per l’eufòria en un dia com avui: en una democràcia la força es mesura en vots. I ara tot depèn de com quedi el Parlament a les properes eleccions. Si el bloc sobiranista i l’unionista es mantenen com fins ara, la jornada d’avui haurà servit de poc. Catalunya necessita cent diputats per ser independent.“. En dies posteriors, deia que la votació havia marcat el sostre del suport a la secessió, en l’article La independència encara queda lluny.

A aquestes alçades, gairebé vorejo el panegíric a Rius i tampoc no es tracta d’això. Ara bé, en aquest delirant Prusés™ n’hi ha molts que estan quedant completament retratats.

Parlant de retrats, crec que qui millor ho fa és el provocador periodista de Diari de Girona (sí, tenim diaris locals, i fins i tot algú surt de la línia avorrida i reaccionària pròpia de les ments d’ordre provincià) Albert Soler, en l’article Les Rates: “Molts independentistes de saló que somreien quan cridaven in-inde-independència envoltats d’avis i nens tot executant curioses coreogafies cada 11-S, han passat dos dies escupint bilis contra els que han gosat dur-los la contrària. Com –diguem-los pel seu nom– tots els feixistes, eren simpàtics mentre se’ls donava la raó, però amb la discrepància afloren insults, amenaces, faltes de respecte, i qui sap si fets pitjors.”

Conclusió. Una de les raons per les que es va crear aquest bloc va ser per l’enorme quantitat d’informació que tanta gent s’empassava sense sotmetre-la a cap judici crític. Es podia dir qualsevol disbarat, que a sobre venia avalat per les firmes dels “endollats” (que són un bon grapat). I quan sortia alguna veu crítica se li deia de tot. Albert Soler és explícit: la crítica no és admesa pel separatisme. La crítica, una rara avis.

Em direu que el separatisme rep moltes crítiques dels periodistes. Cert. D’entre qui està a favor de la secessió, no gaires [de l’Albert Soler no en dic res si està a favor o en contra o li és igual: li he llegit de tot i l’article no va sobre ell, en aquesta qüestió; m’és indiferent la seva postura al respecte]. Segur que hi ha més periodistes crítics -però crítics a fons; l’altre dia parlava de periodistes que aplicaven el realisme, i no tant la crítica- que en Rius. Ja me’ls direu. A més, en Rius té un agreujant: és “dels seus”. I el separatisme ni entén ni admet que un “dels seus” li porti la contrària. Potser algun dia desenvoluparé més aquest tema.

Una última qüestió, de caire metodològic en relació a com faig els articles, sobre tot quan inclou referències a l’abans i el després d’alguns periodistes. No cal fer un estudi profund de les hemeroteques per trobar les contradiccions entre el que defensaven abans i el que diuen ara. Només has d’haver llegit molts dels seus articles i sentir-los relativament sovint a la ràdio i televisió per tenir ben memoritzat el seu discurs. No és gaire difícil, quan per exemple un periodista com Tian Riba el veus a TV3, el sents a RAC1 i el llegeixes a El Punt. Al final, gairebé saps què dirà i com ho dirà, fins i tot abans de parlar. Resulta fàcil, doncs, captar d’immediat les contradiccions perquè li coneixes el discurs. Això està ja estudiat i no ho explico, perquè ara mateix no té massa interès, però ho resumiré dient que els nostres interlocutors poden arribar a recordar millor el que hem dit que pas nosaltres mateixos.

2 comentarios en “El periodista i la crítica, rara avis de la secessió

  1. El mismo Xavier Rius suele escribir sobre el hecho de que una de las víctimas del proceso ha sido la independencia de la prensa catalana. La verdad es que la disidencia se agradece.

Los comentarios están cerrados.