Archivo de la etiqueta: encarna roca

Finalment, es manté el doctorat honoris causa d’Encarna Roca

actualidad,

Avui s’ha tancat un dels capítols més lamentables -per no utilitzar altres expressions més dures- que pugui viure la Universitat de Girona, en ser rebutjada la proposta de retirada del doctorat honoris causa. No serà l’últim article, perquè vull acabar amb un altre comentant el trist paper de bona part de la premsa subvencionada en aquest afer, pràcticament silenciant-lo, i l’actitud del Conseller de Propaganda Francesc Homs.

El resultat de la votació i la crònica que em serveix de base serà la del diari EL PAIS, que substancialment coincideix amb d’altres que es poden llegir per la xarxa, i serveix clarament per a fer diverses reflexions:

  • El món estrictament acadèmic s’ha decantat majoritàriament -dir que en exclusiva potser seria agosarat- per rebutjar la proposta. Aquesta impressió ja la vaig tenir els dos primers dies a través de Twitter, i a més EL PAIS ressalta que totes les facultats van expressar el seu rebuig.
  • Segons es desprèn d’aquesta crònica -i de la resta que es poden llegir, i ara comença la part bona- resultaria que alguns han manifestat que ells van subscriure la petició de Claustre extraordinari perquè donaven suport a la petició de que la Universitat es posicionés sobre el 9N, però que no estaven d’acord amb la petició de retirada de l’honoris causa. Aquesta excusa em sembla encara més indigna, perquè qui hagi sostingut això adopta el «principi» de que la fi justifica els mitjans: si el suport al 9N suposava blasmar la figura d’Encarna Roca, això no els importava gaire. També significa -i ara escriuré una exageració, per si algú no comparteix el que dic- que si el tercer punt de l’ordre del dia proposat hagués estat, per exemple, suprimir el sufragi universal femení també l’haurien subscrit, perquè estaven a favor dels dos primers punts, però en contra del tercer. Un raonament extraordinari, sí.
  • També crida l’atenció que de 77 persones que van promoure la convocatòria de Claustre extraordinari, al final només s’hagin recollit 42 vots a favor de la petició de retirada. Una pèrdua del 45% de suport. Vaja, que em puc creure que algú individualment tingués recança al punt relatiu a Encarna Roca. Ara, fins el 45%, 35 persones, o «molts», hi ha un espai enorme. Fins i tot, concedint que alguns dels promotors no hagin pogut assistir al Claustre per motius diversos o estiguessin en desacord, és evident que molts s’han fet enrere en la pretensió. Proves? La crònica que recull Diari de Girona  diu que, després de la defensa d’aquest punt per un membre del PAS, hi ha hagut tretze intervencions, de les quals només dues han donat suport a la proposta.
  • Si comptem 42 vots contra 100 (no computo els que han resultat en blanc i un de nul, doncs és lògic que no hagin intervingut), resulta que els defensors de la proposta haurien sumat aproximadament el 30% dels vots. ¿Com és que no han intervingut (de 13 persones) tres, quatre o fins i tot cinc persones (seria el nombre esperable, amb un marge d’error relativament gran, donada la petitesa de la mostra) a favor de la proposta? Per a mi la lectura és clara: resulta difícil defensar la teva postura quan et sents en franca minoria, oi? I si a més la proposta és majoritàriament titllada d’indigna i sectària, costa d’expressar-se en públic, veritat? És fàcil desqualificar una persona i dir d’ella unes quantes coses més en la seva contra si estàs davant d’un públic que et riurà les gràcies. Si el teu públic és hostil a les gracietes que normalment et riu tot el teu entorn habitual, ja no exhibeixes tant de valor. Crec que, en part, ha passat això.
  • Tampoc no es pot descartar que aquells que van subscriure la petició de Claustre extraordinari, i diuen que estaven incòmodes o en desacord amb la retirada de l’honoris causa a Encarna Roca, tinguessin por de fallar al grup, no? Si estàs en desacord amb una petició que t’incomoda, per quin motiu li dones suport per tal de que sigui objecte de votació? Per democràcia o per sentit gregari? Perquè creus que s’ha de poder votar tot o perquè no vols quedar com el qui posa pals a les rodes? Totes aquestes són preguntes que poden tenir respostes inquietants, ja que denotarien una pressió de grup, que no cal que es manifesti explícitament, per cert. I no aniré més enllà, seria entrar en el terreny de l’especulació. Sí que considero que hi ha influït allò que expressava en el meu primer article sobre el tema: més d’un es pensava que no hi hauria oposició a la proposta.
  • El resultat de la votació ha de ser celebrat. Ara bé, la proposta ha comptat amb el 30% dels vots (descomptant blancs i nul), que és una xifra gens menyspreable, donat que ha calgut una certa mobilització acadèmica i una contundent resposta des de la mateixa UdG, inequívoca i taxativa com la de Miquel Solà, Albert Ruda o Miquel Martín, entre d’altres. Però un gruix important de la Universitat, que no deixa de ser un reflex de la societat, ha mostrat una cara intransigent, intolerant i indigna. Preocupant. I aquests són els que donen lliçons dels valors del nou país.

Més encara sobre el tema d’Encarna Roca

actualidad,

Com a professional del Dret, l’assumpte d’Encarna Roca m’ha tocat la fibra una mica més de l’habitual, perquè la qüestió ultrapassa la postura ideològica que cadascú pugui tenir en relació a una hipotètica secessió. I n’hi ha que estan quedant ben retratats, com la Pilar Rahola, que en el seu Facebook va penjar el comentari que tot seguit documento amb la corresponent captura de pantalla, tot dient: «Sembla que cada dia sabem defensar-nos millor…«.

Encarna Roca Pilar Rahola

La interpretació de la frase és prou clara. Tan clara, que Miquel Martín, Catedràtic de Dret Civil de la UdG, i promotor de la investidura com a Doctora Honoris Causa, va contestar-la exposant el seu complet desacord. En la mateixa línia, no només ell, sinó el Departament de Dret Civil de la Facultat de Dret de la UdG i moltes altres persones de l’àmbit acadèmic, a Twitter especialment. És indiferent què pensin sobre la independència: el malestar, la indignació o l’opinió de que es tracta d’un error descomunal era la línia general entre aquelles persones a quina opinió puc donar-li certa rellevància; i com és evident, hi deu haver qui serà totalment favorable a la secessió i qui no ho serà tant.  (Ho he dit ja en alguna altra ocasió: l’opinió de personatges sota pseudònims, o insignificants en relació a la vàlua de la seva opinió -per desconeixement si és una matèria específica, perquè només opinen per desqualificar, etc-, no té gaire importància per a mi quan es tracta de valorar opinions; de la mateixa manera que l’opinió d’algú «insignificant» en un context general pot ser molt important en un context particular). Com deia, Pilar Rahola queda ben retratada. No és una cosa que ens hagi d’estranyar, però malgrat la poca validesa que se li pugui atorgar a l’opinió de la sra.Rahola, la veritat és que el seu missatge intolerant i intransigent arriba a molta gent, que l’assumeix sense gaires miraments.

La reacció de Miquel Martín -i el món acadèmic gironí que he pogut veure superficialment per Internet- és la que dignament correspon a un professional, per molt que es pugui discrepar. Encara que no siguis un professional del Dret, també pots expressar la teva opinió, com Albert Soler a Diari de Girona amb el seu article «Temple del saber, en diuen». En la qüestió de fons, Soler expressa quelcom semblant al meu article sobre la qüestió, tot criticant la iniciativa de manera expressiva:

«El que havia de fer la magistrada Roca era oblidar tots els seus coneixements, tot el seu prestigi i tota noció de dret, i aparèixer vestida de groc cridant «Sóc catalana i voto en contra perquè em surt de la fava i la llei i el dret no m’importen». Això sí que seria digne de distinció a la UdG.»

Bé. La darrera paraula sobre com acabarà aquesta qüestió encara no està dita i, de moment, la notícia ja ha saltat de l’àmbit local al de tota Espanya, com el diari EL PAÍS, on fa una estona acaba de sortir l’article de Lluís Bassets encertadament titulat: «Seguim fent amics». No ens agradarà reconèixer-ho, perquè preferim dir que som «civilitzats, europeus i seriosos», però també tenim la nostra caverna particular.

La discrepància a Catalunya i la proposta de retirada d’honoris causa a Encarna Roca i Trias

actualidad,

Una altra de les afirmacions que habitualment irriten els partidaris de la secessió és la que consisteix a dir que a Catalunya, en l’actualitat, no s’accepta la crítica ni l’opinió discrepant. [Aclareixo que no es tracta d’una afirmació aplicable a tothom, si bé es pot percebre clarament] Si no combregues amb els principis del separatisme, passes a ser dels «altres» i, fins i tot, no ets català (com clarament explicitava Carme Forcadell en aquest vídeo), l’enemic o l’adversari, com també diu en l’anterior vídeo la sra.Forcadell o també va explicitar el President de la Generalitat Artur Mas. Després hi ha qui es queixa de la terminologia de Madrit (i pot no mancar-li raó), però a Catalunya no anem curts. En qualsevol cas, no es tracta de fer un article del tipus «i tu més», així que vaig a la qüestió inicial: l’opinió o la decisió discrepant.

Un dia és Javier Cercas, un altre dia Raimon, el següent Quim Brugué i ara li toca rebre a Encarna Roca, Magistrada del Tribunal Constitucional, contra qui s’ha formulat una proposta de retirada  del doctorat Honoris Causa de la Universitat de Girona perquè les seves decisions com a membre del TC no són del gust del separatisme, que a més ho adoba amb fortes dosis d’ignorància. Recapitulo breument el perfil de la Magistrada i els motius d’aquesta increïble proposta, que desenvolupa molt bé en el seu bloc Miquel Solà, i que està prevista en l’ordre del dia del Claustre de la UdG del proper 6 de novembre:

  • Encarna Roca i Trias és Catedràtica de Dret Civil i actualment Magistrada del Tribunal Constitucional (proposada per CiU, per cert). El seu manual d’Institucions del Dret Civil de Catalunya (amb Lluís Puig Ferriol) era l’obra amb la que molts ens vam començar a relacionar amb aquesta importantíssima branca. Al marge d’això, el seu prestigi és indiscutible.
  • L’any 2012 se li atorga el Doctorat Honoris Causa per la UdG.
  • Es veu que el seu gran pecat, i que motivaria la proposta de retirada, consisteix a haver estat a favor de la nul·litat de la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya (de la que fins i tot prominents secessionistes són capaços d’extreure’n lectures positives pels seus interessos en relació a diversos arguments que exposava el TC), i per haver admès a tràmit i declarat la suspensió de la Llei de consultes i el Decret de convocatòria (que és un efecte automàtic previst a la Constitució, la qual cosa exclou qualsevol valoració de fons per part dels Magistrats, ni tan sols amb caràcter indiciari o cautelar, però la ignorància, el desconeixement i el sectarisme poden amb qualsevol argument).

Ara, el desenvolupament de la meva opinió i el que exposava al principi: que hi hagi un grup de claustrals -a la notícia de DdG es diu que com a mínim 77- que es plantegi retirar el Doctorat Honoris Causa a una persona per fer el que en consciència li correspon en l’exercici de la seva feina és propi d’un tarannà, com a mínim, autoritari. No admet cap altra lectura. Si, a sobre, un dels arguments és l’admissió a tràmit del recurs contra la Llei de Consultes i el Decret de convocatòria del 9N -que només depèn de qüestions formals (p.ex: comprovar que hi hagi la firma de l’Advocat, que es tracti d’una resolució susceptible de recurs)- i la seva suspensió (que, com he dit, és automàtica, és igual l’opinió de la Magistrada sobre la qüestió de fons; la suspensió era una mera qüestió procedimental) es fa palesa la ignorància dels promotors i, com deia a l’inici, que el separatisme (diguem-ne que, com a mínim, una bona part) NO ACCEPTA qualsevol posició o decisió en contra dels seus postulats, sigui quin sigui el seu fonament.

Es visualitza clarament, doncs, que els postulats dels promotors es fonamenten en la in-in-transigència, in-in-tolerància i en una proposta indigna.

Segons publica EL PUNT-AVUI, «…no està clara la conveniència de tirar-ho endavant i, fins i tot, ha arribat a estar en discussió si cal mantenir-ho a l’ordre del dia del proper claustre…«. M’alegraria la seva retirada, perquè significaria que els promotors han recapacitat -o potser dirien que ha estat fruit de pressions. Però el fet de que s’hagi proposat, amb un suport suficient i tan gran com per poder-lo incloure a l’ordre del dia indica, clarament, dues coses: 1) La intransigència contra arguments no compartits, fins el punt de ser partidari de censurar-los; 2) Els perills de la falsa i aparent quasi-unanimitat que impera a favor de la secessió, que ha fet pensar a un grup nombrós de claustrals que la seva proposta és justa i gairebé indiscutible.

Perquè una proposta d’aquest tipus no es fa per situar un punt de discussió sobre la taula; es fa perquè es creu que no tindrà oposició.