Una altra de les afirmacions que habitualment irriten els partidaris de la secessió és la que consisteix a dir que a Catalunya, en l’actualitat, no s’accepta la crítica ni l’opinió discrepant. [Aclareixo que no es tracta d’una afirmació aplicable a tothom, si bé es pot percebre clarament] Si no combregues amb els principis del separatisme, passes a ser dels «altres» i, fins i tot, no ets català (com clarament explicitava Carme Forcadell en aquest vídeo), l’enemic o l’adversari, com també diu en l’anterior vídeo la sra.Forcadell o també va explicitar el President de la Generalitat Artur Mas. Després hi ha qui es queixa de la terminologia de Madrit (i pot no mancar-li raó), però a Catalunya no anem curts. En qualsevol cas, no es tracta de fer un article del tipus «i tu més», així que vaig a la qüestió inicial: l’opinió o la decisió discrepant.

Un dia és Javier Cercas, un altre dia Raimon, el següent Quim Brugué i ara li toca rebre a Encarna Roca, Magistrada del Tribunal Constitucional, contra qui s’ha formulat una proposta de retirada  del doctorat Honoris Causa de la Universitat de Girona perquè les seves decisions com a membre del TC no són del gust del separatisme, que a més ho adoba amb fortes dosis d’ignorància. Recapitulo breument el perfil de la Magistrada i els motius d’aquesta increïble proposta, que desenvolupa molt bé en el seu bloc Miquel Solà, i que està prevista en l’ordre del dia del Claustre de la UdG del proper 6 de novembre:

• Encarna Roca i Trias és Catedràtica de Dret Civil i actualment Magistrada del Tribunal Constitucional (proposada per CiU, per cert). El seu manual d’Institucions del Dret Civil de Catalunya (amb Lluís Puig Ferriol) era l’obra amb la que molts ens vam començar a relacionar amb aquesta importantíssima branca. Al marge d’això, el seu prestigi és indiscutible.
• L’any 2012 se li atorga el Doctorat Honoris Causa per la UdG.
• Es veu que el seu gran pecat, i que motivaria la proposta de retirada, consisteix a haver estat a favor de la nul·litat de la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya (de la que fins i tot prominents secessionistes són capaços d’extreure’n lectures positives pels seus interessos en relació a diversos arguments que exposava el TC), i per haver admès a tràmit i declarat la suspensió de la Llei de consultes i el Decret de convocatòria (que és un efecte automàtic previst a la Constitució, la qual cosa exclou qualsevol valoració de fons per part dels Magistrats, ni tan sols amb caràcter indiciari o cautelar, però la ignorància, el desconeixement i el sectarisme poden amb qualsevol argument).

Ara, el desenvolupament de la meva opinió i el que exposava al principi: que hi hagi un grup de claustrals -a la notícia de DdG es diu que com a mínim 77- que es plantegi retirar el Doctorat Honoris Causa a una persona per fer el que en consciència li correspon en l’exercici de la seva feina és propi d’un tarannà, com a mínim, autoritari. No admet cap altra lectura. Si, a sobre, un dels arguments és l’admissió a tràmit del recurs contra la Llei de Consultes i el Decret de convocatòria del 9N -que només depèn de qüestions formals (p.ex: comprovar que hi hagi la firma de l’Advocat, que es tracti d’una resolució susceptible de recurs)- i la seva suspensió (que, com he dit, és automàtica, és igual l’opinió de la Magistrada sobre la qüestió de fons; la suspensió era una mera qüestió procedimental) es fa palesa la ignorància dels promotors i, com deia a l’inici, que el separatisme (diguem-ne que, com a mínim, una bona part) NO ACCEPTA qualsevol posició o decisió en contra dels seus postulats, sigui quin sigui el seu fonament.

Es visualitza clarament, doncs, que els postulats dels promotors es fonamenten en la in-in-transigència, in-in-tolerància i en una proposta indigna.

Segons publica EL PUNT-AVUI, «…no està clara la conveniència de tirar-ho endavant i, fins i tot, ha arribat a estar en discussió si cal mantenir-ho a l’ordre del dia del proper claustre…«. M’alegraria la seva retirada, perquè significaria que els promotors han recapacitat -o potser dirien que ha estat fruit de pressions. Però el fet de que s’hagi proposat, amb un suport suficient i tan gran com per poder-lo incloure a l’ordre del dia indica, clarament, dues coses: 1) La intransigència contra arguments no compartits, fins el punt de ser partidari de censurar-los; 2) Els perills de la falsa i aparent quasi-unanimitat que impera a favor de la secessió, que ha fet pensar a un grup nombrós de claustrals que la seva proposta és justa i gairebé indiscutible.

Perquè una proposta d’aquest tipus no es fa per situar un punt de discussió sobre la taula; es fa perquè es creu que no tindrà oposició.