Finalment, es manté el doctorat honoris causa d’Encarna Roca

actualidad,

Avui s’ha tancat un dels capítols més lamentables -per no utilitzar altres expressions més dures- que pugui viure la Universitat de Girona, en ser rebutjada la proposta de retirada del doctorat honoris causa. No serà l’últim article, perquè vull acabar amb un altre comentant el trist paper de bona part de la premsa subvencionada en aquest afer, pràcticament silenciant-lo, i l’actitud del Conseller de Propaganda Francesc Homs.

El resultat de la votació i la crònica que em serveix de base serà la del diari EL PAIS, que substancialment coincideix amb d’altres que es poden llegir per la xarxa, i serveix clarament per a fer diverses reflexions:

  • El món estrictament acadèmic s’ha decantat majoritàriament -dir que en exclusiva potser seria agosarat- per rebutjar la proposta. Aquesta impressió ja la vaig tenir els dos primers dies a través de Twitter, i a més EL PAIS ressalta que totes les facultats van expressar el seu rebuig.
  • Segons es desprèn d’aquesta crònica -i de la resta que es poden llegir, i ara comença la part bona- resultaria que alguns han manifestat que ells van subscriure la petició de Claustre extraordinari perquè donaven suport a la petició de que la Universitat es posicionés sobre el 9N, però que no estaven d’acord amb la petició de retirada de l’honoris causa. Aquesta excusa em sembla encara més indigna, perquè qui hagi sostingut això adopta el «principi» de que la fi justifica els mitjans: si el suport al 9N suposava blasmar la figura d’Encarna Roca, això no els importava gaire. També significa -i ara escriuré una exageració, per si algú no comparteix el que dic- que si el tercer punt de l’ordre del dia proposat hagués estat, per exemple, suprimir el sufragi universal femení també l’haurien subscrit, perquè estaven a favor dels dos primers punts, però en contra del tercer. Un raonament extraordinari, sí.
  • També crida l’atenció que de 77 persones que van promoure la convocatòria de Claustre extraordinari, al final només s’hagin recollit 42 vots a favor de la petició de retirada. Una pèrdua del 45% de suport. Vaja, que em puc creure que algú individualment tingués recança al punt relatiu a Encarna Roca. Ara, fins el 45%, 35 persones, o «molts», hi ha un espai enorme. Fins i tot, concedint que alguns dels promotors no hagin pogut assistir al Claustre per motius diversos o estiguessin en desacord, és evident que molts s’han fet enrere en la pretensió. Proves? La crònica que recull Diari de Girona  diu que, després de la defensa d’aquest punt per un membre del PAS, hi ha hagut tretze intervencions, de les quals només dues han donat suport a la proposta.
  • Si comptem 42 vots contra 100 (no computo els que han resultat en blanc i un de nul, doncs és lògic que no hagin intervingut), resulta que els defensors de la proposta haurien sumat aproximadament el 30% dels vots. ¿Com és que no han intervingut (de 13 persones) tres, quatre o fins i tot cinc persones (seria el nombre esperable, amb un marge d’error relativament gran, donada la petitesa de la mostra) a favor de la proposta? Per a mi la lectura és clara: resulta difícil defensar la teva postura quan et sents en franca minoria, oi? I si a més la proposta és majoritàriament titllada d’indigna i sectària, costa d’expressar-se en públic, veritat? És fàcil desqualificar una persona i dir d’ella unes quantes coses més en la seva contra si estàs davant d’un públic que et riurà les gràcies. Si el teu públic és hostil a les gracietes que normalment et riu tot el teu entorn habitual, ja no exhibeixes tant de valor. Crec que, en part, ha passat això.
  • Tampoc no es pot descartar que aquells que van subscriure la petició de Claustre extraordinari, i diuen que estaven incòmodes o en desacord amb la retirada de l’honoris causa a Encarna Roca, tinguessin por de fallar al grup, no? Si estàs en desacord amb una petició que t’incomoda, per quin motiu li dones suport per tal de que sigui objecte de votació? Per democràcia o per sentit gregari? Perquè creus que s’ha de poder votar tot o perquè no vols quedar com el qui posa pals a les rodes? Totes aquestes són preguntes que poden tenir respostes inquietants, ja que denotarien una pressió de grup, que no cal que es manifesti explícitament, per cert. I no aniré més enllà, seria entrar en el terreny de l’especulació. Sí que considero que hi ha influït allò que expressava en el meu primer article sobre el tema: més d’un es pensava que no hi hauria oposició a la proposta.
  • El resultat de la votació ha de ser celebrat. Ara bé, la proposta ha comptat amb el 30% dels vots (descomptant blancs i nul), que és una xifra gens menyspreable, donat que ha calgut una certa mobilització acadèmica i una contundent resposta des de la mateixa UdG, inequívoca i taxativa com la de Miquel Solà, Albert Ruda o Miquel Martín, entre d’altres. Però un gruix important de la Universitat, que no deixa de ser un reflex de la societat, ha mostrat una cara intransigent, intolerant i indigna. Preocupant. I aquests són els que donen lliçons dels valors del nou país.