Whatsapps que me llegan

Antes que nada: ¿alguien sabe si existen resultados oficiales del butifarréndum? ¿O todavía los están contando?

A lo mío. Es posible que a muchos os haya llegado este Whatsapp que me han pasado esta noche. No tengo ni la más remota idea de quién lo ha escrito, cómo se genera, ni todos los datos previos necesarios para pasar los múltiples filtros de sentido común instalados en Cita Falsa. Los pasa porque es sentido común. Por cierto, si el autor cae por casualidad por el blog y lee su Whatsapp aquí, no tiene más que manifestarse y le reconozco todos los créditos habidos y por haber. Dice así (lo publico literal y solo he corregido dos faltas de ortografía, el resto las he dejado tal cual):

MEMÒRIES OCTUBRE 2017 
10 símptomes per saber si ets un bon català:
1.- Repetir unes 15 vegades cada dia davant del mirall la frase: “Espanya ens roba”. Si ho fas de forma constant, al final t’ho acabes creient. 
2.-  Mirar TV3 i escoltar RAC1 o Catalunya Radio. Si vols mirar TV8, fes-ho amb mesura.
3.- Has de ser del Barça, i saber-te almenys la primera estrofa de l’himne. També és imprescindible saber-se la primera estrofa dels segadors i de l’Estaca”. 
4.- Has viatjat almenys un cop a la vida al País Basc (s’inclou Navarra). Tot bon català té una sana enveja dels vascos, i els considerem com uns cosins, malgrat que ells no ens consideren com a res en especial. De fet, i és certament incomprensible, un català pur sempre ha viatjat abans al País Vasc, que no a Andalusia o Extremadura d’on són els seus besavis i ancestres. Com sap tothom, a Andalusia i Extremadura només hi ha vagos i ganduls ajaguts sota les oliveres, i no mola.
5.- Si hi ha eleccions, només pots votar a CIU (PDCAT), ERC o CUP. Les altres opcions són impensables. 
6.- Interioritza el concepte de que “els espanyols són del PP, són dolents i ens odien”. Tots els espanyols tenen banyes i cua, i són de color vermell, i fan pudor a sofre. Dintre el concepte “espanyols” s’inclourà tot aquell individu contrari a la independència. Si ets una anomalia genètica i pertanys al grup de persones nascudes a Catalunya que no són independentistes, ara mateix tens la mateixa consideració que la de un “espanyol feixista anticatalà de merda”. Si t’agrada el Serrat, ets un feixista. Si no vas anar a votar el 1-O, ets un feixista. Si no t’agrada la botifarra amb mongetes, ets clarament un feixista. Si poses en dubte qualsevol cosa relativa al Procés ets un feixista. I així fins el límit de que qualsevol persona que no pensi com un bon català, és un puto feixista imperialista espanyol.  
7.- És igual si no saps escriure de forma mitjanament decent en català. Tampoc no té importància si no llegeixes llibres en català (de fet, si no en llegeixes en català, molt probablement tampoc en llegiràs en cap altra llengua). Si compleixes el requisit nº 3, amb això ja n’hi prou i de sobres. 
8.- Has vist “Braveheart” a TV3 almenys 4 vegades, i sencera. 
9.- Estàs convençut que Cristòfol Colom, la mare Teresa de Calcuta, Aristòtil i l’Albert Einstein eren catalans, però que per obscurs motius geopolítics és un fet que sempre s’ha ocultat. 
10.- Si tens més de 40 anys, de jove votaves a ERC, després quan vas començar a treballar vas votar a CIU, i ara votes a Junts pel Sí. 
Benvolguts amics, el caos només acaba de començar. Després de molts anys mirant TV3, al final ens hem cregut que som una raça superior, i que moralment tenim la raó. Tenir la raó “moralment” és gairebé no tenir res, en sentit material. Si bé és cert que el govern estatal no ha posat gaire de la seva part per a arreglar el conflicte, també ho és que ara els catalans (una part dels catalans) han decidit actuar empesos pel convenciment de que “tenen la raó”. Durant molts anys ens hem auto-convençut que som més treballadors que els espanyols; que Catalunya sense Espanya seria un paradís econòmic; i en definitiva, que ens mereixem alguna cosa millor, doncs som millors que la resta d’espanyols. Ja ho diu la dita: “Els catalans, de les pedres en fem pans”. És com una religió. Un cop acceptes els dogmes de fe establerts (en aquest cas has d’acceptar que Espanya ens roba anualment 16.000 milions d’euros), aleshores tot és molt simple. Lo dels 16.000 milions d’euros anuals ningú ho pot demostrar, però això no importa un cop ho acceptes, igual que quan acceptes que hi ha un Déu a dalt dels núvols que ho vigila tot i que et perdonarà els pecats si te’n penedeixes correctament. 
I això és el que ha passat. S’ha arribat a l’acceptació del dogma de fe de “Espanya ens roba”, i amb això una gran majoria de persones ja en té prou per a proclamar-se independentistes i demanar l’autodeterminació. Jo pensava que ser català era alguna cosa més, però m’equivocava. Els darrers dies només cal veure les xarxes socials per arribar a la conclusió que en aquest país (digues-li Espanya o digues-li Catalunya, tant me fa) hi ha una manca de cultura general espantosa, i això afavoreix les catarsis com la que estem vivint ara. Que milers de persones donin per certa la informació que troben al facebook o al twiter no ajuda gaire. És curiós que aquestes persones se’n malfien de la premsa escrita o dels informatius de la TV, però en canvi creguin en lo primer que troben a les xarxes socials, on no saps mai qui hi ha realment darrera de qualsevol publicació. 
Fa pocs dies, un niñato em va titllar d”espanyolista” quan em vaig atrevir a dir que no veia gaire clara la validesa del hipotètic resultat del referèndum del 1-O. I jo em pregunto, qui és ningú per dir-me com he de ser català? O és que els 10 requisits que he posat abans són reals? És això ser català? En això hem acabat? Vergonya em fa sentir les barbaritats que he escoltat les darreres setmanes. I el fet que el govern estatal faci o cometi actes vergonyosos i de dubtosa tradició democràtica, això no ens dona dret als catalans a fer el què ens dona la gana. I menys quan tenim una Catalunya clarament dividida al 50% pel què fa a si es vol que Catalunya sigui un país independent o no. 
Però contra un adepte religiós és molt difícil combatre. Un cop interioritzats els 10 manaments corresponents de totes les religions, és molt complicat fer-li entendre quelcom diferent. En el cas de Catalunya, la crisi econòmica ha empès el reforç d’aquesta nova religió. Ja sol passar. Qui no s’imagina una Catalunya independent republicana (segueixo insistint que molaria molt tenir un rei, i que fos l’Artur Mas. Seríem l’enveja d’Europa amb el nostre Rei Artur), amb una moneda pròpia batejada com a “Messis” els bitllets, i “Peps” les monedes (una barra de pa costarà uns seixanta “Peps”, mentre que 100 “Messis” equivaldran a uns 40 euros), conquerirem València i Balears enviant-hi a la guàrdia urbana de Barcelona, i posarem estàtues de marbre del Pujol a sobre d’un cavall a tots els parcs infantils. Aquesta és la visió idíl·lica de la futura república catalana. 
Que el Mariano no hagi tingut cintura per a poder evitar el cataclisme que ens ve a tots a sobre m’indigna. Però m’indigna igual que el Puigdement & Cia hagin actuat amb tics dictatorials amparant-se amb el fet de tenir la raó “moral” i en el fet que l’estat espanyol ha actuat de manera poc democràtica. Jo no soc precisament el Gandhi, però el fet que l’estat actuï de forma “poc democràtica” no ens legitima a fer-ho nosaltres, doncs llavors no hi ha cap diferència entre ells i nosaltres. 
Hi ha hagut pel camí altres personatges sinistres que tampoc no han ajudat gaire a impedir que arribéssim on estem. La Colau, per exemple. Aquesta senyora, després de jugar a la puta i la ramoneta sobre si estava d’acord o no amb la celebració del referèndum, finalment sembla que ha dit que sí, i fins i tot va anar a votar, però especificant que dubtava sobre la validesa del resultat. Fantàstic. Com el qui té tos i es grata els collons, vaja. Nedar i salvar la roba, que la Colau ja es veu al Palau de la Generalitat a les properes eleccions autonòmiques. 
L’Albiol, en la seva línia, enlloc d’intentar calmar les coses, ha continuat fotent més llenya al foc, igual que l’Arrimades, aquesta última a la recerca de votants del PP despistats a Catalunya. És sorprenent que Ciutadans es col·loqui més a la dreta que el PP, en un intent claríssim d’esgarrapar vots al PP tan dintre com fora de Catalunya. 
Lo dels socialistes és com un llibre de l’Stephen King: Terrorífic. Finalment es van posicionar en contra del referèndum, però alhora contra el PP, en un d’aquests moviments de ball de l’Iceta a que ja ens tenen acostumats. Després del referèndum (o com en vulgueu dir) el Pedrito va declarar que malgrat no està d’acord amb moltes coses del PP, amb el tema de Catalunya li donarà el seu suport. Collons, i s’ha hagut d’esperar tant per a dir això, quan no tenia cap altre sortida política que fer-ho? En aquest punt, si queda algun “no independentista moderat”, ho té molt xungo, doncs difícilment pot trobar encaix enlloc. 
I finalment l’Iglesias, l’equivalent polític a la pesta negra que va arrasar Europa al segle XIV, qui per tal d’esgarrapar vots al PP i al PSOE és capaç de qualsevol cosa. De fet, gràcies a aquest funest personatge i el domini que posseeix de les xarxes socials, molta gent volia votar, malgrat ni visquessin a Catalunya. Moltíssima gent estava convençuda que el referèndum no era un referèndum per la independència de Catalunya, sinó una manifestació en contra del PP i a favor del sufragi universal. I no era així. Estic convençut que molta gent va anar a votar només per castigar al PP, sense que ningú els avisés de les conseqüències futures de tot plegat. 
D’altra banda, la manipulació informativa del 1-O ha estat espectacular. En unes televisions, imatges de persones que votaven quatre vegades i mossos gratant-se la panxa mentre la guàrdia civil esbandia alguna escola. En altres televisions, el Piqué plorant (encara no sé perquè plorava el noi), senyores d’una certa envergadura arrossegades per la guàrdia civil i com no, que el Barça volia suspendre el partit en solidaritat amb la causa. Estic convençut que el Messi està ben preocupat per la situació de Catalunya. 
Tampoc no podem obviar que mentre els catalans autèntics estan convençuts que tota Europa està pendent per a beneir la futura república catalana, el cert és que als europeus (els interessants com França o Alemanya) se’ls refot tres pitos si la policia va sortir a repartir quatre gleves o no. De fet, no els importa una merda, doncs altres problemes tenen. Però com que els catalans ens creiem el melic de l’univers, estem segurs que la Merkel ahir no va dormir veient les imatges colpidores de la policia emportant-se tuppers i carregant contra gent que duia la bandera de Cuba amb uns altres colors. Europa farà en aquest cas lo que acostuma a fer, que és res. Al contrari, donarà suport institucional al Mariano, tot demanant-li que faci poc soroll, a ser possible. 
Però tornem al referèndum. M’he de creure el resultat que em diuen? Mmmmmm, no ho tinc gaire clar. Que lo d’ahir fou un acte de mobilització molt important és inqüestionable. Que lo d’ahir fos un referèndum celebrat amb totes les garanties, això és una altra cosa. Podem donar validesa al resultat? Jo crec que no. Fins i tot en unes eleccions celebrades en un dictadura africana hi ha més garanties que en el referèndum d’ahir. Em sap greu dir-ho, però és la veritat. No barregem les coses, i siguem sincers: El govern espanyol ha fet tot el possible per a que no es pogués celebrar un referèndum, i ho ha aconseguit. A canvi, ahir va quedar palès que a Catalunya hi ha un molt importat grup de la societat que exigeix un canvi, i mereixen ser atesos i escoltats. El problema és que ara els catalans fan exactament el mateix que els espanyols, en base a aquella “raó moral” que us deia abans: Posem la tita sobre la taula i a veure qui la té més llarga. Molt democràtic tot plegat. 
No entraré a discutir sobre el fet de portar a menors d’edat a esdeveniments de risc, però qualsevol persona amb dos dits de front podia aventurar que l’1-O no seria un dia tranquil. Jo puc ser molt patriota, però el meu patriotisme no ha d’implicar posar als meus fills en una situació de perill, si no hi ha necessitat. Sí, ja sé què em direu, però a vegades un ha de pensar amb el cap, i no amb els collons, per molta raó que pugui o cregui tenir. També diré que no puc suportar nens (em refereixo a nens petits) embolcallats amb banderes, siguin del què siguin. Una bandera només és un tros de roba. Res més. 
Avui tenim vaga general. Suma y sigue. Carreteres tallades i com a tota vaga general, hi ha qui la fa voluntàriament i hi ha qui la fa per por. Un altre pols a l’Estat espanyol que s’està rumiant què farà. Faci el què faci, no serà agradable, us ho asseguro. El què no entenc és perquè el Puigdement & Cia no ens expliquen què passarà en el supòsit d’una intervenció de l’Estat (lo que heu sentit com el 155 CE i ningú sap què vol dir exactament). Estaria bé saber les conseqüències de tot plegat, si més no, conèixer la probabilitat imminent de la dissolució del Parlament de Catalunya, imputacions, detencions, destitucions; el destí dels Mossos d’Esquadra; el destí dels Jutges que ara treballen a Catalunya; una possible declaració de l’estat d’excepció; un més que probable daltabaix de l’economia catalana i de retruc la espanyola; on jugarà el Barça (sembla que això preocupa a molta gent); si formarem part de la UE o no, i podria seguir molta estona. Dic jo que estaria bé que algú m’expliqui què passarà i em tranquil·litzi una mica. Però no ho fan ni uns ni altres, i em dona la sensació que ningú no té ni puta idea de com acabarà tot això. 
A aquestes alçades, ja ni m’indigno quan els dirigents polítics fan el què fan i diuen el què diuen, doncs és una pèrdua de temps. El què em corrou és que tantíssima gent es deixi manipular tan fàcilment (per uns i altres), i estic convençut que és un problema bàsicament cultural i educacional. Si tenia poques esperances vers la raça humana, ara ja no en tinc gairebé gens. 
I ja plego per avui. Soc conscient que lo que escric no agradarà a molta gent, però és el que penso. A mi tampoc m’agrada rebre cada dia uns 150 whatsaps amb propaganda pseudo-política dient-me lo que he de fer si no vull semblar un feixista. Ja els he bloquejat, malgrat alguns d’ells són bons amics meus, o això crec. Si sou dels que compliu els 10 requisits del principi, probablement ni entengueu res del què he dit. I encara que no ho sembli, sou molts, malauradament. Però ningú té el dret diví de dir-me a mi o a ningú com s’ha de ser català, ni ara ni mai. I sincerament,  m’importa una merda si el Piqué jugarà a la selecció o no.

 

18 comentarios en “Whatsapps que me llegan

  1. Off topic: Ironías de la vida. Coscubiela, uno de nuestros héroes el 6 de septiembre, pidiendo en nombre de CSQEP que Puigdemont vaya al Parlament el lunes, para burlar la prohibición del Tribunal Constitucional. Que por cierto, ¿que coño importa la prohibición si vas a declarar la independencia?

    1. No podemos confiar en nadie. En todo caso, cuanto antes llegemos al final del camino, mejor. 155 o estado de excepción, autonomía intervenida y tal vez, cambio constitucional en sentido opuesto al deseado por los separatistas.

      O separación definitiva de Cataluña y todos nosotros con una maleta con la muda o en una cuneta.

      Ya no hay más.

  2. Em sembla un escrit excellent. Potser hi ha alguna cosa que es podria matitzar però, tal i com ho veig, no fa perdre frescor, ironía, sentit comú i claredat a in text amb el qual, a més d’identificar-me, m’ho he passat molt bé llegint-lo.

  3. Hoy me entró un trabajo de 700 € y lo tuve que rechazar porque simplemente no me estoy pudiendo concentrar. Le expliqué al comitente que mi principal preocupación en estos momentos es con cuántos pasaportes me voy a despertar el martes.

    No sé si agradecerte u odiarte, Javier, por tu contribución a la decantación, o purga, de mis amistades. Gracias a tus posts metódicos y devastadores pude responder cuando me intentaban adoctrinar con calma y precisión. Entradas memorables como la de las encuestas que siempre dan NO y una vez aislada sale que SÍ, o la del derecho de autodeterminación alrededor del mundo, o la de las 16 (15, 18, 19) veces que se pidió un referéndum, me sirvieron para tapar muchas bocas. Eso conllevó retiros de saludo, bloqueos de Facebook y más, pero es que había llegado un momento en que no me interesó más seguir siendo amigo de alguien que me trata como un retardado mental. Bon vent i barca nova. A veces me vienen imágenes de gentes con las cuales en los veranos tomaba plácidamente una horchata en la Placeta del Pi y de repente se transformaron en zombis que odiaban más a España de lo que me querían a mí. Una pena. ¡Se vivía tan bien en Cataluña!

    1. A mi también me cuesta concentrarme en el trabajo. Ayer oía una conversación, ajena a mi, de alguien que se quejaba de que un importante contrato con un país del norte de Europa estaba pendiente de un hilo, por culpa del temita.
      No es sólo que se trasladen las sedes sociales de bancos y grandes empresas, también estas otras cosas de nivel medio afectan a la economía y seguirán teniendo repercusión dentro de meses, si no años, aunque esto se solucione relativamente bien.

      Cuando lo pienso, todavía me resulta increíble lo de las caceroladas de anteayer. Me indigna, aunque no me sorprende, que ningún medio de comunicación de largo alcance haya hecho, si quiera, una mención.

    2. Yo estoy igual. No rindo en mi trabajo. Voy con retraso brutal en el trabajo y en camino de perder amistades. Si el separatista gana, yo pierdo mi nacionalidad. Si el separatista pierde, sigue siendo catalán. Juegan a no perder nunca, pero a nosotros nos va más de lo que jamás imaginamos.

      Es que con un Testigo de Jehova hay más lugar a disentir que con un separatista.

      Definitivamente, yo agradezco a Javier su ayuda. El conocimiento de la verdad nos da la libertad de elegir en conciencia, y este blog ayuda a desvelar la verdad.

  4. Ánimo a todos. Ayer con la debacle de empresas que se van y la frase que oí de Junquera de que una inmensa mayoría de catalanes apoya la independencia, eran las 3 de la madrugada y no dormía. De lo de la concentración en el trabajo ya ni hablamos. Pero os debo decir que no encuentro banderas para la mani del domingo y os pongo un video de alguien que es capaz de tomarse todo este lío conucho humor y ha sido capaz de sacarme alguna carcajada. Como este WhatsApp. https://www.dolcacatalunya.com/wp-content/uploads/Cacerola-Balmes-1.mp4?_=1

  5. Amb molt matisos, evidentment, però em sembla una bona reflexió d’algú que ve (probablement) del “secessionisme sociològic”, i que comença a fer alguna mena d’autocrítica.
    Por otro lado propongo la concesión inmediata del premio Nobel de Economía al Junky. No hace falta esperar al fallo de la Academia sueca. Hacemos un referéndum y punto. Los méritos son innegables. El tan cacareado (como ficticio) déficit fiscal se va a convertir en superávit en muy poco tiempo. Si sumamos todos los Impuestos de Sociedades de las empresas y banca que están cambiando de domicilio social creo que la cifra de recaudación fiscal contabilizada como “de Catalunya” va a bajar “un pelín” (y aquí seguro que sale el típico facha argumentando que esto demuestra que los impuestos los pagan las personas físicas y jurídicas y no los territorios). Vamos que tenemos que cambiar el slogan. Del “Espanya ens roba” tenemos que pasar al “Som tan collonuts que ara robem a Espanya”.
    Pero además, Junky, en su inmensa modestia de profesor de tesis doctorales originales, con sus declaraciones de hoy, acaba de añadir un matiz al debate que va en su contra. Claro, si en vez de Catalunya, tomamos como referencia els Països Catalans, lo de la reducción del déficit ya no le veo tan claro (ejem, con las empresas que se han ido a Aragón, le sugiero que, para el cómputo, tomemos como referencia a la “Confederación Catalano-Aragonesa”)

  6. Sería una monumental ironía del destino, Kasfel, que, al final, el secesionismo alcanzara sus objetivos por “vía imprevista”.
    Que el famoso “dèficit fiscal” y el “Espanya ens roba”, que fueron los caballos de batalla inicales del “prusés”, se equilibraran de forma autómatica como consecuencia de la fuga de empresas. ¡Éxito absoluto del “prusés”! ¡Objetivo logrado!

  7. Ahora comienza el baile de poner vaselina a los mismos q nos “acorralaban” el lunes, de verdad, creo que es una buena oportunidad para acabar con el adoctrinamiento y el fanatismo q nos ha llevado (también los errores de unos gobiernos de muy poca ética y de fácil pasteleo) a una división entre propios catalanes traumática. Personalmente después de ser un zombi social en un pueblo con una cota de separatismo del80% (tirando bajo) ahora, simplemente, no creo justo que los que nos han llevado hasta aquí negocien con nosotros como si fuésemos ganado, hacen falta juicios y condenas por un lado y dimisiones por otro. No olvido que hace 5 días éramos los objetivos de un odio terrible por pensar diferente o discrepar (Xavier Rius ta estaría colgado por los pies por ser un independentista no pro-procès) y creo que es necesario acabar con un sistema hipersubvencionado para generar solo supremacismo y odio (Javier en tus manos dejo que edites lo que creas conveniente)

    1. Por cierto. Felicidades por ser el autor del comentario 10.000 del blog.
      No doy regalos ni nada parecido. 😀

      1. Ya te vale Javier… He hecho poles en muchos post y no me he llevado ni una mención honorífica 😦

Los comentarios están cerrados.