Unes reflexions ràpides sobre la suspensió de la Llei de Consultes

Ja s’ha escrit molt sobre la matèria, però no està de més comentar vàries coses sobre la suspensió de la Llei de Consultes:

1. Es tracta d’una suspensió ex lege. És a dir, que fins i tot encara que els dotze membres del Tribunal consideressin que la Llei és constitucional, han de procedir a la suspensió automàtica de la Llei, donat que així ho estableix l’article 161.2 de la Constitució. Ja es pot dir tot el que es vulgui sobre els membres del Tribunal o fer la valoració del tipus que es desitgi: es tracta d’una suspensió automàtica que TOTHOM sabia i coneixia que es produiria.

2. La celeritat amb la que han actuat el Consell d’Estat, el Consell de Ministres i el propi Tribunal Constitucional no té res d’estrany. Es vol vendre una certa idea del tipus “mira quines presses”, però és lògica aquesta celeritat: es tracta d’una Llei de Consultes i una convocatòria que afecta directament les bases del sistema constitucional. Esperar que, davant d’això, es tramiti de forma convencional és pecar d’ingenuïtat. No es tracta d’un conflicte competencial sobre la concessió de determinades subvencions, per entendre’ns, i és evident que es tracta d’una matèria altament sensible, amb importantíssimes conseqüències de tot ordre. Són aquestes potencials conseqüències,  doncs, les que marquen la necessitat d’actuar de forma ràpida.

Aquesta celeritat podria haver estat diferent si la convocatòria fos a quatre mesos vista, però amb un horitzó amb prou feines d’un mes, la urgència del tema és indiscutible.

Alguns -de manera infantil- deien que com era possible que el Consell d’Estat o el Govern haguessin preparat tan ràpid els seus respectius escrits de Dictamen o Recurs. Ens hem de preguntar el mateix en relació als escrits de la Generalitat, que ja estan presentats? Ja us dic que, encara que es mobilitzin uns quants Advocats de la Generalitat i treballin intensament, no es preparen els escrits d’un dia per l’altre. Estaria bé d’abandonar arguments de parvulari quan tots sabem la importància de l’assumpte.

També hi ha qui ha dit que el mateix TC va infringir la seva pròpia normativa en relació a la convocatòria del Ple. No és cert. Només cal llegir els articles 5 i 6 del Reglament, que permeten fins i tot una convocatòria “universal”: si tots els Magistrats estan presents i així ho acorden, es poden constituir en Ple, sense cap altra formalitat. I també, si hi ha raons d’urgència, es pot prescindir del termini de tres dies d’antelació que marca el Reglament. La qüestió és difondre mitges veritats que ningú no es molestarà a comprovar.

3. Les manifestacions convocades per l’ANC. Encara que alguns solen patir d’amnèsia col·lectiva, l’ANC ja tenia convocats els actes davant de les places dels Ajuntaments pel dimarts dia 30 de setembre, com a “inici de campanya”. No cal ser gaire llest per sospitar que aquesta era la data que es podia preveure en què materialment fos suspesa la consulta, encara que la suspensió el dilluns va agafar tothom una mica per sorpresa: en el TeleNotícies Nit de TV3  es va dedicar a la suspensió i la consulta amb prou feines dotze minuts i, en canvi, dimarts es va fer un programa especial. Si tan important era la suspensió de la consulta, com és que no es va fer programació especial el mateix dilluns?

D’altra banda, si bé és cert que en tot moviment ha d’haver-hi un fil conductor que el canalitzi, no em deixa de sorprende que un corrent tan potent no fos capaç de generar més que una petitíssima manifestació encapçalada per les CUP el mateix dilluns. Dimarts va haver-hi concentracions relativament nombroses, però tampoc no ens hauríem deixar anar per la lectura optimista que l’acompanyava, ni tampoc per una altra que la menystingui. Les concentracions, en el millor dels casos, van aplegar uns milers de persones. És cert que es tractava d’un dia feiner, les 7 de la tarda i un llarg conjunt de circumstàncies que impedeixen l’existència de concentracions massives, enteses com a desenes o centenars de milers. El més important no és el nombre de persones que hi van assistir, sinó que la mobilització es produeix a toc d’ANC: avui ens concentrem, demà no, avui tots de groc, demà us dic la consigna que heu de repetir. El mèrit per part de l’ANC d’aconseguir tot això és innegable, com també la manca d’espontaneïtat: si l’ANC no hagués convocat concentracions, en quina mesura la gent s’hauria concentrat? Ho comento per allò del bottom-up, que és més aviat tot el contrari, i encobert.

4. La votació d’ahir al Parlament de Catalunya escollint els membres de la Comissió de Control. No hi ha dubte de que la intenció és anar fent, malgrat el que digui el TC. L’argument, per tal de justificar-se, és que es tracta d’un acte preparatori, sense efectivitat fins que no el firmi Artur Mas. Es vol donar una impressió de que es voregen els límits legals, quan probablement s’estan traspassant, de manera que en un futur es podran presentar com a víctimes si s’inicien procediments judicials.

5. Tot això no treu que el Govern del President Rajoy no ha combatut amb eficàcia l’independentisme, com avui diu l’editorial de EL PAÍS. I tampoc no treu que Artur Mas ha seguit tot un camí plagat d’errors que ens han portat fins on som avui. Demà, qui sap.