Ja sabem que un dels arguments preferits, o l’argument preferit, dels partidaris de la secessió davant de qualsevol raonament en contra és el d’acusar-te de fer «discurs de la por». Amb això acaben tot debat i s’hi mantenen amb absoluta tenacitat, amb la finalitat de negar qualsevol opció diferent a la seva.

Sense anar més lluny, avui diumenge dia 2 d’agost trobo dos articles de premsa que en el seu títol porten la paraula «por», que com dic és una mena d’amulet de la sort que fan servir, també contra els anomenats «indecisos», a qui solen acusar de deixar-se intimidar per les mentides (sic) que, segons el seu criteri, implica qualsevol contradicció als seus arguments. Aquí, el primer i el segon article.

D’aquests dos, comento l’article «Eleccions contra la por«, de Salvador Cardús, qui diu: «… des del punt de vista dels qui estem disposats a assumir els riscos derivats d’aconseguir la independència de Catalunya, el perill no està en la pròpia secessió, sinó en l’èxit de les pors inventades pels qui volen impedir-la. És a dir, el problema no són les pors raonables per haver de seguir un camí gens fressat, sinó les pors derivades de la credibilitat que es doni als espantalls amb què l’adversari vol atemorir l’independentisme. I d’aquestes pors ens n’hem defensar sense reserves«.

Com a exemple d’aquestes «mentides» i «pors inventades» recorre a un dels clàssics: la Unió Europea i «l’expulsió» del si d’aquesta organització pel cas de secessió. En l’article llegim: «Per posar-ne un exemple: dir que la independència significa l’expulsió de la Unió Europea és simplement mentida. La veritat és que és difícil que Europa vulgui i pugui prescindir d’una regió tan pròspera com Catalunya, i que a més sempre s’ha mostrat molt pragmàtica perquè sobretot és una comunitat d’interessos, i el més probable és que es busquin fórmules transitòries per evitar els trasbalsos econòmics i fins que sigui possible una solució definitiva. La veritat, doncs, redueix el temor a la seva justa mesura.«

En primer lloc, com sempre tenim l’ús deliberadament imprecís del llenguatge. Tècnicament, no es produiria una expulsió, sinó que el territori català quedaria exclòs, en no formar part d’Espanya. Però és evident que expulsió sona molt pitjor que exclusió. De fet, la primera paraula dóna a entendre una certa injustícia, mentre que la segona suggereix que la responsabilitat és teva.

En segon lloc, l’argumentació de Cardús, que no aporta gaire justificacions, més enllà del «pragmatisme» o «fórmules transitòries» gens definides, queda desmentida per Carles Viver Pi-Sunyer, qui en la Comissió d’Estudi del Dret a Decidir, i comentant l’informe sobre les vies d’accés a la Unió Europea va explicar: «…Dir: «És que ens quedarem a dintre.» Doncs, ara veurem que possiblement no ens quedarem a dintre.». Ho diu de manera força clara i suposo que Salvador Cardús no el tractaria de mentider, o sí?

És cert que més endavant, Viver afluixa una mica (recordem, president del CATN) i diu: «…les tesis que afirmen que un eventual estat independent quedaria automàticament fora de la Unió Europea i per integrar-s’hi caldria que li apliquessin l’article 49, que és el de l’adhesió ordinària…, si això no està previst expressament, aquestes tesis són tesis que –com a mínim, des del punt de vista jurídic– utilitzen uns arguments que no són incontrovertibles, per no dir que no són sòlids jurídicament. Però, al mateix temps, cal reconèixer que tampoc pot aportar arguments sòlids la tesi contrària, els que diuen: «Ens quedem segur a dintre.» No, miri, no està previst. I, per tant, ni podem afirmar que ens quedem segur a dintre, ni poden afirmar, els que mantenen la tesi contrària, que ens quedarem fora i que haurem de seguir la via ordinària, no?«.

Viver diu que tant pot ser que sí, com que no i que no hi ha arguments sòlids per a cap postura. Disculpin, però jo discrepo. Ja hem vist, però, que Cardús queda desmentit per Viver, o sigui que s’equivoca (per no utilitzar un altre verb) quan diu que és mentida que Catalunya quedaria fora de la Unió Europea. Com a mínim, i segons admet Carles Viver, és possible.

I és que si atenem a l’explicació de Gregorio Garzón Clariana, Catedràtic de Dret Internacional Públic i exjurisconsult del Parlament Europeu (o sigui, el qui més en sap de tots tres sobre aquesta matèria), resulta que en la mateixa Comissió d’Estudi del Dret a Decidir, quan va comparèixer va dir: «En general la successió d’estats, com he dit abans, és complexa i hi ha diverses solucions, però per a aquesta hipòtesi concreta s’ha de dir que la pràctica és gairebé uniforme. I quina és la solució? Doncs, la solució és que l’estat membre que pateix una secessió continua sent membre de l’organització –si no desapareix del tot, aleshores la qüestió ja és una altra hipòtesi que ja no és la secessió, naturalment– i, en canvi, l’estat producte d’aquesta secessió hi ha de demanar l’adhesió seguint els procediments habituals.«.

Més endavant, Garzón es planteja la qüestió aplicada concretament a la Unió Europea i és fàcil d’entendre el seu discurs: «Tenint present tot això, la bona qüestió seria quin és el pronòstic sobre la posició que podria prendre el tribunal, no? –seria la bona qüestió. Bé, aquí el que s’ha de saber, per començar, és que, com a regla general, el que fa el tribunal quan hi ha solucions de dret internacional és aplicar aquestes solucions excepte si veu una bona raó per no fer-ho. Aquesta n’és la línia de la jurisprudència des de sempre, i alguns de nosaltres ens hem pogut il·lustrar fent pronòstics sobre sentències del tribunal precisament partint d’aquesta hipò- tesi: l’encertes mot més per tindre aquesta hipòtesi que si parteixes de la contrària, això és el mínim que es pot dir. Això també és normal perquè, entre altres coses, els tractats de la Unió són tractats internacionals, s’han d’interpretar segons les regles de dret internacional, i una d’aquestes regles –vostès la trobaran en l’article 31 del Conveni de Viena sobre el dret dels tractats de l’any 1969– és que les disposicions s’han d’interpretar a la llum dels principis rellevants, pertinents de dret internacional aplicables.«

La solució jurídica de la qüestió, doncs, és clara, segons aquest Catedràtic (bé, i segons els principis generals de la pràctica internacional, encara que Cardús ho negui i Viver no acabi de donar-li crèdit i digui que no és clar), que, dit sigui de pas, descarta que la tesi de l’ampliació interna tingui algun tipus de base jurídica, de forma bastant contundent: «Bé, aquest és un enfocament efectivament atractiu i interessant, però –ho diré immediatament– mancat de base jurídica als tractats; no en té. «

Per tant, i en la persona de Salvador Cardús, quan nega que una Catalunya independent pugui quedar exclosa de la Unió Europea, tenim una prova fefaent de que el discurs de la por és un invent del separatisme per tal de no abordar alternatives desfavorables que, com en aquest cas, tenen un sòlid fonament jurídic.

Com sempre, és també inqüestionable que altres solucions són possibles (m’estalvio ara el càlcul de probabilitats, no és el tema), però no diguin que la possibilitat d’una sortida de la Unió Europea en cas de secessió sigui mentida. Perquè, aleshores, el qui diu això es converteix en mentider.