Enquestes i ansietat

Després de la recent enquesta del CEO, s’han succeït tot un seguit de reaccions hiperventilades, especialment des dels partidaris de la secessió, tot i que també una part dels qui no n’estan a favor.

Pel que fa als primers, m’ha agradat veure les reaccions nervioses i incrèdules davant de la possibilitat de que la independència no fos l’opció preferida. A partir d’aquí, ha començat un qüestionament absolut de l’enquesta: que si la metodologia, la pregunta, l’univers que forma l’enquesta, l’empresa, i bla, bla, bla. Fins i tot, es para atenció a l’enquesta de l’ICPS, que s’ignorava per complet mentre no es produïa un resultat desfavorable, que sí donaria la majoria a l’opció separatista. I tot perquè, segons aquella enquesta del CEO, és possible que la secessió no sigui majoritària. En el fons, una reacció pueril, a la que ens té força acostumats una part del secessionisme, incapaç d’acceptar que no té una majoria tan aclaparadora com creu ni que la seva opció no pugui ser la guanyadora. Per això, intenta agafar-se a qualsevol element per tal de donar-se la raó. És el que té viure en una bombolla tipus “L’endemà”, el documental capaç de fer avergonyir més d’un independentista.

Pel que fa als segons. Es tracta d’una enquesta. Un sondeig. Si abans un no es refiava dels resultats del CEO, no veig el motiu per fer-ho ara, encara que doni un resultat favorable, ni que sigui per la mínima. Ni encara que un consideri que l’opció de la secessió no és tan majoritària com es pretén fer creure. Més enllà d’una aproximació, que pot tenir un marge d’error més o menys gran, no crec que tingui gaire valor. I si és cert, com he vist en algun lloc, que el 57,6% dels enquestats afirmava haver votat el 9N, aleshores “apaga y vámonos“, que deia aquell. No m’he molestat a comprovar-ho per mi mateix, ho reconec, perquè els sondejos no em suggereixen gaire res, més enllà d’una línia bastant indeterminada.

Malgrat aquestes observacions, em sembla evident que l’independentisme ha patit un atac d’ansietat. De fet, no és gaire sorprenent. Si s’ha variat la retòrica des de “l’àmplia majoria social” (dicció que algú ja nega que s’hagi mantingut mai, igual que “Espanya ens roba”) a una minsa majoria absoluta parlamentària, és obvi que alguna cosa hi ha de certa en què l’opció secessionista no és tan preferida com es pretén. La reacció tampoc sorprèn: negació, la culpa és “d’ells” que no saben fer enquestes, etcètera. Previsible. Cap autocrítica. Res de nou. Us deixo un vídeo molt curtet que ho resumeix tot.

2 comentarios en “Enquestes i ansietat

  1. El independentismo catalán todavía tiene que caer en la cuenta de que hay un conflicto entre catalanes. Tienen que interiorizar que cuando hablan de “Cataluña” hablan figuradamente, que “Cataluña” no tiene ni voluntad ni nada similar, que la voluntad popular es una ficción necesaria pero que lo realmente existente son los ciudadanos concretos, individuales y singulares, con voluntad y deseos diversos y cambiantes. Cuando esto se reconozca de verdad empezaremos a compartir lenguaje. Por cierto, muy apropiado el vídeo.

Los comentarios están cerrados.