Una de les conseqüències de l’acceleració separatista és l’augment radical en el consum de l’hàbit de lectura. La informació és un aspecte fonamental, i que sigui certa, essencial. Malgrat un pugui tenir un determinat de vista, l’esperit crític requereix conèixer la informació i postura d’aquells amb els qui no coincideixes. Una mostra en aquest bloc ja la vam tenir amb un llibre de qualitat ínfima com «Delenda est Hispania», i en aquesta ocasió he optat per «És l’hora dels adéus», de Xavier Sala-i-Martín. D’aquest senyor comptem amb alguna mostra del seu tarannà irrespectuós, i a més de forma reiterada, la qual cosa no invalida la seva vàlua professional, motiu pel qual em vaig decidir a comprar-lo.

El llibre comença força malament: en el prefaci relata el famós acte de desobediència de Rosa Parks (que potser heu vist fins i tot en alguna pel·lícula) contra les lleis de segregació i discriminació racial, en negar-se a cedir el seu seient de l’autobús a un blanc per anar cap a la part posterior. Per Sala-i-Martín aquest és un exemple de que les lleis poden canviar. A nota de peu de pàgina diu que no fa cap paral·lelisme amb el que succeeix a Catalunya, de manera que així vol evitar interpretacions malintencionades. Com dic, l’exemple és desafortunat, perquè aquí no existeix cap mena de discriminació racial i, sobre tot, perquè imaginem que algú escriu un llibre exposant els motius pels quals no és independentista. Imaginem que el comenci dient que no es tracta de cap analogia, però que Hitler va assolir el poder seguint les regles de la democràcia: ¿no pensaríeu que s’està fent una claríssima analogia? Doncs això mateix fa el sr.Sala-i-Martín: encara que redacti una nota a peu de pàgina, ja ha introduït el concepte esbiaixat.

 Pel que fa al contingut del llibre, podríem dividir-lo en diverses temàtiques: aquelles per les quals considera que és millor que Catalunya se separi d’Espanya, unes altres d’àmbit econòmic amb didàctiques explicacions que no necessàriament s’han de compartir, i unes altres en les que exposa a grans trets quin tipus d’idees podrien informar el nou país, tot i que no fa cap proposta concreta ja que considera que això quedarà en mans dels ciutadans. Tot això conforma un conjunt que sembla moderat, però que en una bona part no comparteixo en absolut. És més, alguns capítols o reflexions els trobo poc sincers, molt allunyats del missatge verbal que habitualment transmet el sr.Sala-i-Martín. Per suposat, una cosa és el llenguatge verbal, que sempre pot ser més viu, informal o agressiu, i una altra l’escrit, més reposat i reflexionat (i fins i tot, és diferent escriure un bloc personal que un article d’opinió per un diari, etc). Però tot i així detecto discordances evidents entre el que en ocasions diu el sr.Sala-i-Martín i el que escriu: òbviament es vol captar el lector moderat, a qui determinades afirmacions o actituds el poden incomodar, sigui quina sigui la seva tendència. També trobo que, en alguns casos, Sala-i-Martín fa especial esment dels defectes de corrupció i del sistema que pot tenir el conjunt d’Espanya, però en canvi amb prou feines existeixen quan es refereix a Catalunya, o ho fa de manera molt ràpida, per tal que es fixi la convicció de que Espanya és corrupta i a Catalunya es tracta de quelcom puntual. Evidentment, el seu pensament i presentació de dades no deixen d’estar influenciats per aquesta idea.

Això em recorda una anècdota professional. L’any passat, parlava amb un client de qüestions diverses dels Bancs i Caixes (tancàvem un assumpte amb un Banc i fèiem temps per anar a signar uns documents) i el client es queixava, amb raó, de que el rescat de Bankia ens havia costat 23.000 milions d’euros, demostrant conèixer detalls pels quals es notava que estava ben informat. A continuació li dic: «Sí, i Caixa Catalunya ens ha costat 13.000 milions». La resposta del senyor em va deixar astorat: «És la primera notícia que en tinc, d’això». Cadascú que en tregui les seves conclusions, que jo la meva la tinc molt clara.

Comentant algun capítol en especial, puc parlar del de les balances fiscals. No m’interessa gaire la discussió de si es tracta del 5,7%, el 8,5% o si s’ha de calcular per un mètode o altre, sinó la filosofia del sr.Sala-i-Martín, que em sembla clarament insolidària i molt decantada cap a un costat. En un punt del llibre (pàg.52) diu que: «Quan el dèficit de la balança fiscal sobrepassa determinades magnituds, ja no es pot parlar de solidaritat sinó de presa de pèl«, i cap al final del capítol diu: «Resumint, el sistema fiscal en què està ficada Catalunya fa que, de mitjana, un 8% del recursos que generen els catalans desaparegui de Catalunya si es calcula amb el mètode monetari, i un 6,1% si es calcula amb el mètode de la càrrega benefici«. Amb aquestes frases, i el to general del capítol, el que jo hi veig és que el sr.Sala-i-Martín s’absté de dir quin límit li podria semblar raonable en termes de solidaritat. Un 0,5%? Un 2%? Un 4%? Hàbilment, sorteja dir-ho, perquè així pot construir una frase tan poc acadèmica com que els recursos desapareixen, però sense ni tan sols haver definit quin dèficit li sembla excessiu. La qüestió, doncs, és la de defensar allò dels diners de Catalunya, per a Catalunya, que és l’argument que un pot sentir tot sovint, i que s’ensorra quan preguntes quina distribució dels recursos es faria en una Catalunya independent i amb quins mecanismes o límits. Ningú no t’ho diu, sota l’excusa de que no es pot saber. Dic jo que alguna idea hi haurà per professionals amb tant de prestigi com Sala-i-Martín, no? Com dic, no es tracta de discutir les dades, sinó el concepte de fons, que tal i com es formula nega qualsevol redistribució.

Tampoc estic gaire d’acord amb un altre aspecte, freqüent en l’argumentació independentista, d’analitzar-ho tot com si Catalunya fos l’única Comunitat perjudicada, ja sigui a nivell de finançament, d’infraestructures o qualsevol altra magnitud analitzable. Fins i tot els propis quadres aportats per Sala-i-Martín arriben a acreditar que, si es tracta de queixes econòmiques, no només li correspondrien a Catalunya. Per exemple, a la pàgina 76 aporta un gràfic en el que es representa l’estoc de capital públic en relació amb el PIB, amb dades del 2008. Catalunya té el percentatge mínim (52,6%) i Extremadura el màxim (133,2%). Però resulta que les Illes Balears o Madrid tenen un 55,2%, diferència que particularment em sembla irrellevant en relació a Catalunya (un 5%). Ull, no dic que no hi hagi desequilibris. Dic que Catalunya no és l’únic territori que en té, i de vegades s’enfoca tot a fer pensar que és així, de manera que s’alimenten els greuges, reals o imaginaris.

Al principi deia que la crítica a Espanya és molt més forta de la que pot ser a allò que succeeix a Catalunya. En el capítol «La marca España» es repassa un bon nombre de disfuncions, corrupcions i xacres vàries que afecten la vida pública espanyola, en tots els seus àmbits, i amb una bona part de raó. Malgrat ser certes les reflexions dedicades a la crítica d’aquesta lamentable situació, tampoc me’n puc estar de comentar vàries qüestions. La primera, la que es refereix a una notícia publicada al New York Times en la que s’estima que la fortuna del Rei Joan Carles podria arribar a 2.300 milions d’euros. Aquesta informació no ha trobat mai una verificació fiable, i Sala-i-Martín la dóna com a certa. Pot ser-ho, és possible, però caldria una confirmació i fonts contrastades per tal de ratificar aquesta versió. Es tracta d’una informació molt controvertida que no està gens clara i de la que una mínima investigació per la xarxa no resol gaire res. Bé, en la meva opinió, fins que no es demostri no és cert, tot i que admeto -és una cosa que sempre dic- que el fet de que no es pugui provar quelcom no vol dir que no existeixi. En qualsevol cas, la idea de Sala-i-Martín és desprestigiar «La marca España», aportant una notícia a la que li manca contrast. Tot i que esmentar el viatge a Botswana hagués estat molt més fàcil i indiscutible, esmentar una quantitat fabulosa de diners fa un efecte superior. A canvi d’aquest efecte, tenim una notícia de la que no es poden citar fonts i dades objectives, la qual cosa desacredita la força de la crítica de Sala-i-Martín.

Com dic amb altres llibres, tampoc no es tracta de fer un comentari de text complet, perquè no acabaria mai. Sí que comentaré la conclusió final del llibre, que em sona absolutament poc sincera, en la línia d’aquells que afirmen no haver dit mai que «Espanya ens roba» i els enxampes de ple, fent servir arguments justificatius que de seguida es veuen desautoritzats. Un dels molts motius que dóna Sala-i-Martín (petit, però hi és) és el relatiu a la frase de Wert relativa a «españolizar a los niños catalanes». Si aquesta frase l’escandalitza o indigna, també ho hauria de fer la recent de la sra.Rigau «L’escola ha fet catalans…«. A mi el que no em val és que una frase t’indigni i l’altra no, quan porten una càrrega similar -jo diria que pitjor Rigau. [Particularment, crec que l’escola ha de fer bons alumnes i ser capaç de transmetre qualitats que complementin els valors de bones persones que els hem d’inculcar els pares]. Bé, la cita de Wert i Rigau ve a raó de que Sala-i-Martín sosté que la independència podria donar lloc a un país diferent a Espanya, un país nou, i per això recorre a una mena de joc de les diferències del tipus ells tenen un sistema corrupte, nosaltres no; ells tenen un sistema opac, el nostre serà transparent; nosaltres serem rics i ells seran més aviat pobres; formem part de la «marca Espanya» i no volem que ens esquitxi, malgrat acreditem els mateixos vicis; les infraestructures seran fetes d’una altra manera (com si a Catalunya no estigués tot enfocat en funció de Barcelona, gairebé amb l’única excepció de l’Eix Transversal), etcètera. Això té un parell de problemes: un país nou requereix gent nova, i la gent no canvia; el segon -i aquí ve la part de la poca sinceritat- que l’autor diu que «Els catalans no som millors que els espanyols (tampoc no som pitjors)…«. La frase és absolutament certa, però particularment crec que una part (reitero, una part) del discurs independentista s’ha construït pensant, de fons, el contrari.

Conclusió: El llibre de Sala-i-Martín es llegeix i comprèn amb facilitat. De fet, si l’heu sentit a la ràdio, TV o llegit algun article, identificareu arguments ja coneguts. A mi, particularment, no m’ha fet variar gaire les meves opinions perquè en alguns passatges he detectat arguments capciosos o esbiaixats, en què es maximitza l’aspecte negatiu en relació a Espanya i es minimitza o s’hi passa molt per sobre si es tracta de Catalunya. També hi ha capítols que es basen en la feina d’altres -la cita- i també hi ha punts en què es nota que no són la seva especialitat, com quan parla del sistema judicial o fa apunts legals que trontollarien amb certa facilitat (per exemple, allà on diu que amb la secessió tots conservaríem la nacionalitat espanyola automàticament). No m’interessa, com he dit, rebatre’l (ell ho faria amb mi fàcilment en l’aspecte econòmic), però sí que l’he trobat molt més interessant que l’infumable Delenda est Hispania. Això no impedeix que m’hagi semblat un producte per a masses més o menys convençudes, que poden tenir suficient amb meres afirmacions (com la relativa al Rei), a les que falta objectivitat, que és per allà on peca aquest llibre en els capítols menys tècnics i de l’especialitat del sr.Sala-i-Martín.

En definitiva, malgrat vulgui passar per ser una descripció més o menys objectiva i amb un punt de desapassionament, la postura partidista desdibuixa gran part del llibre.

I un altre dia, que s’estalviï la cita de Rosa Parks per il·lustrar-nos sobre la secessió.