Avui canvio una mica l’entrada habitual i em centraré a comentar el llibre «Delenda est Hispania«, d’Albert Pont, qui actualment és el President del Cercle Català de Negocis, un dels pseudolobbies que defensa que amb la independència tot serà molt bonic i no hi haurà cap problema. La veritat és que portava temps encuriosit per llegir algun llibre que defensi les tesis separatistes i aquest ja fa unes setmanes que el vaig acabar, així que som-hi.

En primer lloc, dir-vos que em va costar 21,76 € a Amazon i que no me’l tornaria a comprar. El meu llibre correspon ni més ni menys que a la vuitena edició, o sigui que ha tingut èxit, però el lector es veurà decebut, si és que aplica una mica el sentit crític, cosa que d’altra banda no és gaire freqüent en l’entorn separatista, que s’empassa qualsevol argument amb l’única condició que li agradi.

Malgrat es divideix en tres parts, ho podem sintetizar en dues: una d’història i una altra d’independència i les seves conseqüències.

A l’autor se li ha de reconèixer el mèrit de que per primera vegada en molts anys he guixat i fet anotacions en un llibre. Odio guixar els llibres i la quantitat de lectures interessades, incertes o inconcretes em van obligar, quan anava per la pàgina 80, aproximadament, a agafar un llapis i anotar comentaris.

Per exemple, és una constant en l’apartat d’història fer referències al «constitucionalisme» espanyol o català de l’Edat Mitjana, com si fos equiparable a l’actual. Menciona «l’ordre constitucional de la pròpia monarquia hispànica» (p.90) com si fos un cos jurídic, amb la mateixa categoria actual. I igual es fa amb el «constitucionalisme» català.

O s’apunta al revisionisme, fins i tot ofensiu, molt de moda entre el separatisme, al·ludint a l’annexió de Catalunya a Espanya a partir del 1714, i altres afirmacions sense cap pes jurídic com quan es diu que «la constitució de l’actual Estat espanyol es fonamenta en un acte il·lícit, un acte nul de ple dret» (p.91), o referències a la legitimitat «democràtica» de les institucions catalanes (p.98). Recordem: s’està referint a l’Edat Mitjana i l’Antic Règim.

Tampoc no es tracta d’anar revisant o comentant tot el que diu Albert Pont en la vessant d’història, perquè bàsicament es nodreix de bibliografia d’altres autors i alguna cullerada addicional que afegeix per fer valoracions donant-se suport.

En realitat, tot el viatge històric el fa només per justificar la tesi central del seu llibre al voltant de la independència i que, com anticipava, hauria de fer abandonar fins i tot a molts seguidors del secessionisme. Segons Pont, després dels Decrets de Nova Planta, el Tractat d’Utrecht (i, per descomptat, l’annexió, que no falti) Catalunya hauria perdut la seva sobirania i, amb la independència, es tracta de restituir-la al punt en què es trobava en aquells moments.

És a dir, que un cop assolida la independència, es produiria la dissolució d’Espanya, ja que com a tal, segons ell, no existeix. En aquest sentit, diu «Espanya no existeix més que en la ment d’un poble políticament adoctrinat» (p.123). Bé, aquesta és la tesi que es repeteix una i altra vegada en el llibre, fins arribar a la pàgina 489. No faré cap explicació llarga i profunda: es tracta d’una tesi sense cap fonament. Si Catalunya s’independitzés d’Espanya, es tractaria d’una escissió o segregació i, per tant, Espanya continuaria tenint la mateixa personalitat jurídica que abans de la secessió. Catalunya seria un nou Estat i hauria de demanar el seu ingrés a tot arreu. Això és així, agradi o no. Per tant, el llibre es basa en uns arguments incorrectes. No només ho dic jo, ho diu la pràctica internacional i també es pot acudir a la intervenció del sr.Gregorio Garzón que ja va ser objecte de comentari fa unes setmanes. Ell ho explica molt bé.

Una mostra de l’abast dels disbarats que es diuen en el llibre, a la pàgina 464: «…Catalunya hauria de declarar-se successora de l’Estat espanyol, però alhora és l’única entitat amb dret a considerar-se continuadora dels acords que en matèria de sobirania monetària aquest hagi assolit en l’àmbit de la Unió Europea«. No calen comentaris. Si algú no té sentit crític per qüestionar-se aquest pàrraf, aleshores li semblarà molt bé el que diu Pont.

Podria acabar aquí el comentari, perquè no val la pena esmerçar-hi massa temps en un llibre poc fonamentat, però acabo de rellegir les pàgines 384 i 385, en què s’hi deixa anar perles com:

«Hem de fer que els poders de l’Estat traspassin la línia vermella de l’ordre constitucional. Aquest és el camí que hem de seguir fins al final. La por no ens pot paralitzar. Hem de fer que l’exèrcit espanyol reaccioni i surti al carrer«.

No content amb això, una mica més avall diu: «No podem parar de fer pressió fins a fer-los sortir dels seus caus, dels seus aquarteraments, i omplir la Castellana de feixistes cridant visques a l’exèrcit i a Franco«

Tranquils, que n’hi ha més: «...forçaríem el poder militar a sortir de la foscor de les seves cavernes. Ells mateixos manifestaran la reacció primària de mobilitzar-se per iniciativa pròpia, sense el consentiment de les autoritats civils i del rei«.

I acabo amb la cirereta: «Hem de fer que Espanya corri el risc d’esdevenir el primer règim feixista i militar en una Europa atemorida pels radicalismes nacionalistes dels Estats. I en aquest context, cal que Catalunya declari la seva absoluta lleialtat a Europa, als valors democràtics, a l’Imperi de la Llei i als Drets humans, mentre Espanya adopta una deriva feixista i militarista, en nom de la unitat nacional d’un Estat que aleshores ja no existirà i d’una identitat inventada repudiable. No és tan difícil, ho porten als gens«.

Després de reproduir aquests passatges, queda clar tot. I la baixa qualitat del llibre, també.

Per cert, el llibre està farcit d’errors tipogràfics i gramaticals (confusions lamentables entre «si no» i «sinó»; pàgs.141 i 148, i n’hi ha més), reiteracions de conceptes, frases inacceptables («Els fonaments de l’estat social consagrat a la Constitució de 1978 són un atemptat contra la intel·ligència humana«, p.193) o aspectes sense desenvolupar: «Castella (…) va suprimir la nostra autoritat monetària» (p.195); fa aquesta afirmació i no ens explica quina era aquesta autoritat monetària ni res de res.

Això sí, és capaç de criticar Espanya des de l’inici dels temps i fins avui sense parar, però quan afronta el tema del tràfic d’esclaus, diu: «Més enllà del debat ètic sobre el comerç d’esclaus, que, de fet, era preexistent al nostre accés als mercats americans…«. Cadascú que jutgi per si mateix. I si s’ha de dir que era fruit de «l’època», potser que també s’apliqui aquest raonament a determinats greuges que es puguin exhibir, atribuïbles a «l’època». Per cert, particularment, la història del que va passar fa cinc-cents anys no m’interessa gaire com a justificació o explicació del que passa avui.

Conclusió: Una cosa és que el llibre no m’hagi agradat perquè sostingui idees discutibles, però no és el cas. No m’ha agradat perquè es basa en arguments fal·laços o, directament, disbarats. El to obertament despreciatiu -molt diferent d’encès o apassionat- tampoc no ajuda gaire i, certament, no dubto de que fins i tot pels qui estiguin en l’òrbita del pensament secessionista hi haurà llibres més interessants i entenedors que aquest.