Qui més qui menys ha sentit a parlar d’Amadeu Altafaj, nomenat «Representant permanent de Catalunya davant la Unió Europea». És algú que aporta un cert prestigi al moviment secessionista, degut al seu coneixement i contactes dintre de les institucions europees. Quan l’he sentit a la ràdio, o a la televisió, ja no m’ha semblat tan prestigiós, principalment perquè repeteix exactament -i recalco exactament- el discurs secessionista més voluntarista i, fins i tot, fantasiós. Em sorprèn que algú de «prestigi» ni tan sols matisi un sol punt de les tesis més habituals que hem sentit durant aquests anys: per a mi, és l’evidència de que el seu paper és tan sectari com el de qualsevol altre que pugui parlar a favor de la secessió des de postures extremes. Amb un discurs serè i correcte, però esbiaixat a més no poder, en el que tot es dibuixa com a molt fàcil, amb unes institucions internacionals que gairebé no es poden aguantar les ganes de reconèixer una Catalunya independent, segons aquest discurs. Es tracta d’una forma propagandística de voler atreure cap a les posicions independentistes a persones que «no ho veuen clar» mitjançant la figura d’algú que és presentat com a prestigiós i digne de confiança. Claríssim.

Avui es publica una entrevista al diari El Punt que va en aquesta línia i de la que m’ha cridat poderosament l’atenció la nova referència a l’ampliació interna en cas d’independència, que es tracta d’una tesi majoritàriament desacreditada per la doctrina jurídica (ell cita un parell d’estudis que advoquen per la «continuïtat», però omet que, per exemple, el del Parlament Britànic -suposo que es refereix a la tesi de Graham Avery- en realitat dóna per feta la sortida a de la Unió, però a la vegada diu que s’hauria d’articular un mecanisme per tal de que l’entrada fos immediata, sense solució de continuïtat; o sigui, que en el fons s’admet la sortida de la Unió Europea).

També sosté Altajaf que la Comissió Europea no s’ha manifestat explícitament sobre el que succeiria en cas d’independència… Aquí faig un silenci absolut. És cert que no s’ha manifestat a preguntes explícites d’un Estat membre, però tots sabem que hi ha hagut diverses preguntes d’eurodiputats -amb les seves respostes invariables indicant que una secessió convertiria a l’Estat escindint en un tercer Estat- inclosa la manifestació explícita de Durao Barroso en el seu moment (recordem a Sala-i-Martín recriminant a Durao Barroso que una Catalunya independent quedés fora) o la resposta irritada de Juncker a Terricabras, dient-li que a la Unió Europea no s’entra enviant una carta.

Altafaj reitera un altre tòpic: que s’han esgotat les vies legals. Mirin, no és cert. I si algú cau per primera vegada aquí, només ha de llegir unes quantes entrades per corroborar-ho. Després podrem discutir sobre la viabilitat o no d’algunes d’aquestes vies, però no s’han esgotat ni de lluny.

El discurs d’Amadeu Altafaj està ple de tòpics repetits pel secessionisme, i els tres que he destacat són una bona mostra de com s’utilitza una figura revestida d’un cert «prestigi» per tal de continuar difonent missatges que, literalment, no són certs. Tot sigui per aixecar la moral d’un moviment que pot tenir les seves raons i fonaments, encara que no precisament aquests que destaca Altafaj.