Archivos Mensuales: septiembre 2014

Sobre Salmond, la democràcia liberal i la regulació de la secessió

Després de la victòria del NO a Escòcia, es van fer moltes lloances des dels sectors secessionistes al procés emprat i la civilitat de tot, fent contraposició del que succeeix aquí. La dimissió de Salmond afegia una dignitat encara superior i, en principi, i només en principi, semblava quedar tancat l’assumpte durant un temps important, com a mínim durant una generació, sigui quin sigui aquest període de temps. Aquest conjunt semblava, i només semblava, afegir raons a la causa separatista.

El problema ha vingut a continuació, quan unes declaracions de Salmond, que després ha matisat a la vista de l’enrenou, destaquen que l’aspiració secessionista continua viva i que seria possible una declaració unilateral d’independència pel Parlament escocès, sense necessitat de referèndum, en un futur molt pròxim. Amb això es posa en evidència un dels poderosos arguments principals de qui s’oposa, fins i tot, a la celebració d’un referèndum: el secessionisme no en té mai prou, i qualsevol concessió és un pas més endavant fins aconseguir la ruptura definitiva, en un procés que no acaba mai.

La posició de Salmond dóna raó els qui exigeixen que si s’ha de celebrar un referèndum (opció que, sigui de pas, ha confirmat que no és precisament òptima) resulten imprescindibles regles i requisits previs. Fins i tot, també dóna raons als qui s’oposen a la celebració de cap referèndum, adduint que la secessió sempre es voldrà utilitzar com a amenaça per a obtenir concessions. Si no hi ha regles, la tensió secessionista es pot manifestar un dia sí i un altre també, sense pausa, instaurant una dinàmica divisiva que només acaba amb la ruptura o per pur esgotament, sempre amb un cost social altíssim.

Penso que aquesta situació és inadmissible i impròpia d’una democràcia liberal, que després de sotmetre’s a un referèndum de secessió i de ruptura de l’Estat ha de comptar amb mecanismes que limitin l’exercici d’aquestes opcions separatistes. Com es demostra, en realitat no s’accepta el resultat de les urnes i ja es planteja en l’horitzó la possibilitat d’assolir la independència. Es tracta d’una deslleialtat absoluta cap a la Gran Bretanya, que veu com després de situar-se davant del risc d’una desmembració i evitar-ho amb la votació no li serveix d’absolutament res, ja que a continuació s’amenaça amb la independència per via d’una declaració unilateral. L’ús de mecanismes democràtics i legals (amb totes les imperfeccions que s’han destapat en el cas escocès) no pot ser utilitzat per aprofitar-se’n de tot el que et dóna avantatges i, en canvi, quan el resultat és advers no et sents compromès pel resultat. Es tracta d’un parany: el secessionista no té res a perdre i només pot guanyar.

Bona part d’aquest problema deriva de l’absència d’una regulació expressa de la secessió, qüestió enormement complexa i discutible, que dóna per desenvolupar un llibre i no un breu article d’un bloc. Crec que ja ho he escrit en una altra ocasió i, si no és el cas, aprofito per recordar-ho: als promotors de la secessió no els interessa en absolut una regulació perquè els obligaria a seguir unes regles prèvies i complir uns requisits que molesten al seu objectiu, davant de la possibilitat d’un NO. Una derrota, sense regles prèvies, no els impedeix tornar a iniciar el procés l’endemà mateix. En canvi, una normativa reguladora fixaria uns requisits que, potser, els impediria tornar a començar amb tanta facilitat. És a dir, que es veurien obligats a acceptar el resultat, com a mínim a curt i mig termini.

La lectura en el cas català és indiscutible, i més encara quan s’han volgut establir tants de paral·lelismes amb Escòcia: un referèndum solucionaria la qüestió? Què passaria si sortís el NO? Quant de temps s’esperarien els partidaris del SÍ a plantejar de nou la qüestió? I si sortís el SÍ, per quin motiu s’haurien de sentir definitivament obligats els partidaris del NO (malgrat, com tots sabem, un SÍ té conseqüències irreversibles, la qual cosa no és predicable del NO)? Són moltes les preguntes a respondre abans d’iniciar un procés de secessió, i les declaracions de Salmond en són una mostra més.

És curiós, també, observar com la proposta d’unes regles prèvies (amb inspiració en la Clarity Act canadenca; o amb una reforma que constitucionalitzés la secessió) o l’admissió de que en cas de que s’hagués de fer un referèndum secessionista caldria aquesta determinació, no només sol provenir de part de qui manté postures escèptiques davant de la secessió, però les entén com a mecanisme per reconduir la pressió, sinó que difícilment trobarem un secessionista disposat a admetre aquesta regulació prèvia. Feu-ne la prova (encara que amb la imminent publicació de la Llei de Consultes i signatura del Decret de convocatòria, tot això perd força sentit): o trobareu qui digui que això és molt difícil (per tant, renuncien a plantejar-ho i, per tant, volen referèndum sense regles) o trobareu qui digui que això correspon al Govern central (per tant, es tornen a treure la responsabilitat i la passen a un tercer; és a dir, novament volen un referèndum sense regles, perquè mo els interessa aquesta possibilitat).

Particularment, crec que abans de fixar una postura sobre aquest tema, resulta obligat que hi hagi un debat previ, que és inexistent. Sí que crec que aquell que reclama és qui té l’obligació de plantejar la seva proposta, i aquí el que ha succeït és que s’ha dit “volem votar” i poca cosa més, concepte d’una simplicitat que espanta. Una proposta en la línia del que dic no s’ha presentat mai, ni tampoc crec que hi hagi interès a fer-ho. I així, per molt que es vulgui atribuir l’exclusiva responsabilitat al President Rajoy, és impossible avançar.

Lectures separatistes: “És l’hora dels adéus?”, de Xavier Sala-i-Martín

Una de les conseqüències de l’acceleració separatista és l’augment radical en el consum de l’hàbit de lectura. La informació és un aspecte fonamental, i que sigui certa, essencial. Malgrat un pugui tenir un determinat de vista, l’esperit crític requereix conèixer la informació i postura d’aquells amb els qui no coincideixes. Una mostra en aquest bloc ja la vam tenir amb un llibre de qualitat ínfima com “Delenda est Hispania”, i en aquesta ocasió he optat per “És l’hora dels adéus”, de Xavier Sala-i-Martín. D’aquest senyor comptem amb alguna mostra del seu tarannà irrespectuós, i a més de forma reiterada, la qual cosa no invalida la seva vàlua professional, motiu pel qual em vaig decidir a comprar-lo.

El llibre comença força malament: en el prefaci relata el famós acte de desobediència de Rosa Parks (que potser heu vist fins i tot en alguna pel·lícula) contra les lleis de segregació i discriminació racial, en negar-se a cedir el seu seient de l’autobús a un blanc per anar cap a la part posterior. Per Sala-i-Martín aquest és un exemple de que les lleis poden canviar. A nota de peu de pàgina diu que no fa cap paral·lelisme amb el que succeeix a Catalunya, de manera que així vol evitar interpretacions malintencionades. Com dic, l’exemple és desafortunat, perquè aquí no existeix cap mena de discriminació racial i, sobre tot, perquè imaginem que algú escriu un llibre exposant els motius pels quals no és independentista. Imaginem que el comenci dient que no es tracta de cap analogia, però que Hitler va assolir el poder seguint les regles de la democràcia: ¿no pensaríeu que s’està fent una claríssima analogia? Doncs això mateix fa el sr.Sala-i-Martín: encara que redacti una nota a peu de pàgina, ja ha introduït el concepte esbiaixat.

Sigue leyendo Lectures separatistes: “És l’hora dels adéus?”, de Xavier Sala-i-Martín

Una raó més per no votar

Ara mateix, quan començo a escriure aquesta nova entrada, són les 00:36 del dia 21 de setembre de 2014. Porto gairebé 30 hores esperant per veure una edició especial del DOGC publicant la Llei de Consultes i el Decret de convocatòria per la consulta del 9-N. Res. Miro amb molta freqüència la pàgina del DOGC i estic pendent de les portades dels diaris i del Twitter, per tal d’assabentar-me el més aviat possible del que pugui passar. Res.

O sigui, que a falta de només quaranta-nou dies pel dia 9 de novembre (aquest inclòs) encara no s’ha convocat la consulta. Jo, si fos independentista, estaria força empipat, perquè no entendria el motiu de que encara no s’hagi produït la publicació de la Llei ni s’hagi convocat la consulta. Com que no sóc independentista, el que penso és que allò de que el moviment secessionista és bottom-up  (terme molt cool, malgrat és més entenedor dir que parteix de la societat cap als dirigents, que s’hi veuen arrosegats) és mentida. Si fos veritat això del bottom-up, hi hauria mobilitzacions exigint la convocatòria. Doncs no n’hi ha: ni al carrer, ni als mitjans de comunicació i ni tan sols al Twitter, mitjà d’agitació per excel·lència.

En realitat, tot indica que aquesta manca de publicació i convocatòria es deu a algun tipus d’estratègia que no tinc cap gana d’analitzar ni pensar (que si el President Rajoy viatja a la Xina i es vol aprofitar aquest buit, o qualsevol altra fotesa), perquè el que vull destacar és la manca de convocatòria i com tot el sector separatista està ben callat, malgrat el «mandat popular» (Marta Rovira dixit), que evidentment no s’està complint.

Però afegim-hi un altre argument, una raó per no votar, i és la baixa qualitat democràtica que s’està demostrant amb la demora. Justament, aquesta baixa qualitat és una atribució freqüent a la democràcia a Espanya com un dels arguments que inspiren la secessió. Aquesta adjectivació també és predicable del referèndum secessionista que es diu voler convocar. M’explico.

Sigue leyendo Una raó més per no votar

Comentarios sobre «Cataluña. El mito de la secesión»

Desde hace poco más de una semana está disponible el libro que hoy comento: «Cataluña. El mito de la secesión». Con el mismo, se pretende, en la medida de lo posible, contrarrestar la ingente cantidad de libros, sean de ínfima calidad o más que correctos, que podemos encontrar en las librerías a favor de la secesión.

El mito de la secesión

Este libro, además, se encuadra en la categoría de la seriedad, desde el momento en que el objeto mayoritario que lo conforma se orienta a rebatir, discutir, analizar o debatir cuestiones que forman parte del argumentario secesionista. Creo que es importante recalcar los diversos infinitivos que he utilizado antes, porque es evidente que determinadas posiciones que uno pueda mantener a favor o en contra de la secesión se sitúan en el campo de la opinión, mientras que otras ya tienen más que ver con los hechos y su posterior análisis, de modo que a veces se puede debatir, mientras que en otras quizás se pueda llegar a rebatir posturas.

Sea como fuere, la aportación esencial del libro es la de destapar la existencia de un discurso razonado y razonable frente al independentismo, y así se confirma desde el primer capítulo, firmado por Juan Arza y Pau Mari-Klose y titulado «¿La voluntad de un pueblo?», en el que se pone en cuestión uno de los muchos axiomas incontestables para el secesionismo, como es la supuesta transversalidad del denominado Proceso. O, entre otras cosas, se cuestiona la estructura de la pregunta que se pretende formular en la consulta. Se aportan datos y justificaciones, de manera que, como se digo, se construye un relato argumentado en contra del discurso secesionista.

Esta línea es la que sigue buena parte del libro. Como es lógico, cuanto más objetivable o analizable la materia, mayor densidad teórica y de datos, como sucede por ejemplo en otra de las cuestiones esenciales en las que descansan los argumentos secesionistas, como es la economía. En este apartado, el texto de Ángel de la Fuente («¿Maltrato fiscal?») se centra en el análisis del expolio tantas veces repetido, incluso por Oriol Junqueras, y los desequilibrios de las balanzas fiscales, incluso con referencias a otros países. La cantidad de datos que se incluyen en el artículo y cita de fuentes, como mínimo obligan -y me refiero a quien asume sin rechistar los postulados secesionistas- a contrastar informaciones y conclusiones. Lo mismo se puede decir respecto del artículo de Clemente Polo («Efectos económicos de la secesión de Cataluña: mejor con España») centrado especialmente en un aspecto minimizado e, incluso, ninguneado por economistas favorables al independentismo, como son los costes de la secesión. El propio sentido común nos debería indicar que algún coste debe tener una secesión, pero en el mundo feliz separatista eso no existe. Lo digo porque me ha llamado la atención que en el libro de Xavier Sala-i-Martín «És l’hora del adéus?», que algún día comentaré, apenas se concede importancia a este hecho.

Estos capítulos quizás son los más técnicos y densos, pero no son arduos o pesados de leer. De hecho, los textos, de carácter multidisciplinar, suelen tener una extensión -con algunas excepciones- entre las quince y veinte páginas, pues se trata de ilustrar, pero no de apabullar con tecnicismos. Que haya destacado esos tres artículos tampoco significa que sean necesariamente los mejores o los más brillantes, sino que precisamente hago especial reseña en tanto que se oponen, y a mi entender con fuerza, a argumentos secesionistas ya muy trillados y que se dan casi por supuestos de manera automática, sin crítica alguna. Tampoco se trata de comentar uno por uno cada capítulo, pues son doce y llega hasta las trescientas páginas que se leen con facilidad, lo cual no obsta al rigor de los planteamientos y las explicaciones que se ofrecen.

Como señalaba al principio, por supuesto que los argumentos que se dan pueden ser opinables, discutibles o criticables, pero lo que no se puede cuestionar es que se trata de un libro organizado desde la seriedad y no desde la descalificación tan al uso frente a la opinión discrepante. Un libro recomendable para cualquiera que desee ampliar conocimientos, reforzar argumentos, o, simplemente, intentar orientarse -sea cual sea la dirección que después tome- ante el cúmulo de opiniones, a veces supuestamente unánimes, a veces totalmente contradictorias y hasta incoherentes que puede detectar quien aplique la sana crítica.

 Cuesta 17,95 € (según dónde lo compres, 17,05 €), editado por Editorial Almuzara

Anna Simó (ERC): nunca ha dicho que «España nos roba»

A través de Twitter me enteré hace unos días de que Anna Simó (ERC) fue entrevistada en «Las mañanas de RNE» el pasado 22 de agosto. En un momento de la entrevista, Graciano Palomo (a partir del minuto 26:40) le pregunta sobre la frase «Espanya ens roba» (España nos roba) y la sra.Simó niega que dirigente alguno de su partido político la haya pronunciado jamás. A continuación, el corte concreto editado.

La pena es que las hemerotecas y Google enseguida permiten comprobar la veracidad de lo que se dice cuando se trata de hechos objetivos. Y es, precisamente, Anna Simó quien pronuncia la frase. Según esta edición del diario EL PAÍS, literalmente dijo: “Que España nos roba no es un insulto, es una evidencia”. Reus Directe reproduce una frase similar, citando como fuente ACN.

Afortunadamente, todavía se puede escuchar una fuente original, porque siempre procuro aportar la fuente, que es el medio que te da o quita la razón, y que consiste en el corte del audio de Anna Simó en este enlace de la Agència Catalana de Notícies, donde podemos oír (traduzco): “… también hemos defendido, pues, que España nos roba, (…) el Estado Español nos roba no es ningún insulto, sino que es una evidencia». Si sois perezosos y no deseáis hacer clic para ir a la página de la ACN, igualmente os reproduzco el corte.

Es muy claro: Anna Simó niega haber dicho lo que dijo, e introduce una novedad en este blog, ni más ni menos que la autocita falsa. Y así todo.

Anna Simó (ERC): mai no ha dit que «Espanya ens roba»

A través del Twitter m’assabento fa uns dies que Anna Simó (ERC) va ser entrevistada a «Las mañanas de RNE» el passat 22 d’agost. En un moment de l’entrevista, Graciano Palomo (a partir del minut 26:40) li pregunta sobre la frase «Espanya ens roba» i la sra.Simó nega que cap dirigent del seu partit polític l’hagi pronunciada mai. A continuació, el tall concret editat.

La pena és que les hemeroteques i Google de seguida permeten comprovar la veracitat del que es diu quan es tracta de fets objectius. I és, precisament, Anna Simó qui la pronuncia. Segons aquesta edició del diari EL PAÍS, literalment va dir: “Que Espanya ens roba no és un insult, és una evidència“. Reus Directe reprodueix una frase similar, citant com a font ACN.

Afortunadament, encara es pot sentir una font original, perquè sempre procuro aportar la font, que és el mitjà que et dóna o treu la raó, i que consisteix en el tall de l’àudio d’Anna Simó en aquest enllaç de l’Agència Catalana de Notícies, on podem sentir: «…també hem defensat, doncs, que Espanya ens roba, (…) l’Estat Espanyol ens roba no és cap insult, sinó que és una evidència». Si sou mandrosos i no voleu fer clic per anar a la pàgina de l’ACN, igualment us reprodueixo el tall.

És molt clar: Anna Simó nega haver dit el que ha dit, tot introduint una novetat en aquest bloc, ni més ni menys que l’autocita falsa. I així tot.