Archivos Mensuales: agosto 2014

L’Ajuntament de Bescanó i el seu sentit… institucional?

La fotografia que acompanya aquest article ho diu tot: l’Ajuntament de Bescanó anuncia de manera inequívoca, en una tanca publicitària ubicada a l’entrada del seu terme municipal, el seu suport al sí-sí. No cal dir que tots sabem a què s’està referint, per molt que els més sectaris diran que simplement s’anuncia que s’està entrant a Bescanó i que es confirma aquest fet per dues vegades, per si no s’ha entès bé el nom del municipi. No cal dir que la instrumentalització de les institucions  és inacceptable. Si aquesta és la «nova forma» de fer política que es proposa per a una Catalunya independent, que alguns s’ho facin mirar.

Bescanó campanya

De veritat volen la independència? Ara, sobre el futbol

El tema del futbol, focalitzat especialment en el Barça (encara que afectaria directament a altres clubs en categories professionals i, també, a tots aquells amb certes aspiracions), ja ha sorgit en alguna ocasió en relació a les possibles conseqüències d’una hipotètica independència. Com diu Alfredo Relaño en un dels pocs articles potables que ha fet en dècades, és una qüestió petita, però de les petites és una d’important (ell diu la més important, jo no en dic tant).

Tot s’inicia, fa uns dies, quan Javier Tebas, president de la Liga de Fútbol Profesional, declara en una entrevista al Diari As que ni el F.C. Barcelona ni la resta d’equips catalans jugarien a les competicions espanyoles en cas de secessió de Catalunya. La raó és objectiva: així resulta de la Llei de l’Esport. Com de costum, la reacció contra aquesta afirmació va ser ràpida: la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes va fer un comunicat dient que, si hi hagués secessió, el Barça podria jugar a la lliga que vulgui i que, en qualsevol cas, el més lògic seria una modificació de la Llei per continuar igual que avui. Sense comentaris. O amb comentaris, que faig a continuació.

Sigue leyendo De veritat volen la independència? Ara, sobre el futbol

Breus apunts sobre la doble nacionalitat i una comparació internacional: el Quebec i Escòcia

Un dels temes que més agrada d’aquest bloc és el tema de la teòrica doble nacionalitat espanyola i catalana pel cas de secessió, que ha rebut uns quants comentaris directes aquí i també a Twitter. M’ha sorprès trobar que persones favorables a la secessió manifestin la seva resistència a una eventual pèrdua de la nacionalitat espanyola pel cas de produir-se la independència. Sí, em sorprèn que una persona que vol abandonar Espanya i el seu ordenament jurídic, creant un nou Estat, pretengui mantenir la nacionalitat espanyola. És incoherent, per molt que es vulgui defensar el contrari.

Com sabeu (i si no, ho resumeixo de forma simplificada) la meva tesi parteix a grans trets de que, en cas de produir-se una hipotètica secessió: 1) El teòric estat català atorga (o ofereix) la seva nacionalitat a tots els espanyols que en el moment de la secessió tinguessin el veïnatge administratiu a Catalunya; 2) S’atorga un dret d’opció per tal de que s’esculli entre nacionalitat espanyola o la teòrica catalana; 3) Per tant, després de la secessió i el procés d’opció només s’ostenta una nacionalitat (s’ha de tenir en consideració que, per a l’efectivitat d’una doble nacionalitat, calen Tractats). [Per cert, també admeto que és possible una doble nacionalitat -sempre i quan Espanya ho acceptés, cosa respecte de la que no té cap obligació-, però no em sembla la situació més probable i mantinc la postura de que inicialment només seria possible tenir-ne una]

Com deia, un bon nombre de secessionistes ofereixen dura resistència davant d’una hipotètica pèrdua de la nacionalitat espanyola. Bàsicament, consideren que hi hauria doble nacionalitat perquè sí, no ens enganyem, o perquè a Espanya li resultarà d’interès, malgrat no es precisi quin interès. També addueixen que no hi ha cap jurisprudència que ho marqui així, malgrat que tampoc no citen quina jurisprudència internacional ho establiria, o quina legislació obligaria a conservar la nacionalitat de l’estat predecessor -sempre que no es causi apatrídia- en cas de successió d’Estats. Perquè parlem de successió d’Estats, no de dret civil, per cert, cosa que voluntàriament s’oblida.

Bé. No em molesta la crítica a la meva opinió, faltaria més. El que em molesta és que qui discuteix la meva opinió no accepti ni tan sols la possibilitat de la pèrdua de la nacionalitat (no és el cas de tothom, però sí és molt habitual). Es tracta d’un recurs argumental freqüent pel secessionisme: no és possible quedar fora de la Unió Europea, no és possible perdre la nacionalitat i, en general, no és possible res que no siguin les seves tesis.

Jo puc mantenir la meva tesi i tu la teva. Però en la matèria que tractem, en la que no hi ha regles clares i inamovibles, és inacceptable descartar totalment una de les possibilitats, sempre i quan tingui un cert fonament i sigui raonable. Jo dic que em sembla probable haver d’escollir entre una i altra nacionalitat, malgrat no es pugui descartar una altra solució. Un nombre important de secessionistes donen per feta una doble nacionalitat, sense admetre la pèrdua. Típic de l’argumentari construït per satisfer a gent crèdula o persones dubtoses que confien en el missatge transmès perquè els deixa tranquils, però sense valorar si és cert o no.

Sigue leyendo Breus apunts sobre la doble nacionalitat i una comparació internacional: el Quebec i Escòcia

Terricabras, el suposat pensador que lliga ETA i Catalunya a la mateixa frase

Confeso que Josep Maria Terricabras no és algú que em desperti simpatia. No pel seu ideari polític, que no comparteixo, sinó per la doble moral que té demostrada. A més, les frases desafortunades o les mentides formen part del seu catàleg habitual, com aquestes dues:

«Espanya és tan conservadora que necessita enemics interns. Li ha anat molt bé ETA i li ha anat molt bé Catalunya.». 

Suposo que recordareu les fortes crítiques que ha rebut Pedro Sánchez de la premsa separatista subvencionada per haver introduït a la mateixa frase la violència de gènere i l’independentisme. Aquesta lògica de raonament entenc que val també per a Terricabras, que fica al mateix sac ETA i Catalunya.

Terricabras

Amb sinceritat: no crec que Terricabras vulgui equiparar ETA i Catalunya. Però, segons la lògica dels mitjans separatistes, ho fa. No es pot negar. Ho fa. O sigui, que resulta que el separatisme posa al mateix nivell Catalunya i una banda de terroristes. El sr.Terricabras sabrà el que diu, i la premsa també. Malgrat no vulgui igualar ETA i Catalunya, és cert que Terricabras introdueix una penosa associació conceptual entre la banda terrorista i Catalunya, a més com a «enemics» desitjats per Espanya, la qual cosa no deixa de ser una associació repugnant.

Per cert, encara no he enllaçat la font del que dic: aquí, a la Revista d’Esquerra de Gener-Febrer 2013.

Conclusió: Pedro Sánchez va estar desafortunat, i Terricabras també. Si algú considera que Sánchez equiparava violència de gènere i independentisme, aleshores Terricabras també equiparava ETA i Catalunya. Triïn vostès quina de les dues opcions prefereixen. Però respectin la lògica i la coherència.

[* Per cert, la frase: “L’entusiasme patriòtic i nacional té una durada justa, ara ho hem d’aprofitar“, també ha de merèixer un dia o altre alguna entrada]