I. Introducció.

El Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) és un òrgan creat a mida per a justificar la línia separatista del Govern de la Generalitat de Catalunya. Avalat per alguns noms reconeguts, aquest Consell intenta donar fonament a la secessió en les seves bases argumentals, entre d’elles les jurídiques.

Per a aquesta finalitat, no dubta a citar conceptes desconeguts en la doctrina (excepte pel seu creador) i la jurisprudència internacional, com el «dret a decidir», el qual no té un contingut teòric que li doni suport i que té com a únic antecedent el denominat Pla Ibarretxe. Davant d’aquesta greu mancança, s’empra recursos com citar el suposat principi de radicalitat democràtica, incorporat a la terminologia que fan servir alguns polítics per donar la sensació d’una major profunditat de conceptes i relacionar-lo amb l’autodeterminació, amb l’excusa d’una participació ciutadana que només es relaciona amb la independència de Catalunya.

En aquest article ens interessa posar èmfasi en l’aspecte jurídic i la seva documentació. És a dir: queda recollit en algun lloc legalment? quins documents el mencionen? quina validesa li hem de donar? És el tipus de preguntes que ens hem de fer quan aquest «principi de radicalitat democràtica» vol emparar el «dret a decidir» i es recull a l’informe nº4 del CATN.

 II. El principi de radicalitat democràtica. Una aproximació.

El principi de radicalitat democràtica no s’ha de confondre amb la ideologia o filosofia del radicalisme democràtic. No em detindré en la diferenciació, perquè no aporta res a aquest document, però faig l’advertència per a lectors que investiguin una mica per Internet: trobaran “radicalisme democràtic”, però no relacionat amb el principi que comento.

I el que tampoc trobaran és una formulació teòrica, clara i completa de radicalisme democràtic, més enllà de vagues referències (aquesta de Roger Buch) que el volen lligar al dret a decidir, però sense aprofundir en la qüestió.

 Si cerquem documentació doctrinal, relativa a la “radicalitat democràtica” trobarem -i no pas per casualitat- que aquesta expressió es comença a utilitzar de manera més freqüent a partir de l’any 2011, lligada a notícies i expressions de polítics principalment de Catalunya. Alguns documents i formacions polítiques parlen de “radicalitat democràtica” com a forma d’aprofundir en el desenvolupament democràtic, o buscar una nova manera de fer que reforci l’exercici de la democràcia. Però no es defineix un fonament teòric clar.

En realitat, aquest aprofundiment democràtic només s’empra pel dret a decidir. En aquesta línia, trobem la radicalitat democràtica esmentada en diverses intervencions al Parlament de Catalunya, però sempre en el marc del dret a decidir -així doncs, de forma retroalimentada-.

És a dir, la radicalitat democràtica, en els termes que analitzem en aquest article, és un principi i expressió que s’encunya en exclusiva per intentar donar suport conceptual al dret a decidir.

Al qui subscriu aquest article no li preocupa que s’hagi creat un neologisme o que es vulguin fundar teories noves, sinó que un òrgan suposadament seriós com el CATN fonamenti els seus consells i opinions en teories sense una base sòlida, sense crítica de cap mena i, per tant, sense arguments reals.

III. La relació entre principi de radicalitat democràtica i dret a decidir.

A. L’informe nº4 del CATN: una única menció.

Tornem al principi de radicalitat democràtica. Què és i com se’l lliga al dret a decidir? A quins documents el trobarem?

Resulta inevitable reproduir el que diu el CATN a l’informe nº4 (pàgina 12):

“L‘apel·lació a l‘autodeterminació com a últim recurs per garantir l‘autogovern de Catalunya es pot integrar amb els altres dos grans arguments de defensa del procés d‘autodeterminació: el principi de radicalitat democràtica i el principi del dret de totes les comunitats nacionals (i Catalunya s‘ha autodefinit com a nació en diverses declaracions parlamentàries i en el mateix preàmbul de l‘Estatut aprovat l‘any 2006) a decidir el seu estatus polític. Tanmateix, el primer tipus de justificació és més robust com a discurs internacional.”

No trobem en tot l’informe cap més referència al principi de radicalitat democràtica, ni s’explica per quin motiu és la justificació més robusta com a discurs internacional. Si volem explicacions i respostes, l’informe no les dóna. Per tant, si vostè és un lector al que li agrada trobar raonaments, aquí no els trobarà. Per contra, si vostè és un lector disposat a creure’s tot el que li diuen, en farà prou.

Si algú creia, d’inici, molt agosarada l’advertència de que el CATN es basa en teories sense contrastar, com a mínim ha d’admetre el dubte que genera: quin és el principi de radicalitat democràtica? Per què és més robust com a discurs internacional? No es diu, i això és inqüestionable, la qual cosa confirma que el Consell d’experts no té bases sòlides en els seus arguments.

B. La creació del principi de radicalisme democràtic.

Així doncs, d’on surt aquest principi? Com és que el CATN l’esmenta? No serà que apareix a l’informe nº1? Ens podem llegir l’informe nº1 de dalt a baix, i no trobarem cap referència al radicalisme democràtic. Sí que la trobarem al “principi democràtic” -desenvolupat a nivell teòric, amb alguna que altra dificultat pràctica-, però lògicament serà diferent del principi de radicalitat democràtica, que sembla referir-se a quelcom que aportaria un plus addicional.

Seguim investigant. D’on sortirà? Evidentment, d’algun document que intenti teoritzar sobre el dret a decidir, que en aquest cas és l’article signat per Jaume López titulat “Del dret a l’autodeterminació al dret a decidir” (Quaderns de Recerca nº4 / novembre 2011), on es diu el següent:

“Dret a decidir. En primer lloc, està clar que s’està apel·lant exclusivament i connectant amb un principi democràtic (participar d’una decisió). Es reclama participar d’una decisió (sense restriccions). I, igualment (i aquí rau la connexió amb el dret a l’autodeterminació), es demana que no hi hagi restriccions en els temes sobre els quals es pot decidir (tots). Naturalment, un dels temes amb més conseqüències polítiques és, sens dubte, el disseny institucional d’una comunitat, les institucions que la conformen políticament i la seva relació amb altres institucions. El dret de decidir, per tant, se centra en un principi de radicalisme democràtic.”

Com veiem, fins i tot existeix una lleu diferència terminològica entre l’informe del CATN (principi de radicalitat democràtica) i l’article de Jaume López (un principi de radicalisme democràtic), que no té excessiva importància, malgrat denotar una certa incoherència nominal que ens indica la poca maduresa del principi. Si ens posem molt estrictes i tècnics, fins i tot es genera un dubte per discernir si l’autor estava formulant un principi o si, en canvi, formulava el dret a decidir com una branca del principi democràtic: la branca radical.

Sigui quina sigui la interpretació, no cal entrar en discussions bizantines que no porten enlloc: com a base teòrica del principi de radicalitat democràtica i del dret a decidir només tenim aquest document, amb una línia argumental encarada a donar-se la raó. Molt poc bagatge per a un informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional, no?.

IV. El radicalisme democràtic, el dret a decidir i l’aprofundiment en els mecanismes democràtics.

Un dels arguments utilitzats sovint per justificar la consulta secessionista a Catalunya és que s’aprofundeix en el desenvolupament democràtic preguntant els ciutadans.

Aquesta justificació, que d’inici sembla irrebatible, conté a dins una gran trampa que la pot convertir, fins i tot, en enemiga de la democràcia, com és el fet de que permetria qualsevol tipus de modificació, de tota mena, prescindint de la legalitat, sense cap mena de límitacions. Recordem l’argument que es repeteix de forma constant: “la voluntat del poble està per sobre de les lleis”.

Un exemple clàssic del que dic: la pena de mort. Si la “voluntat popular” considera que s’ha d’imposar la pena de mort, amb un referèndum que validés la reinstauració de la pena capital n’hi hauria prou. Malgrat l’article 15 de la Constitució estableix que la pena de mort està abolida, aquesta “voluntat” doblegaria el contingut de la Constitució, encara que per modificar l’article 15 s’ha d’acudir a la reforma de la Constitució pel mecanisme previst a l’article 168 de la Constitució, que requereix: l’aprovació per majoria de dos terços de Congrés i Senat, dissolució de les Corts, noves eleccions i aprovació una altra vegada per dos terços de Congrés i Senat, per acabar finalment amb la ratificació per via de referèndum.

Com veu el lector, introduir la pena de mort per la via legal és bastant més difícil que aplicant el principi de radicalitat democràtica i el dret a decidir.

A aquest exemple se li pot oposar, com ja s’ha fet en alguna ocasió, que el dret a decidir queda limitat en cas de que afecti drets fonamentals. L’argument seria acceptable si el dret a decidir tingués uns contorns ben definits i que, sense dubte, també inclourien les reformes constitucionals. Malgrat alguns ho vulguin oblidar, la independència requereix transformacions constitucionals (respecte a la legalitat, vaja) que afecten directament a l’Estat i la seva configuració. Així doncs, si el dret a decidir té límits, hauran d’afectar també a apartats cabdals i no només a drets fonamentals. En qualsevol cas, a dia d’avui a Catalunya el dret a decidir es planteja de forma absoluta i sense límits.

I si no té límits, potser en un futur s’haurà d’acceptar la pena de mort, o uns pressupostos de l’Estat conforme a la voluntat popular, o qualsevol petició que desitgi la voluntat popular.

V. Conclusió: la inexistència del principi de radicalitat democràtica i la manca de validesa del dret a decidir tal i com es formula.

En aquest breu repàs, s’ha explicat i demostrat la dèbil formulació del principi de radicalitat democràtica i com l’informe nº4 del CATN se’n fa ressò, però ni explica en què consisteix ni tampoc precisa les raons de que doti el procés de robustesa internacional.

El principi de radicalitat democràtica és un principi sense fonament teòric, que no ha estat validat amb posterioritat a la seva formulació.

En el cas de que la radicalitat democràtica justifiqui el dret a decidir, resulta que aquest dret no té límits, ja que sempre i en tot cas la voluntat popular estarà per sobre de les lleis, siguin quines siguin aquestes.

Per tant, l’Estat de Dret i el principi de legalitat perden la seva vigència i seran conceptes jurídicament insegurs.

Totes aquestes qüestions, i algunes més, s’extreuen de l’informe nº4 del CATN, subscrit per quinze experts.

Com sempre, estic disposat a atendre explicacions i formulacions serioses del principi de radicalisme democràtic i, també, del dret a decidir, tenint en consideració tot el que s’ha explicat.

————————————————————————————————————————

NOTA POSTERIOR DE 21/01/2014: Investigant per la xarxa, em trobo un article de 9 de gener de 2014, publicat al Diari Ara i signat per Pau Bossacoma, que diu el següent a l’últim pàrraf:

«Per dir les coses pel seu nom cal retornar a l’ús de la terminologia clàssica sobre el dret a l’autodeterminació nacional en comptes del dret a decidir. Ja que ambdós drets són apel·lacions morals, cal enfrontar-se obertament i racionalment contra les teories normatives restrictives sobre el dret moral unilateral a la secessió. Encara que el dret a decidir convenci l’opinió pública catalana, no aconseguirà despistar, i encara menys convèncer, els cercles de poder i d’opinió forasters.«.

I tot això ho diu algú que es posiciona a favor de la secessió.