Archivos Mensuales: enero 2014

Secessió, nacionalitat catalana i doble nacionalitat: un altre mite?

I. Introducció

La nacionalitat és una qualitat jurídica de la persona que es connecta amb l’existència mateixa de l’Estat, ja que defineix l’element personal que l’integra. És la forma de denominar el vincle que determina la pertinença d’un individu a la població constitutiva d’un Estat, com s’assenyala en la sinopsi de l’article 11 de la Constitució, a la pàgina web del Congrés dels Diputats.

Dintre dels seus arguments, el moviment separatista es refereix a la doble nacionalitat pel cas d’independència de Catalunya, de manera que qui ho desitgi pugui mantenir sense cap mena de dificultat la nacionalitat espanyola compartida amb la catalana. Per a aquesta qüestió, es cita la mateixa Constitució (article 11.2) i es ve a sostenir per alguns que, malgrat la independència, tots els catalans tindrem automàticament la doble nacionalitat i conservarem l’espanyola, ja que la Constitució així ho garantiria.

Tot i que d’entrada pot sonar molt bé, la realitat és que a la pràctica això difícilment pot ser d’aquesta manera: li sembla a vostè lògic que en un país de nova creació la seva població continuï tenint la nacionalitat del país del que s’ha separat?  La resposta, òbvia, a aquesta pregunta ha de fer dubtar a qualsevol de la suposada facilitat d’una doble nacionalitat o de que, un cop assolida la independència, es conservaria la nacionalitat espanyola sense cap tipus de dificultat.

Com succeeix en altres ocasions en relació a situacions que pot generar la secessió, una regulació exacta no la trobarem, però en aquest article exposaré tota una sèrie d’arguments -legals i d’experiència internacional, encara que les circumstàncies i fonaments sempre són diferents i, per tant, no serveixen de molt- per concloure que, en la major part dels casos, la solució que es podria esperar és la següent: aquells qui adquirissin la nacionalitat catalana perdrien l’espanyola, i els qui conservessin l’espanyola no adquiririen la catalana, per tant quedarien amb status d’estranger. La doble nacionalitat estaria reservada per a casos puntuals, encara que puguin ser relativament nombrosos (p.ex: fills de pare espanyol i mare catalana). Aquesta hipòtesi general admet matisacions i variants, com s’indicarà, però aquesta seria al meu entendre la solució general.

La doble nacionalitat? Sí, seria possible, però no automàtica ni obligada. Cal recordar que la situació de doble nacionalitat dóna lloc a situacions jurídicament complexes, com es pot observar en aquest article de Mariano Aguilar Benítez de Lugo citat per Sonia Sierra.

Sigue leyendo Secessió, nacionalitat catalana i doble nacionalitat: un altre mite?

DRET A DECIDIR I PRINCIPI DE RADICALITAT DEMOCRÀTICA: l’informe nº4 del CATN

I. Introducció.

El Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) és un òrgan creat a mida per a justificar la línia separatista del Govern de la Generalitat de Catalunya. Avalat per alguns noms reconeguts, aquest Consell intenta donar fonament a la secessió en les seves bases argumentals, entre d’elles les jurídiques.

Per a aquesta finalitat, no dubta a citar conceptes desconeguts en la doctrina (excepte pel seu creador) i la jurisprudència internacional, com el “dret a decidir”, el qual no té un contingut teòric que li doni suport i que té com a únic antecedent el denominat Pla Ibarretxe. Davant d’aquesta greu mancança, s’empra recursos com citar el suposat principi de radicalitat democràtica, incorporat a la terminologia que fan servir alguns polítics per donar la sensació d’una major profunditat de conceptes i relacionar-lo amb l’autodeterminació, amb l’excusa d’una participació ciutadana que només es relaciona amb la independència de Catalunya.

En aquest article ens interessa posar èmfasi en l’aspecte jurídic i la seva documentació. És a dir: queda recollit en algun lloc legalment? quins documents el mencionen? quina validesa li hem de donar? És el tipus de preguntes que ens hem de fer quan aquest “principi de radicalitat democràtica” vol emparar el “dret a decidir” i es recull a l’informe nº4 del CATN.

Sigue leyendo DRET A DECIDIR I PRINCIPI DE RADICALITAT DEMOCRÀTICA: l’informe nº4 del CATN

Alfred Bosch: sumem més cites falses

No tenia intenció de fer una entrada dedicada a Alfred Bosch, diputat al Congrés per ERC, a qui un vídeo de Cataloniawatch ja havia fet quedar en evidència: es tracta d’un vídeo de presentació d’Esquerra Republicana de Catalunya en anglès sobre la Sagrada Família, en el que es ve a sostenir que les quatre torres de cada façana representen les quatre barres i que, a més, estan rematades (si no estic errat, se’n diuen pinacles) per l’estrella de la bandera independentista.

El vídeo de Cataloniawatch explica molt clarament -i amb suport documental i gràfic- (i entre d’altres aspectes també curiosos que us recomano veure), que el projecte de Gaudí preveu dotze torres d’aquest tipus -quatre per tres façanes- en representació dels Dotze Apòstols, de les que en l’actualitat n’hi ha vuit construïdes. I que l’estrella només existeix en la imaginació de qui va fer el vídeo, ja que es tracta d’insígnies episcopals. (Jo em pregunto: com es pot confondre una estrella amb una creu i la resta d’insigníes que hi ha?)

Si Cataloniawatch ja havia desacreditat al sr.Bosch, per quina raó entro ara en el joc? El motiu d’aquesta entrada rau en el fet de que ahir, dia 7 de gener de 2014, a Twitter algú li va mencionar l’error en què s’incorria en el vídeo d’ERC i que el missatge que es transmetia era del tot incert. El sr.Alfred Bosch es va decidir a contestar a través del seu Twiiter, i com a justificació va esmentar el mateix llibre (Gaudí, independentista) en què es basa la cita falsa d’Oriol Junqueras que vam explicar fa uns dies.

Sigue leyendo Alfred Bosch: sumem més cites falses

Anna Arqué: la cita falsa ambigua

Per posar-nos en antecedents, i per qui no ho sàpiga, Anna Arqué ha estat relacionada durant els darrers anys, de forma directa, amb Solidaritat Catalana i, en general, amb el moviment independentista. I com el lector ja podrà sospitar, si avui la menciono és perquè ella també forma part del que podríem anomenar “la trama de la cita falsa“, que com portem unes setmanes veient, afecta de manera transversal als personatges públics que donen suport al separatisme.

Ara bé, tot s’ha de reconèixer: Anna Arqué ho fa de manera molt més intel·ligent, calculada i ambigua. Els seus coneixements en el camp de la comunicació s’utilitzen al servei de la transmissió del missatge, però de tal forma que, en qualsevol cas, ella pugui adduir que ho deixa al criteri del receptor. Una estratègia molt hàbil, però no gaire acceptable en una persona de projecció pública.

En primer lloc, veurem la “cita falsa” que em va fer prestar atenció a la sra.Arqué el passat dia 3 de gener de 2014, amb una captura del seu Twitter:

Sigue leyendo Anna Arqué: la cita falsa ambigua

Oriol Junqueras se apunta a la moda de la cita falsa

El independentismo busca apoyo en todas partes, incluso allí donde no lo hay. Y si no hay, se inventa, como las citas falsas que dieron nombre a este blog. Aquí ya hemos visto a varios independentistas que quedaron en evidencia por hacer citas falsas.

El último afectado, ni más ni menos que Oriol Junqueras. ¿Y qué ha hecho el sr.Junqueras? Pues reproducir una cita que por Internet se atribuye a Antoni Gaudí, pero que en realidad se trata de la adaptación de una frase del autor de un libro sobre Gaudí (Antoni Gaudí, independentista) en la que se sostiene que el genial arquitecto era un firme independentista. Sobre la tesis no me pronuncio, pero sí lo hago en relación a la cita: es falsa.

Sigue leyendo Oriol Junqueras se apunta a la moda de la cita falsa

Oriol Junqueras s’apunta a la moda de la cita falsa

L’independentisme busca suport a tot arreu, fins i tot allà on no n’hi ha. I si no n’hi ha, s’inventa, com les cites falses que van donar nom a aquest bloc. Aquí ja hem vist a uns quants independentistes quedar en evidència per fer cites falses.

El darrer afectat, ni més ni menys que Oriol Junqueras. I què ha fet el sr.Junqueras? Doncs reproduir una cita que per Internet s’atribueix a Antoni Gaudí, però que en realitat es tracta de l’adaptació d’una frase de l’autor d’un llibre sobre Gaudí (Antoni Gaudí, independentista) en què se sosté que el genial arquitecte era un ferm independentista. Sobre la tesi no em pronuncio, però sí que ho faig en relació a la cita: és falsa.

En primer lloc, veiem què va publicar el sr.Junqueras en el seu Twitter:

Oriol Junqueras Gaudí

Com sempre, es tracta de frases impactants que donen suport, i d’una forma molt ben dita, a les tesis independentistes. La qüestió és que de seguida va sortir alguna veu que advertia de que la frase no era de Gaudí, sinó que es tractava d’una frase o conclusió de l’autor del llibre. I s’enllaçava a l’extracte del llibre que, a dia d’avui, es pot trobar per Internet molt fàcilment, i en concret aquí. La frase la trobem ja destacada a la primera pàgina i, dintre del text, a la pàgina 15. Però en cap cas s’atribueix a Gaudí l’autoria de la frase. Si mirem el que es diu a la pàgina 15:

Captura Llibre Gaudí

Un lector just i honest convindrà en què no s’atribueix a Antoni Gaudí l’autoria de la frase. En canvi, el sr.Oriol Junqueras, que aspira a President de la Generalitat de Catalunya, la reprodueix i l’atribueix a Antoni Gaudí, sense preocupar-se el més mínim a verificar i contrastar que la frase sigui certa. Com que li agrada i l’ha vista per Internet, la reprodueix. I milers de persones la veuen, i centenars de persones la difonen. Una frase sense verificar es multiplica per tal de donar la raó al “grup”.

Com sempre, algun lector dirà que sóc un primmirat, que en faig un gra massa. Com sempre, li contestaré que qui difon la frase és un senyor que aspira a la Presidència del Govern de Catalunya. Que aquesta frase comença a escampar-se per Internet aproximadament des de l’any 2005 -i, lògicament, pren més difusió en els últims dos o tres anys-, i que m’és igual si la difonen cent blocs, però que si la difon una figura pública com el sr.Oriol Junqueras, i això serveix per manipular la gent, o fer exaltar els ànims, aleshores pren una dimensió molt diferent.

Estic d’acord que, en aquest cas, no té la importància del cas de la “Sentència” del Tribunal de La Haia o el fals reconeixement del dret a l’autodeterminació en trenta Constitucions, ni la fa servir com a suport habitual -que jo sàpiga- dels seus arguments, però reitero que el sr.Junqueras aspira a la Presidència. I li és exigible un rigor molt superior.